24 de febrer del 2013

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Carme,

Estem començant el temps de Quaresma. Ha estat una constant en la vida dels creients pensar en aquest temps com un temps preferentment d'ascesi, de sacrifici, de penitència... un temps, en definitiva, d'un treball personal per agradar a Déu. O potser com un temps de fer Via-Crucis, o penitències sense moltes més consideracions. No diré que això sigui dolent, però sí defectuós, perquè és una obra que porta a terme la persona creient, i que queda molt incompleta.

El temps de Quaresma ha de ser un temps, com reculls a la teva carta, «per adquirir consciència del nostre pecat per la nostra proximitat a Déu. És la santedat de Déu la que descobreix i posa al descobert el meu pecat, la meva infidelitat. Quan m'apropo a un Déu amor, un Déu de llum i de misericòrdia, prenc consciència de la meva falta d'amor, de la meva foscor, de la duresa del meu cor...»

La Quaresma ha de ser un esforç per estar, per romandre, i esperar en silenci la salvació de Déu. Perquè l'home no se salva per si mateix, ni fa mèrits perquè siguin tinguts en compte amb vista a la seva salvació. Jo em salvaré per la misericòrdia de Déu, per la seva fidelitat, ja que no pot negar-se a si mateix, encara que jo sigui infidel. Jo em salvaré pel seu amor. Perquè només l'Amor ens salva. I per això la Quaresma ha de ser un temps per meditar l'Amor; en definitiva per això està configurat el nostre cor, i és el camí per pacificar la nostra vida, és el camí per trobar-me en profunditat amb el germà. Evidentment posar-se amb serietat en aquest camí suposa una abnegació i veritable sacrifici en la nostra vida.

Com escriu Merton: «L'ascetisme més segur és l'amarga inseguretat, treball i petitesa dels realment pobres. Dependre absolutament d'altres. El problema crític de la perfecció i la puresa interior és al renunciament i desarrelament de totes les nostres inconscients afeccions a coses creades i a la nostra pròpia voluntat i desig. Només hi ha un ascetisme veritable. Qui és guiat per l'Esperit de Déu i no per l'esperit d'un mateix. L'esperit de l'home, primer s'ha de subjectar a la gràcia i llavors podrà portar la carn a la subjecció de la gràcia i de si mateix. Si per l'Esperit feu morir els fets de la carn, viureu». (Rm 8,13)

D'aquí poden néixer diverses opcions. La rutina, sempre s'ha fet així, els divendres no mengem carn i... poca cosa més. La deixadesa, no té sentit fer uns exercicis que no ens canvien, que són del passat... doncs ho deixo o faig alguna petita cosa, segons les circumstàncies. I la vida segueix més o menys igual de rutinària, anodina, insípida, tèbia. O bé crec que l'Esperit és important en la meva vida i em deixo guiar per ell en tot moment i circumstància. I llavors estic atent als seus suggeriments que m'arriben de fora, en l'escolta, i també de dins a través del moviment del meu cor. I aquesta pot ser una Quaresma apassionant. Una abraçada,

+ P. Abat