DIUMENGE XX (B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Pr 9, 1-6; Sl 33, 2-3. 10-15; Ef 4, 30-5, 2; Jn 6, 41-52

Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre.

Germans, hem estat convocats avui, aquest diumenge, al ressò d'aquestes paraules de l'Evangeli: Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Hem estat convocats per fruir de la invitació que Crist ens fa de menjar el pa baixat del cel que ell dóna, el pa que és la seva carn, la que dóna la vida al món. Ens hem reunit, doncs, per celebrar el memorial del Senyor, per escoltar la seva paraula i alimentar-nos d'aquell pa que és veritable menjar i d'aquell vi que és veritable beguda: un menjar i una beguda que ens fan partícips de la mateixa vida del Senyor. És, fonamentalment, menjant del seu pa i bevent de la seva sang que estem en el Senyor i ell està en nosaltres. És d'aquesta manera com entrem en el més gran dels misteris: el del la vida intradivina, intratrinitària. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. El pa que és el seu cos i el vi que és la seva sang ens alimenten i ens fan viure gràcies a ell mateix i és per aquest do mateix que el do de vida que Crist rep del Pare, pot també omplir les nostres vides i renovar-les de soca-rel. Per això qui menja d'aquest pa, viurà per sempre.

No crec que ningú dels qui avui formem aquesta comunitat de fe, negui que d'aquesta vida nova i eterna ningú no se'n pot fer mereixedor: tots convindrem que som davant del do més gran i immerescut que el Senyor, en el seu infinit amor, ens ofereix. Mereixedors, certament no ens en podem fer: però, desmereixedors, potser sí. És per això que l'exhortació que ens ha fet l'inici de la carta de sant Pau als cristians d'Efes que avui hem escoltat, revela, enmig d'aquesta mateixa assemblea, tota la seva actualitat: germans, fixeu-vos bé com viviu.

La vida nova que rebem quan anem a combregar del pa i del calze no té sobre nosaltres un efecte màgic: és a dir, no només per anar a combregar, ens fem portadors de vida eterna. Els automatismes en el cristianisme no funcionen: fixeu-vos bé –doncs– com viviu. Si vaig a combregar i després no parlo amb un germà, li giro la cara sempre que me'l trobo, en parlo malament al seu darrera, el critico o fins i tot sembro calumnies en contra d'ell, quina vida nova hi ha en mi? Si vaig a combregar i després trepitjo els meus germans al treball, miro d'escalar llocs a la feina o en l'escalafó social sense miraments, no pago allò que és just ni tracto com cal els qui estan sota la meva jurisdicció, de quina vida m'he fet jo partícip en rebre el cos i la sang del Fill estimat? Si vaig a combregar, i no tinc paciència amb els de casa, no m'esforço per acceptar els altres en les seves les diferències, no miro de sembrar pau on hi ha discòrdia, de quina vida nova em presento com a portador? Si vaig a combregar... fixeu-vos bé com viviu, no fos cas que la comunió amb el cos i la sang de Crist, enlloc de motiu d'alegria i aliment de vida eterna, es convertís en causa de tristesa i condemnació. No ens enganyem: la misericòrdia de Déu és infinita i il·limitada envers tots nosaltres, però no pot trencar les barreres d'un cor que es tanca sobre si mateix tot replegant-se i fent-se opac a l'amor. Per tant: fixem-nos bé com vivim!

És sant Pau mateix qui ens ofereix alguns criteris bàsics per fixar-nos bé en com vivim. No sigueu d'aquells qui no fan cas de res: més aviat mireu d'entendre què vol de vosaltres el Senyor. Criteri fonamental: la descoberta de la voluntat de Déu sobre un mateix; allò que realment compta per entrar a viure en la dinàmica d'aquesta vida que venint del Pare se'ns ofereix a través de la donació del Fill. Sense el seguiment de la voluntat concreta de Déu sobre cadascun de nosaltres, com podrem treure bé del moment present que ens toca viure? Viurem descentrats i el do de la vida nova no traurà en nosaltres tots aquells fruits amb què Déu ens vol agraciar. Per això se'ns invita a fer cas, a escoltar, a obeir.

No begueu massa, que el vi porta a la disbauxa. Invitació a la sobrietat per tal que la disbauxa no ofegui el do de vida eterna que neix en nosaltres per la comunió amb el cos i la sang de Crist. No és de les coses d'aquest món que ens hem d'omplir –sense menysprear-les tampoc–, sinó de l'Esperit Sant, l'autèntica font de l'amor vessat en nosaltres.

Canteu el Senyor en els vostres cors, donant sempre gràcies de tot. La pregària, que ens fa obrir el cor i ens fa dòcils a la voluntat del Senyor i l'agraïment, amb el qual confessem que la força per rompre els llaços que ens tanquen sobre nosaltres mateixos i ens enceguen ens ve del Senyor. Fixem-nos bé com vivim.

Si tu, que ara t'acostaràs a l'altar a rebre de mans del ministre el cos i la sang de Crist, aliment de vida eterna, t'adones que la teva vida no reflecteix la vida d'aquell amb qui combregues; si sents tota la teva indignitat sobre teu, no per això defalleixis ni caiguis en la desesperació; prega en el fons del teu cor que ell, que és sempre digne d'entrar en tu, et faci digne del seu amor i faci que la teva vida correspongui a la seva que ara se't dóna en el pa viu baixat del cel. I, després, quan surtis d'aquesta sagrada nau, mira, doncs, que la teva vida s'obri més a viure com demana la vida nova que t'ha estat donada.