10 de maig de 2020

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 6,1-7; Salm 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9; Jo 14,1-12

Tomàs i Felip estan davant Jesús, estan davant d’aquell qui està en el Pare i el Pare està en ell. Però els manca confiança, els seus cors no s’han asserenat encara i tot i que fa tant de temps que estant amb Ell no són capaços de saber encara com s’arriba al Pare, perquè no han reconegut plenament a Jesucrist com aquell que ha vingut per portar-nos a casa seva, per convidar-nos a seguir-lo per viure amb Ell a la casa del Pare.

Tomàs és el model d’aquells que no creuen fàcilment, d’aquells que no es deixen portar pel primer impuls. Alhora és el Tomás decidit que diu als altres: «Anem també nosaltres a morir amb ell» (Jn 11, 16); determinat a seguir-lo amb total disponibilitat fins a voler córrer la seva mateixa sort i compartir amb ell la mort. Però ara acabant-se el sopar, havent escoltat la bona nova dels mateixos llavis de Jesús, no ha entès encara on va, ni encara menys per on hi va; sembla que ha comprés poc o res. Però aquesta seva feblesa de fe dona a Jesús l’ocasió per pronunciar una de les més clares definicions de sí mateix: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14, 6). Tomàs no creurà en plenitud fins a no tenir la possibilitat de posar el dit al forat dels claus i la mà a la ferida del costat i sols llavors exclamarà «Senyor meu i Déu meu». Aquestes paraules posen de manifest la convicció que a Jesús ressuscitat ja no se l’ha de reconèixer pel rostre, sinó per les nafres de la passió, perquè no és reconeix al Crist ressuscitat sinó reconeixent la seva passió i la seva mort; que revela fins a quin punt ens ha estimat. No s’arriba a la veritat i a la vida guanyada per a nosaltres per la seva resurrecció, sense recórrer el camí de la creu.

Felip, que era de Betsaida el poble de Pere i Andreu, és el qui digué a Natanael: «Hem trobat a aquell de qui va escriure Moisès en la Llei, i també els profetes: Jesús el fill de Josep, de Natzaret» (Jn 1, 45). Davant l’escepticisme de Natanael que diu si «De Natzaret pot sortir una cosa bona?», Felip no es fa enrere, insisteix i replica amb decisió: «Vine i ho veuràs» (Jn 1, 46). No es limita a presentar la bona nova com una teoria, sinó que ho fa com una experiència personal que interpel•la directament a l’interlocutor. És el Felip que es mostra realista i amb sentit pràctic, que sap jutjar les implicacions d’una situació, quan escèptic pregunta com donar de menjar a aquella multitud que ni gastant dos-cents denaris quedaria satisfeta i veu com en queda de satisfeta amb uns pocs pans i uns pocs peixos. És aquell que abans de la Passió, alguns grecs que es trobaven a Jerusalem amb motiu de la Pasqua, li demanen de veure a Jesús i ell els hi porta, els porta al camí que condueix a la veritat i a la vida. Grecs com els que se senten desatesos pels apòstols i davant l’augment del nombre dels creients donen lloc a l’elecció de set homes fiats al servei de la primitiva Església, al servei de la Paraula que es va estenent. Felip acabarà essent testimoni de la resurrecció i rebent l’Esperit amb els dotze, amb una fe ja consolidada, serà guiat per l’Espert i convertirà a l’eunuc que servia a la reina de Candaca.

Són les experiències de Felip i Tomàs. I les seves experiències, com la nostra, són experiències personals, perquè la fe és una fe personal, en un doble sentit. Primer perquè és un camí que hem de recórrer cadascun de nosaltres, com Tomàs i com Felip; amb dubtes, a vegades sense entendre però a la fi joiós i afortunat quan rebem la gràcia de l’Esperit, la gràcia de la fe. Perquè al cap i a la fi la veritat és que Felip i Tomàs van lliurar-se totalment, van donar la seva vida per la veritat encarnada, que és Crist.

És fonamentalment una fe personal perquè Déu s’ha fet home, i per a nosaltres creure en Déu és creure en aquell a qui el Pare ha enviat, aquell sense el qual ningú no pot arribar al Pare, aquell qui ha dit de sí mateix que és el camí, la veritat i la vida. La clau està en la confiança, en la fe en aquesta pedra vivent de la que ens parla Pere, la pedra angular que ara corona l’edifici, que esdevé pedra d’ensopec i fa caure als qui la rebutgen, els qui no volen formar part del poble escollit, del reialme sacerdotal, de la nació sagrada, els qui rebutgen esdevenir possessió personal de Déu. Perquè la nostra fe personal la vivim en plenitud en comunitat, esdevenint cadascun de nosaltres pedres vives del temple espiritual que és l’Església.

És el Pare qui està en Crist i és Crist qui està en el Pare. Ja fa temps que ho hem sentit això també nosaltres, però, hem vist ja al Pare veient al Crist? O encara ens cal quelcom més?

Confiem en Déu, confiem en Crist. Emprenguem el camí cap a la veritat que és Crist, per viure a la casa del Pare. Sols hi ha un camí, Crist; sols hi ha una veritat, Crist, sols hi ha una vida; la vida que Crist ha guanyat per a nosaltres morint i ressuscitant.