SANT BERNAT DE POBLET, MONJO, I SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 51, 1-12; Sl 33, 2-9; 1Jn 5, 1-5; Mt 10, 17-22

L'Anuari de la Pontifícia Arxiconfraria dels sants patrons Bernat, Maria i Gràcia, d'Alzira, en el seu primer numero del 2006, com a començament d'una nova etapa renovada, mostra una sèrie nombrosa d'escrits en prosa i en vers, de fotografies... dedicats tots ells a la figura dels màrtirs i a la importància del martiri com a testimoniatge de la fe. Evidentment, hi ha uns espais especials dedicats als màrtirs Bernat, Maria i Gràcia. Amb nous esforços d'investigació entorn dels màrtirs d'Alzira. Això estaria en la línia de l'investigador i estudiós P. Benet, monjo de Poblet, quan escriu sobre la necessitat i importància d'estimar les pròpies tradicions transmeses pels nostres avantpassats, ja que això ajuda a mantenir la pròpia identitat cristiana i humana i evita el desarrelament creixent de l'home modern.

Avui, en aquesta línia, celebrem la festa d'aquests màrtirs amb arrels comunes a Alzira i Poblet. Una festa que es comença a celebrar el 2 de setembre de 1733 per iniciativa de l'abat Baltasar Sayol quan obté de l'Abat General de l'Orde, Andoqui Pernot, la facultat de la seva celebració, la qual cosa es va fer amb oficis i llargs sermons i panegírics sobre els sants màrtirs, segons els costums de l'època.

La vida monàstica sempre va ser i continua sent un exemple de fidelitat a unes tradicions mil·lenàries. Estimar la nostra tradició suposa l'enriquiment d'aquesta mateixa tradició, avui tan necessària per a la nostra societat. Però caldrà fer-ho sempre no mirant únicament al passat, sinó amb projecció de futur, ja que, en definitiva, tot en la nostra vida de fe està al servei de la vinguda del regne. I el regne ens ve des del futur. I allò que ens obre sempre cap a aquest regne és la Paraula.

La Paraula de Déu ha de ser sempre el nostre punt de referència principal... La Paraula i la vida concreta d'uns màrtirs que van fer l'ofrena de la seva vida precisament per la fidelitat a aquesta Paraula de vida. Tres màrtirs als quals canta el poeta:

Tres clavells a Alzira
va obrir alegre el matí
d'arabescs trajinars
i arabesques cavalcades...

I en aquest matí de setembre, l'aroma d'aquests tres clavells és l'aroma d'una Paraula de vida encarnada. Aromes arabesques i arabesques cavalcades... Matisos que adornen l'escena. Però la veritat, la vida, la llum és la paraula simple i nua, viscuda fins al final per aquests tres gloriosos germans.

I la Paraula de la primera lectura, últim capítol del Siràcida, que ens subratlla el valor de la saviesa, del seny i de la prudència. Que no és fàcil de viure. L'autor eleva tot un cant d'acció de gràcies a Déu, però recordant l'acció de Déu que el va salvar d'innombrables paranys:

Heu alliberat el meu cos de la ruïna,
de la llengua calumniadora,
dels llavis que forgen mentida.
Del perill, del poder
del foc, de les aigües, de la llengua....

Tot això davalla sobre els tres germans i els arrossega fins a la mort. Però enmig d'aquests paranys de mort aixequen el cor a Déu, donant-li gràcies per la seva eterna misericòrdia. Recorden en aquests moments la compassió del Senyor, la seva eterna misericòrdia. I es posen a les seves mans des de la confiança que els dóna la fe en Jesucrist, gràcies al qual van néixer a la vida nova del Ressuscitat.
D'aquesta manera es complirà en ells amb veritat la Paraula: Tot el qui ha nascut de Déu venç el món. I la victòria que ha vençut el món és la nostra fe. La fe que és la vida nova de Jesucrist Fill de Déu. Que ells han començat a viure a partir del seu baptisme i que duen a un compliment perfecte, quan es compleixen en ells també les paraules profètiques de Jesús: Per causa meva sereu conduïts davant els governadors i els reis, davant els pagans. Un germà lliurarà el seu germà a la mort...

Contemplem avui el valor del testimoniatge de la fe en un mitjà totalment advers, violentament advers. Són situacions que se segueixen repetint, en tot o en part, en la vida de fe dels creients.

Ja ho suggereix Pau quan escriu als Romans: La creació anhela, esperant amb impaciència, la manifestació dels fills de Déu. La creació fou sotmesa al no-res, amb l'esperança que també ella, la creació, serà alliberada de l'esclavitud de la corrupció per participar de la llibertat de la glòria dels fills de Déu. Sabem que tota la creació gemega i pateix dolors de part fins ara. I no solament ella: nosaltres, que tenim les primícies de l'Esperit, també gemeguem tot anhelant la redempció del nostre cos… (Rm 8, 19s)

Gemeguem amb dolors de part com aquests tres germans màrtirs, a l'espera del rescat, de la llum?... O, potser, ni tan sols ens fem una idea dels anoments dolors de part.