DIVENDRES XXI (I)

Dia 28 d'agost: Sant Agustí d'Hipona, bisbe i doctor de l'Església
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

No es pot estudiar la teologia de la Trinitat, de la gràcia o dels sagraments, ni meditar sobre els escrits de sant Joan o fer filosofia de la història, o analitzar el progrés —primer incert, després fulgurant— d'una ànima vers la llum, sense topar amb sant Agustí, un dels grans pares de l'Església. Els cristians d'Occident li devem tant als seus escrits, així com a la seva vida exemplar de cercador de la veritat i més tard de bisbe entregat humilment a un poble turbulent, que resulta impossible commensurar el lloc que ocupa aquest gran africà dins de la nostra cultura religiosa. Tal vegada però el més transcendental que li devem sigui d'haver-nos ensenyat dues coses: que només Déu és capaç de saciar la set de veritat i amor que tot home té en si, ja que ell és la "font de saviesa, i [la que] us cerquem com a autor de l'amor veritable" (col·lecta), i que només en l'església és on l'home troba Déu, perquè Déu es va fer home en Jesucrist, i l'església és el seu cos (postcomuni). Ningú ha parlat de l'església com Agustí, ja que per a ell l'església catòlica és Verge i Mare, a imatge de Maria: Verge en la integritat de la seva fe i Mare de tots els fills que el Senyor li atorga en tot el món i que ella congrega amb amor entorn de la taula eucarística, que és el "sagrament de pietat esdevingut per a nosaltres signe d'unitat i vincle de caritat" (oració sobre les ofrenes).

La lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica [4, 1-8], ens ha recalcat que "Déu vol que mantinguem la vostra [seva] santedat" (verset 3), i és que viure en la santedat (3) en un ambient pagà és, entre altres coses, acceptar les exigències d'una veritable puresa en matèria sexual. Però, per a Pau, de moment no es tracta d'un imperatiu moral, ja que als seus ulls, la puresa és abans que tot senyal que l'home ha estat santificat fins al més pregon del seu ésser, per la presència de l'Esperit (8). I la puresa no és feta d'evasió, de tabús o de temors, sinó d'espiritualització i de domini de si mateix al servei de l'amor.

El salm 96 [1 i 2b. 5-6. 10. 11-12] ens ha expressat el "triomf final del Senyor". I és que el salm és el judici de Déu i de la seva reialesa triomfant sobre l'univers: i mentre que tota la creació tremola, els vertaders servidors entren per sempre en la joia del Mestre.

I el fragment evangèlic ha estat tret de sant Mateu [25, 1-13], on se'ns ha posat l'accent en que "l'espòs és aquí; sortiu a rebre'l" (verset 6). I és que en els casaments palestinians, l'arribada sobtada del nuvi era cosa molt corrent, perquè els tractes entre les dues famílies es prolongaven fins al darrer minut, de manera que el nuvi feia la seva aparició en el moment que els convidats ja començaven a cansar-se. Aquest costum era apropiat per a descriure la irrupció d'un regne imminent enmig de gent distreta. I és el que va fer i aprofitar Jesús pel seu ensenyament. L'església primitiva però va transformar molt aviat la paràbola de les deu verges en una al·legoria de les noces de Crist i l'Església. El nuvi figura Crist, i l'Església hi és representada per les deu noies, les deixades i les previsores. Totes caminen vers el Senyor, però unes prenen les precaucions necessàries per a ésser-li fidels, mentre les altres s'acontenten amb pertànyer de manera purament rutinària al grup de les creients... La discriminació entre unes i altres es farà al terme del periple. Amén.