2 de febrer del 2013

LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Mauro-Giuseppe Lepori, abat general de l'Orde Cistercenc

La festa d'avui celebra la llum de la presència de Crist en el món. Simeó rep amb l'Esperit Sant el carisma profètic de reconèixer que Jesús és el Senyor que es manifesta per la salvació de tots: «Ell és aquí!», diu a Maria i a Josep, després d'haver exclamat lloant Déu: «Els meus ulls han vist el Salvador, (...) llum que es revela a les nacions».

La profecia, com es veurà trenta anys més tard amb Joan Baptista i els apòstols, no consisteix ja a revelar el futur, sinó a copsar la llum de Déu en la presència encarnada del Fill de Déu, que salva el món de les tenebres.

Aquesta mirada és un carisma, és un do de l'Esperit Sant. Lluc subratlla tres vegades que Simeó estava ple i venia mogut per l'Esperit: «Tenia en ell l'Esperit Sant», «L'Esperit li havia fet saber que no moriria sense haver vist abans l'Ungit del Senyor», i aquell dia va anar al temple «guiat per l'Esperit». La presència de l'Esperit, la veritat que revela l'Esperit, i el moviment de l'Esperit condueixen a la trobada amb Crist.

Crec que és important estar atents a aquest aspecte carismàtic de l'esdeveniment que celebrem avui, perquè, com en altres episodis evangèlics, se'ns hi revela la naturalesa i la forma de la nostra participació en l'esdeveniment de Crist. L'Esperit Sant és el que ens fa capaços de reconèixer, abraçar i anunciar Jesucrist. Sense l'Esperit, l'encarnació de Déu per a la salvació del món no tindria efecte en les nostres vides i no es veuria la seva llum, no il·luminaria el món. Pentecosta farà universal aquesta experiència, suscitant l'esdeveniment i la missió de l'Església.

Aquesta naturalesa carismàtica de l'esdeveniment cristià caracteritza d'una manera particular la vida consagrada, que l'Església recorda avui especialment. Potser la renovació constant de què tenim necessitat en la vida religiosa, avui com sempre, hauria de ser deixar-nos inspirar per la docilitat a l'Esperit de Simeó, definit per Lluc com «un home just i pietós». La vida consagrada està cridada a viure amb particular consciència la vida baptismal allà on troba la seva maduresa, en el sagrament de la confirmació, en el sagrament del do de l'Esperit que fa del cristià testimoni de Crist.

El que se'ns demana per acollir aquest carisma de maduresa cristiana és, abans que res, la consciència del profund desig d'adherir-nos a Crist que habita el nostre cor. Simeó passa tota la seva vida «esperant la consolació d'Israel». En aquest sentit ell és «just i piadós», és a dir, un que viu la veritat de l'home en l'ofrena del cor a Déu, en l'espera i en la petició que Déu mateix vingui a sadollar la set que crema el cor humà, que és una set de consol, de consol per a tot el poble, per a tota la humanitat.

Simeó era, certament, un israelita que veia expressat en la paraula dels salms el profund desig del seu cor i del cor de tots, com el salm 62: «Vós Senyor sou el meu, de bon matí jo us cerco, tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor com terra eixuta, sense una gota d'aigua» (Sl 62,2). Sentia l'ànsia pel sofriment profund de la humanitat, la necessitat de salvació i de llum de tots els pobles. La seva justícia i pietat el convertien en una flama sempre encesa davant la presència de Déu, com a desig universal de salvació. La seva pregària tenia tota la seva vida com suspesa i en tensió entre la immensa misèria humana i el Déu Altíssim, que es revela immensament misericordiós a Abraham, Isaac, Jacob, a Moisès i als profetes d'Israel. Esperava «la consolació d'Israel», que no vol dir el consol només per a Israel, sinó el consol promès a tots els pobles a través d'Israel.

Atès que Simeó esperava de debò el consol, el Consolador, «tenia en ell l'Esperit Sant». L'Esperit baixa i reposa en el desig de consol de l'home. L'Esperit es posa sobre la pietat, sobre l'ànsia de consol per al poble. Simeó no desitja el consol només per a ell, sinó per al poble. Sobre aquest desig, sobre aquesta espera plena d'intercessió, ve i es posa l'Esperit.

Quan l'Esperit es posa sobre l'espera de la salvació que consola el poble, llavors revela el misteri de Crist i de la nostra vida: «L'Esperit li havia anunciat que no moriria sense haver vist abans l'Ungit del Senyor». L'Esperit revela a Simeó que el sentit de la seva vida i de la seva mort era Jesús, la trobada amb Crist. L'Esperit ens revela que l'espera de consol que crema en cada cor humà és espera de Crist, d'un Déu que puguem veure i trobar.

Així doncs, l'Esperit dirigeix els nostres passos de manera que puguem trobar Jesús en el temps i en el lloc de la seva presència enmig nostre. L'Esperit condueix i anima els passos de la nostra vida cap a la trobada de cada un amb Crist, una trobada tan real que el podem abraçar, el podem tenir en braços, veure el seu rostre de prop, i reconèixer en aquesta trobada el sentit i la plenitud de tota la nostra vida: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador!».

El fruit d'aquesta obra de l'Esperit Sant és l'anunci, el testimoni ofert a tothom d'aquesta trobada amb la llum que és Crist. Quan un home, com Simeó, o una dona, com Anna, permeten a l'Esperit conduir el desig del seu cor cap a la trobada amb Jesús, es converteixen en profetes i testimonis de la llum que l'encarnació de Déu vessa sobre tots els homes, una llum que és «signe de contradicció» perquè revela a cada un el desig veritable i profund del seu cor. Perquè altres persones puguin oferir a l'Esperit Sant un cor assedegat sobre el qual posar-se per revelar el sentit de la vida i conduir-los a abraçar i transmetre a tots el consol de Crist.