SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L'ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 7, 7-10. 15-16; Sl 62, 2-9; Fl 3, 17-4,1; Mt 5, 13-19

Al final de la seva vida, el general Charles De Gaulle, president de França, va passar en una ocasió prop de Claravall i es va preguntar davant del seu ministre de cultura, André Malraux: Sant Bernat, era amb tota seguretat un colós, però, era un home de cor? Evidentment, no és fàcil comprendre les mil i una facetes d'un geni tan particular com sant Bernat. No hagué de ser fàcil ésser contemporani o company seu. (Pierre Aubé, Saint Bernard de Clairvaux, Edit Fayard, Avant-propos, 13)

Un historiador escriu sobre ell: Mai no va voler ser altra cosa que un monjo. Va poder arribar a ser arquebisbe o papa fins i tot. Es va veure obligat a respondre a consultes que li arribaven dels reis de llavors, de manera que en tal situació especial de poder, a pesar seu, estava pràcticament condemnat a governar Europa.
Quan ell apareixia davant la multitud, amb la seva barba vermellosa i blanca, els seus cabells rossos i blancs, prim i feble, tot just amb un bri de vida a les seves galtes, hom creia veure un esperit més que un home. (Jules Michelet, Histoire de France, volum II, 1832)

Un personatge polièdric, un apassionat fins a la darrera fibra del seu ésser, que despertava i continua despertant passions. Una persona, un creient, un monjo que podríem resumir amb quatre paraules: estimar Déu sense mesura.

Per a Bernat l'amor de Déu és l'única raó d'ésser de l'home. Mentre l'home no estimi Déu, no ha començat a viure. Bernat ens convida a una reflexió profunda sobre la nostra vida, sobre el nostre amor. Veritablement, s'ens poden adherir molts amors, i de fet així succeeix, que lleven el color al veritable amor en la nostra existència creient i monàstica. Quins són nostres amors? O, on està realment el meu cor?

Bernat escriu un tractat sobre l'amor de Déu atenent als desitjos d'Aimeric, Cardenal de l'Església de Roma. Hi parla dels quatre graons de l'amor, dedicant-ne el quart a aquell amor amb què ens estimem nosaltres mateixos, però per amor a Déu. Aquest és el punt culminant de l'humanisme cristià de Bernat, el seu desenvolupament final, com comenta Merton, que afegeix encara: Ell, Bernat, ens indica que la realització del nostre destí no consisteix únicament, seguint les figures tradicionals d'estil, a perdre'ns en Déu "com la gota d'aigua que es llança al vi o com la barra de ferro en el foc del forn". La plenitud del nostre destí consisteix més aviat, segons Pau, a ser trobats en Déu amb tota la nostra realitat individual i personal. (T. Merton, St. Bernat, l'últim dels Pares, Rialp, Madrid 56, p. 78)

Aquesta plenitud és assolida per Bernat, trobant-se en Déu, deixant-se abraçar per Ell, arrossegar per Ell i viure a ple cor, essent sal de la vella terra d'Europa, i fent llum en les foscors eclesials i socials del seu temps. Que la vostra llum brilli davant els homes, acaba exhortant-nos l'evangeli d'avui, aquest evangeli que tan apassionadament va viure Bernat, i que avui el nostre món necessita en noves reedicions.

Avui la nostra societat necessita d'aquesta saviesa que va viure i va testimoniar Bernat. És possible que fora de l'àmbit monàstic es continuï apreciant el seu testimoniatge. Es percep en congressos i estudis que es realitzen sobre la seva figura. És possible que dintre l'àmbit monàstic continuïn les disquisicions escolàstiques de si la seva vida va ser molt o poc monàstica. I això ens pot dispensar de llegir o reflexionar sobre la seva figura. Els murs, en ocasions, poden ser motiu per no deixar-nos veure el monestir... Per a Bernat els murs del monestir arriben fins a on arriba la força i la generositat de l'amor. Així s'expressa amb aquesta saviesa: Estimo perquè estimo, estimo per estimar. L'amor es basta a si mateix. El seu mèrit i el seu premi s'identifiquen amb ell mateix. Gran cosa és l'amor, amb la condició que es recorri al seu principi i origen, amb la condició que torni sempre a la seva font i en sigui una contínua emanació. L'amor és l'única cosa amb la qual podem correspondre al Creador. Quan Déu estima, l'única cosa que vol és ser estimat: si ell estima, és perquè nosaltres l'estimem a ell, sabent que l'amor mateix fa feliços els qui s'estimen entre si. (Sermó 83, 4s, sobre el Càntic dels càntics)

En aquella Europa de Bernat no hi havia murs de monestirs capaços de guardar dintre tanta llum, tanta saviesa. Bernat no farà sinó trepitjar els camins d'aquesta Europa medieval, essent llum i saviesa per a les seves gents. Monjo, i fora del seu monestir? Doncs sí, monjo i sembrant Europa de tot un teixit de vida monàstica, de monestirs, que faran néixer una societat impregnada de valors cristians profunds, que, avui, mancats d'aquesta saviesa, correm el risc de perdre.

Necessitem aquesta saviesa viscuda per Bernat. Aquesta saviesa de la qual ens ha aportat uns breus llampecs la primera lectura d'avui. Aquesta saviesa que és el tret dominant i característic del més gran dels cistercencs, com va escriure Pius XII en la seva encíclica Doctor Melifluus sobre sant Bernat.

La celebració de la solemnitat de sant Bernat ha de tenir una motivació principal: recuperar aquesta saviesa, ja que nosaltres vivim en un món que ha perdut el sentit de la saviesa. Ho percebem en els esdeveniments actuals d'Europa. Ho percebem, molt possiblement, en les nostres pròpies vides... Ja no concebem que únicament la saviesa —la saviesa de la creu— fa l'home semblant a Déu, atès que per la creu el Senyor va venir a ser per a nosaltres santificació, redempció i saviesa (1Cor 1, 1).

Si volem comprendre sant Bernat hem de tornar als Evangelis, a Pau, i buscar aquesta saviesa de Déu que és bogeria per a l'home. Hem de deixar Crist que penetri els nostres cors i ens transformi en Ell pel poder de la seva creu.

President De Gaulle: sant Bernat era, efectivament un colós. I, a més, tenia cor.

Per això avui nosaltres ho celebrem i demanem la seva intercessió: Tu, que has entrat en les potències del Senyor i que has arribat a ser més poderós per a intercedir, fes-nos partícips d'aquesta llum i d'aquesta suavitat que gaudeixes. (Responsori IX de Matines en la festa de St. Bernat)