DILLUNS XXIII (I)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

A la col·lecta, després de recordar-nos de la nostra adopció filial en Jesús, li demanem al nostre Pare-Déu que ens concedeixi "la llibertat veritable i l'herència dels sants, ja que creiem en Crist" (col·lecta). I és que creure en Crist suposa adherir-se a una persona que és "la Veritat i la Vida" [Jn 14, 6] i que, per això mateix, és font de tota llibertat. Després de la comunió pregarem al Senyor que ens associï "sempre a la vida del seu Fill", gràcies a la paraula i al pa amb que ens ha alimentat (postcomuni). L'al·lusió a la comunió de Crist per la fe en la seva paraula i per l'Eucaristia fa referència a la doctrina del propi Jesús exposada en el seu sermó sobre el "pa de vida" [Jn 6, 35, 51].

La primera lectura ha estat treta de la carta de sant Pau als cristians de Colosses [1, 24-2, 3], en què s'afirma que Pau és "servidor de l'Església per dur a terme el misteri que, d'ençà que existeixen els segles, Déu guardava amagat". Perquè, encarregat de proclamar la salvació per la creu, Pau sap prou bé que ell ha de viure personalment aquest misteri. I ha de compartir la "indigència anguniosa" de Crist al Calvari (verset 24), a fi que es desenvolupi de la mateixa manera en ell el poder i la riquesa de la resurrecció. Misteri –pel demés- summament gloriós, ja que és el que obre als pagans la via de la salvació (27).

I el fragment de l'evangeli ha estat tret de sant Lluc [6, 6-11], on els de la sinagoga "esperaven a veure si –Jesús- curaria en dissabte". Efectivament, Jesús guareix, el dia del dissabte, un home paralític de la mà dreta. I és que Lluc, en la narració que en fa, posa en relleu la nova manera que Jesús entén l'obediència a la llei mosaica. I és una obediència fundada en el profund coneixement del cor de l'home (verset 8) i del sentit de la llei (9). Jesús no dubta a practicar la bondat per a honorar el dissabte, convençut que així la glòria de Déu és més ben servida. Aquesta obediència a la llei és una cosa totalment diferent de la submissió, perquè realitza el jo més profund en el seu encontre amb Déu vivent, més enllà de les inquietuds suscitades per la casuística, més enllà de la por d'haver faltat al propi deure, i més enllà del menyspreu d'aquells que jutgen els altres, des de l'exterior, sense conèixer llur cor. Amén.