11 de febrer de 2013

LECTIO DIVINA

Salm 29[30]

1 Càntic per a la dedicació del temple

2 Amb quin goig t'exalço, Senyor!
M'has tret a flor d'aigua quan m'ofegava
i no has permès que se n'alegrin els enemics.
3 Senyor, Déu meu, vaig cridar auxili i em vas guarir.
4 Senyor, m'has arrencat de la terra dels morts;
quan ja m'hi enfonsava, m'has tornat a la vida.
5 Canteu al Senyor, els qui l'estimeu,
enaltiu-lo recordant que ell és sant.
6 El seu rigor dura un instant;
el seu favor, tota la vida.
Cap al tard tot eren plors,
l'endemà són crits de joia.

7 Jo pensava, quan em veia segur:«no cauré mai».
8 Tu, Senyor, m'afavories
i em mantenies en un cim inexpugnable;
però, quan vas amagar la mirada,vaig quedar trasbalsat.
9 He clamat a tu, Senyor, he suplicat al meu sobirà:
10 «Què hi guanyaràs que perdi la vida i baixi a la fossa?
¿És la pols que et lloarà,que proclamarà que ets fidel?
11 Escolta, Senyor, compadeix-te de mi; ajuda'm, Senyor!»

12 Has mudat en danses els meus planys,
m'has tret el dol i m'has vestit de festa.
13 Per això el meu cor et cantarà; no callaré.
Senyor, Déu meu, et lloaré per sempre.

Idees generals

És un salm d'acció de gràcies individual, per l'alliberament d'un perill de mort. El Senyor ha escoltat el clam del salmista, el seu crit, quan estava en perill de mort. Estar amb vida i sentir-se de nou viu, física o espiritualment, després d'una experiència de mort, és una experiència de resurrecció. És aquest contrast de vida i de mort que converteix el salm en un prisma de colors diversos, que és l'essència de tota vida humana. El P. Alonso Schökel es recrea en aquests contrastos: còlera i pau, capvespre i alba, plor i alegria, (v.6) dol i dansa, sac i vestit de festa, (v.12) silenci i cant (V.13).

Aquest salm ens pot ajudar a portar la mirada sobre la nostra pròpia vida.

Estructura del salm

Introducció (v. 2-4) Exalça el Senyor per alliberar-lo, per escoltar el seu crit. El Senyor va tapar la boca als seus enemics. Aquí, el salmista es dirigeix al Senyor.

Nucli central (v. 5-11) El salmista es dirigeix als fidels congregats al temple. Fa de la seva experiència un testimoni, una catequesi per als altres. Exposa els fets: Va clamar al Senyor, va apostar fort amb Déu: «Si moro, perds un bon aliat i la teva fama s'acaba, si no m'escoltes meus enemics diran que no existeixes. Per a tu, és millor que jo visqui, doncs cap mort dóna testimoni de tu». (Cf. Is 38,9-20)

Conclusió (v. 12-13) Promesa de conversió de vida, una contínua acció de gràcies, una lloança incessant.

El salm té moviment, dinamisme. Aquí, l'interior compta més que l'exterior, els impulsos i emocions més que la raó calculadora, l'espontaneïtat i sensorial més que allò lògic i abstracte. Hi ha una coherència poètica si no se'l sotmet a una lògica racional.

Sembla manca de lògica que el salmista expliqui a Déu el que Déu ha fet. Però el salmista no està comptant sinó confessant.

Hi ha dos eixos: pujada / baixada i silenci / cant

Altres textos paral·lels: Sir 17,27s; Is 35,6; Sl 88,12s

Llegeix

Es poden fer diverses lectures. Per exemple, tot seguint l'eix silenci / cant.

Advertint els versos que conviden al silenci o els que conviden al cant o a la comunicació o confessió de la bondat de Déu.

O seguir l'eix baixada / pujada ..., quan el salmista s'enfonsa o s'exalta.

Medita

v. 2-4 El salmista no només prega amb paraules, sinó amb crits. La pregària és obrir el cor a Déu. I l'obrim tal com ho tenim, posant la confiança en Qui pot escoltar-nos. El perill, el dolor, el podem tenir en la llunyania de Déu. Com suggereix un text jueu: «Oh tu, Déu meu. Jo he cridat a tu. Jo només he cridat, ¡a tu! No perquè tu em sanes, sinó perquè jo vingui a tu. Si jo estic a prop teu, oh Déu, és suficient que et truqui i em responguis. Però si estic lluny de Déu i romans ocult llavors tinc necessitat de cridar-te».

