DIMECRES XXV (I)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Esd 9, 5-9; Sl Tb 13; Lc 9, 1-6

Estimats germans:

Jesús envia els seus deixebles a "predicar el Regne de Déu" i a "guarir malalties". Aquest Regne és la presència de Déu en tota la realitat humana. Evangelitzar és fer descobrir que l'amor de Déu és una realitat present en la nostra vida. Les circumstàncies actuals ens fan veure que quelcom falla, que les malalties més grans són la desesperança o la indiferència. La gent veu clar que les coses han de canviar, que la crisi és un toc d'atenció. Si abandonem els valors humans i cristians venen situacions de decadència i de inestabilitat.

Segons el llibre d'Esdres, va ser difícil la reconstrucció de la societat i de la vida religiosa després de l'exili. L'ésser humà té grans recursos per poder superar les dificultats. Diguem-ne dos. Dins d'ell descobreix, segons Esdres, que "Déu no ens ha abandonat". Fora d'ell observa la capacitat de reacció d'un poble que exclama: "El nostre Déu ha fet brillar davant els nostres ulls una llum d'esperança". Tots s'animen a aixecar les parets materials del Temple i de les seves cases. Però, sobretot, no obliden que han d'aixecar i tornar a viure els valors que havien oblidat o descuidat.

Sabem que per a la realització d'un objectiu calen mitjans tècnics i materials. Les paraules de Jesús dient que no cal prendre res per al camí semblen ingènues. Però ben meditades, comprenem allò que és l'essencial: l'únic necessari és intentar ser fidels a la missió encomanada; que les altres coses són supèrflues, i que poden ser contraproduents. L'èxit no depèn només de la nostra preparació, sinó de la confiança posada en Déu. Nosaltres no som protagonistes; sinó mitjans, mitjans imperfectes. L'anunci de la Bona Nova ha de estar acompanyat per actes, per fets, que convencin i facin vàlid allò que diem. Qui fa el bé pot parlar, i les seves paraules donen vida.

En tota recerca interior hi ha amagat un desig de Déu. Quan més ens endinsem dins del misteri de Déu, més descobrim i experimentem el seu Amor. Al mateix temps augmenta el nostre desig d'avançar per aquest camí i de compartir amb els altres allò que hi ha dins nostre: la necessitat d'estimar i de ser estimats.

Demanen al Senyor, en aquesta Eucaristia, que sapiguem donar-nos la mà, el nostre temps, la nostra comprensió. Hem de ser valents, fins i tot hauríem de ser atrevits. Quan estimem parlem de la Bona Nova de l'Evangeli i guarim les malalties.