DIMARTS XXIV (I)

15 de setembre: la Mare de Déu dels Dolors
Homilia predicada per fra Lluís Solà
1 Tm 3, 1-13; Sl 100, 1-2ab. 2cd-3ab. 5. 6 (R.: 2b); Jo 19, 25-27

L'escena que acabem de contemplar, germans, ha inspirat tot un corrent de devoció entorn de la Mare de Déu, molt falaguer a les cordes més sensibles de la nostra ànima emotiva. La seqüència «Stabat Mater», que cantem avui com a himne a les hores de l'Ofici, n'és un exemple eloqüent. I tants conjunts escultòrics, un d'ells a l'atri de la nostra església. En aquest cas, però, la devoció no fa un bon servei a la veritat profunda del text evangèlic proclamat. Ens deixa a la superfície, a l'escorça. Cal trencar la closca per trobar i assaborir el fruit dolç.

Es diu que Jesús confia la seva mare a Joan, en un gest pietós de responsabilitat filial. Segurament el clan familiar, germans i germanes de Jesús, dels quals parla el Nou Testament, era prou nombrós com per fer-se càrrec de la mare. No, l'evangelista, quan pinta aquesta escena, vol dir-nos alguna cosa més seriosa. Als peus de la creu hi ha el deixeble per antonomàsia, l'estimat, l'amic del Senyor. No se'ns en diu mai el nom. I Jesús li demana que aculli, no a «casa seva», com se sol traduir, sinó entre «allò seu», en el seu àmbit, és a dir, en l'àmbit del discipulat, Maria, la seva mare, a qui Jesús anomena, com a Canà, «dona», no pas «mare». Els dos breus diàlegs entre Jesús i Maria que reporta l'evangelista Joan, a Canà i al Calvari, com també el de Lluc, quan Jesús infant és retrobat al temple, deixen intuir, curiosament, una relació més aviat tivant entre mare i fill. Aquest deu ser, segurament, el dolor més punyent de Maria, l'espasa anunciada per Simeó: la incomprensió davant la missió de Jesús, una incomprensió que la va allunyant més i més d'ell. Als peus de la creu, la distància entre mare i fill és total. Precisament, però, quan aquesta distància arriba al seu clímax, en el nou infantament del Calvari —Jesús fa brollar del seu costat traspassat la nova creació—, Maria troba el camí de l'apropament i del retorn en la fe, en deixar-se acollir com a deixebla de Jesús, no ja com a mare, pel deixeble, als peus de la creu. Morint al fet de ser mare, ressuscita com a deixebla entre els deixebles.

El dolor de Maria, renunciar a les prerrogatives de la seva maternitat biològica per tal d'esdevenir deixebla —l'única manera de pertànyer a l'església, la nova família de Jesús—, i així també mare en una nova dimensió espiritual molt més àmplia i fecunda, assoleix el seu punt culminant en assumir com a propi el lliurament del Fill, deixant-se lliurar ella mateixa per ell, i lliurant-se ella voluntàriament al deixeble estimat, com a deixebla. És així com ella assumeix de participar en el misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist.

Ací hi ha un gran misteri, germans, i una deu inesgotable de reflexió i de nodriment espiritual per a la nostra fe. Maria ens va al davant en el camí del discipulat. El dolor de la seva renúncia i del seu lliurament és també el nostre dolor i el dolor del món. La seva mort és la nostra mort i la mort del món. Ben a prop de Maria i del deixeble estimat, sota l'ombra fecunda de l'arbre de la creu, de l'arbre de la vida, podem aprendre a plantar els rosers de l'esperança en la terra eixorca del nostre desconsol. Que així sigui.