DIMECRES XX (I)

Dia 19 d'agost: Beat Guerric, abat
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem la memòria del benaurat Guerric, de l'abadia cistercenca d'Igny, al segle XII. Fou un abat exemplar, treballant amb les seves pròpies mans, i donant el seu ensenyament amb humilitat i simplicitat, tot i tenir una salut deficient. La seva obra foren 54 sermons, predicats per ajudar els monjos en la seva vida espiritual, i tenint un caire més aviat moral i espiritual, seguint en això el seu mestre, l'abat Bernat de Claravall. La doctrina de Guerric és essencialment cristològica, ja que la vida monàstica en el claustre és per a ell la millor vida per l'ànima que vol ser formada pel Crist. Els monjos veien viure un home humil, que no se sentia pas cridat a ensenyar grandiloqüentment com ho feien altres abats-germans; aquesta simplicitat de la vida monàstica mena l'ànima vers Déu i dóna l'experiència espiritual. I en aquesta òptica cal fer notar que Guerric parlava més dels fruits de la contemplació que dels de la mortificació. L'estil de Guerric cerca d'imitar el de Bernat de Claravall, sense arribar al seu nivell.

La primera lectura ha estat treta del Llibre dels Jutges [9, 6-15], en què se'ns ha fet notar que "el Senyor, el vostre Déu, era el vostre rei, però vau dir: No, no, nosaltres volem un rei". I és que per avenir-se a regnar sobre gent tan ingovernable com els habitants de Siquem, calia veritablement ésser no res més que un personatge grotesc, ridículament ambiciós, de manera que aquesta és certament la lliçó d'aquesta faula de Iotan. I si té un lloc en els llibres sants, es deu a una creença que es remunta a una època molt primitiva en la qual només Déu era el vertader rei d'Israel.

La paràbola de la vinya de l'evangeli era de sant Mateu [20, 1-16] on se'ns ha parlat de la "gratuïtat de Déu". Perquè els obrers de l'hora onzena perceben la mateixa paga que els obrers de la primera. I aquests es queixen a l'amo de la vinya, talment com el fill primogènit al pare del fill pròdig, o com un Jonàs a Déu que perdona la pagana Nínive! I és que Déu crida tots els homes. Els "lloga" en la situació en què es troben. Per això, com podem fer-li retret que els vulgui beneficiar tots? La manera de fer de Déu no s'oposa a la justícia humana, sinó que la transcendeix totalment en l'amor i la gratuïtat. Aquesta paràbola ens invita, doncs, a considerar el comportament misericordiós del Pare fora dels límits massa estrets en què voldrien tancar-lo els nostres criteris de justícia i els contractes bilaterals que regeixen les relacions entre els homes. Afegint-hi la conclusió que diu: "els darrers passaran a primers" (verset 16a), en què Mateu aplica la paràbola al cas que té davant dels ulls; o sigui, que concretament, les altres nacions prengueren el lloc d'Israel. És a dir, els darrers vinguts són actualment objecte de la preferència divina, tot i que, la paràbola com a tal, no abordava aquesta qüestió, sinó que només l'encetava. Amén.