DIUMENGE XIX DURANT L’ANY (Cicle C)

PRIMERA MISSA DE F. SALVADOR BATET

Homilia predicada pel P. Salvador Batet
Sa 18,6-9; Sl 32; He 11,1-2.8-19; Lc 12,32-48

«Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat». Feliços nosaltres si amb fe i esperança, fem el nostre camí identificant-nos en el Senyor i amb actitud de vetlla desitgem la seva arribada!

La primera lectura que hem escoltat ens ha descrit l’activitat de la saviesa en la història d’Israel, remarcant l’alliberament d’Egipte. És a dir, la nit de la primera Pasqua a Egipte. Nit tràgica per als egipcis a causa de la mort dels seus primogènits i la derrota del seu exèrcit que morí ofegat en el mar. Nit alliberadora per als israelites perquè, gràcies a la intervenció de Déu, aconseguiren alliberar-se definitivament de l’esclavitud, és a dir, del jou dels seus opressors. Amb la celebració de la Pasqua i l’èxode d’Egipte Israel començarà una nova vida, com a poble unit i lliure.

La segona lectura de la carta als hebreus ens parla de la fe i l’esperança. Tinguem en compte que l’autor d’aquesta carta parla a una comunitat cansada i desil·lusionada, la fe i l’esperança de la qual trontollaven. Per infondre’ls ànim evoca la memòria dels avantpassats, una llarga sèrie de creients heroics que es distingeixen per la seva arrelada i provada fe; l’autor se centra en Abraham, recordant el seu viatge cap a la terra promesa, i la seva nombrosa descendència... La fe és definida des de la perspectiva de l’Antic Testament que vincula estretament fe i esperança: «creure és posseir anticipadament els béns que esperem». En segon lloc se’ns presenta la fe com una forma de coneixement: «és conèixer per endavant allò que encara no veiem».

Aquestes dues lectures juntament amb el salm responsorial que hem cantat «Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat», ens mostren, des de la perspectiva de la història de la salvació, com és aquest Déu fidel a l’aliança amb el seu poble Israel, és a dir, amb nosaltres. Ens vol dir que la fe i l’esperança seran les nostres companyes de camí si li volem ser fidels i així volem donar molt de fruit en Ell. Fruïts d’amor! Perquè a l’amor infinit que Déu ens té solament hi podrem correspondre amb el nostre pobre amor, però valuós als ulls de Déu!

L’evangeli que avui hem escoltat, ens presenta quatre paràboles que volen despertar en nosaltres una actitud de vetlla davant la vinguda imminent del Senyor. Volen suscitar en nosaltres el desig de la nostra correspondència a l’amor gratuït i bondadós que Déu ens té.

En primer lloc se’ns presenta la paràbola dels servidors que esperen el seu Senyor, que molt aviat i a l’hora més inesperada ha d’arribar. Vivint amb aquesta consciència, en esperit de servei i en vetlla, és la manera com se’ns invita a esperar-lo. Cal que visquem atents a la nostra pròpia vida, a la realitat que ens envolta, a les situacions de les persones que tenim a prop. Estar atent per acollir-lo en el germà, perquè és així com el Senyor surt constantment al nostre encontre. El Senyor ve a nosaltres a través de qualsevol persona que ens envolta o qualsevol esdeveniment de la nostra vida de cada dia. No deixem que passi de llarg! Acollim-lo de tot cor!

En segon lloc se’ns presenta la paràbola del lladre, amb ella Jesús alerta els desprevinguts. Cal doncs, vigilar permanentment en primer lloc la nostra casa, és a dir, la casa de nosaltres mateixos, no solament per estar alerta a l’entrada del lladre, sinó més aviat, per estar ben preparats per rebre el Senyor que ve i que es pot presentar en qualsevol moment. Cal estar atents, prenent el timó de la pròpia vida, per orientar-la de manera que no sigui estèril, sinó que sigui una vida que doni fruits. Vol dir estimar sempre, perquè, qui es dóna als altres, qui s’esforça per fer feliç els qui té a prop, acumula un tresor al cel, que ni els lladres poden robar, ni les arnes poden fer malbé. I, «on tindrem el nostre tresor hi tindrem el nostre cor».

Finalment se’ns presenten dues paràboles, la paràbola de l’administrador fidel i prudent; i, la paràbola de l’esclau que coneix la voluntat del seu amo. Aquestes paràboles van adreçades a aquells a qui se’ls ha confiat la cura de la comunitat. Dintre la comunitat n’hi ha alguns a qui el Senyor demana més, i aquests els correspon donar més testimoni del que prediquen, amb fidelitat i vigilància.

Aquestes quatre paràboles ens inviten a valorar la nostra vida en la nostra consciència, i veure de quina manera està orientada la nostra atenció vers el Senyor. El Senyor, que cada dia es fa present en la nostra vida i ens invita a estar connectats a ell, com el cep ho està a la sarment, i així, és com a través del tronc que és Crist ens arribarà la seva saba vivificant. Romandre units al Senyor serà l’única manera de romandre ben disposats a l’hora de la seva arribada, restant atents, i a punt per a servir-lo.