17 de febrer del 2013

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 1r de Quaresma (Cicle C)

D'un comentari d'Orígenes, prevere
La vida de l'home es veu contínuament abocada als escàndols, com una trampa, o a les il·lusions, com uns llaços. I com que l'enemic havia parat arreu els seus llaços, i hi havia agafat gairebé la humanitat sencera, fou necessari que aparegués algú de més fort per poder-lo dominar, per poder trencar els seus filats, i per poder obrir d'aquesta manera el camí per a tots els qui el seguissin. És per això que el Salvador, abans d'unir-se a la seva Església com a l'esposa, fou temptat pel diable. D'aquesta manera mostrava a l'Església que no és pas per la indolència ni per les delícies, sinó per la creu i les tribulacions, que hem de seguir el Crist.

En efecte, no hi havia ningú més que pogués destruir aquests paranys, perquè tots els homes havien pecat, tal com està escrit. I l'Escriptura encara diu més: «No hi ha damunt la terra cap just que hagi fet el bé i no hagi pecat mai». Nostre Senyor Jesucrist és l'únic que no ha comès pecat i en la seva boca no s'ha trobat injustícia, però el Pare l'ha fet pecat per nosaltres, per tal de condemnar el pecat per mitjà del pecat, en una carn semblant a la de l'home pecador.

Jesús, doncs, entra també en aquests paranys, però és l'únic que no s'hi ha vist atrapat. Més encara, els ha trencats i els ha destruïts i d'aquesta manera ha pogut omplir de confiança l'Església. Des d'ara ens podem atrevir a trepitjar els llaços, escapar-nos dels paranys, i podem cantar amb joia: «Hem salvat la vida com l'ocell que fuig del llaç dels caçadors; s'ha trencat el llaç i tots hem fugit».

Així i tot, però, el Senyor ha sucumbit a la mort, per bé que voluntàriament, i no com nosaltres que morim per la necessitat del pecat. Perquè ell és l'únic que ha estat «lliure entre els morts»; i ja que era lliure entre els morts, pogué vèncer aquell que tenia el poder de la mort i li arrabassà la captivitat, és a dir, la multitud d'aquells que es trobaven detinguts en la mort. Perquè el Crist, no solament s'ha ressuscitat a si mateix de la mort, sinó que ha ressuscitat tots aquells que n'eren presoners, i els ha fet seure amb ell dalt del cel. «Pujant cel amunt, s'endugué captiva la captivitat». I val a dir que no ha fet sortir únicament les ànimes, sinó que ha ressuscitat també els cossos. L'Evangeli, efectivament, dóna testimoni que «molts cossos dels sants van ressuscitar, que es van aparèixer a molts i que van entrar a la ciutat santa» del Déu vivent, Jerusalem.