«Treure», o «arrancar» del verb «dalah», que s'usa per treure aigua d'un pou.

«Els consells del cor són aigües profundes que l'home ha de treure» (Pr 20,5).

El P. Alonso Schökel es recrea amb aquesta imatge del pou: «Es despenja a un cadàver a la fossa, al pou, a l'abisme. La mort enderroca la verticalitat de l'home. És caiguda, baixada, declivi, enfonsament. Doncs bé quan els enterramorts estan despenjant el cadàver amb cordes, el Senyor, des de dalt, dóna una estirada i treu el cadàver viu».

Paul Claudel ressalta la grandesa de Déu i la nostra humilitat que necessita d'ell: «Jo et vull Senyor, per sobre de mi, a la teva alçada, t'enalteixo abraçant els teus genolls».

Sant Jeroni afirma que aquest salm ve a oferir-nos «la història de la caiguda i la redempció».

v. 5-6 L'acció de gràcies individual s'estén a altres. El solista busca un cor que reforci la seva veu. I els busca entre els piadosos, els consagrats, els que saben parlar a Déu cara a cara. Cerca la bondat de Déu, aplacar la seva còlera que «dura un instant» com suggereix Isaïes: «Per un moment et vaig abandonar, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d'indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t'estimo amb un amor etern». (Is 54,7-8)

«Déu no vol la mort del malvat, sinó que es converteixi i que visqui», (Ez 18,23; cf. Ez 16,1s)

v. 7-11 El salmista explica la seva experiència a l'assemblea, dialogant en veu alta amb Déu. Una mena de catequesi. La nostra vida està en les mans de Déu. Quan ell amaga el seu rostre, l'home sent soledat. L'amistat amb Déu no s'adquireix d'una vegada per totes, és una cosa que hem de tenir cura cada dia, és una gràcia que es renova cada dia. Tenim en aquests versos els passos d'un extrem a un altre: seguretat / abandonament, llum / foscor.

El salmista que, segons la mentalitat de llavors, creu que tot acaba amb la mort li pregunta a Déu: «què hi guanyes amb la meva mort?» El sheol és el lloc de l'absència i el silenci de Déu. Déu perd un cantor. El cor de la creació es deteriora ja que l'home és l'únic interlocutor de Déu. Déu, «l'amant de la vida» (Sv 11,26) no pot quedar satisfet amb la mort.

Una pregunta que també es fa el poeta Rilke: «Què faràs, Déu, quan jo mori? Sóc el teu vestit i el teu ofici, amb mi perds el teu sentit ... Després de mi, no tens casa ...»

v. 12-13 Torna en aquests versos al tema del principi. Comenta Claudel amb gran bellesa: «Tot d'una d'aquest cor negre neix el color de la rosa. Tu has trencat el meu cor i m'has embolcallat d'alegria. Em neix una veu que canta, un moment, fora del temps, només compatible amb l'eternitat».

Neix un himne entusiasta i dansaire. És el goig i la pau que Déu ha posat en el cor del creient. És l'ésser profund de l'home, seu de sentiments i emocions, el que s'obre totalment a Déu, és una lloança que mai s'acaba. És com el primer compàs d'un himne pasqual. No parla com un mestre sinó com un testimoni, que vol fer-nos partícips de la seva experiència.

«Tu m'has tret el sac de la penitència i m'has posat la roba nupcial, i m'has admès a les noces, i m'has transformat de glòria en glòria». (Sant Basili)

«Heus aquí que Déu Pare ha enviat a la terra un sac ple de misericòrdia: un sac que s'esquinça en la Passió perquè es manifesti a tots el nostre rescat .... El sac és petit, però és ple: un petit nen ens ha nascut, hi habita la plenitud de la divinitat». (Sant Bernat)

Prega

«Oh tu, Déu Veí, si a la llarga nit
et crido més d'una vegada amb cops forts,
és perquè tot just et sento respirar,
i perquè sé que estàs tu sol a la sala.
I si alguna cosa necessites ningú no hi és
Per apropar-te el got que a les palpentes busques.
Jo escolto. Fes-me un petit senyal.
Molt a prop estic de tu ...

»Déu, tu ets gran,
Tu ets tan gran que deixo de ser
amb només col·locar-me al teu costat.»

Contempla

Recordar versos del salm o uns versos de sant Joan de la Creu, tot contemplant la bellesa de la creació.

«¿Adónde te escondiste
Amado, y me dejaste con gemido?
Como el ciervo huíste
habiéndome herido;
salí tras ti clamando, y eras ido».