DIUMENGE III DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ne 8,1-4a.5-6.8-10; Sl 18, 8.9.10.15 (R. : Jo 6,63b); 1Co 12,12-30; Lc 1,1-4; 4,14-21

Germanes, germans,

Amb aquest diumenge tercer durant l'any reprenem pròpiament el ritme ordinari d'aquest cicle C en el qual anirem endinsant-nos en els misteris de la vida de Jesús de la mà de l'evangelista sant Lluc, autor també del llibre dels Fets del Apòstols, que ve a ser com la continuació de l'evangeli on ell exposa l'activitat apostòlica de l'Església sorgida de la Pentecosta. El tercer evangelista és d'origen grec i es dirigeix a les comunitats creients de la diàspora, és a dir, a les comunitats hel·lenístiques que han acceptat l'evangeli de Jesús. Per això el seu grec és més culte que el dels altres evangelistes. Lluc, tant en el pròleg del seu evangeli com en el dels Fets dels Apòstols van dirigits a un tal Teòfil, procediment corrent en els escrits antics. A més Teòfil significa «el qui estima Déu» i en aquest sentit tots els lectors dels escrits de Lluc poden apropiar-se aquest nom. Lluc s'esmerça, així almenys ho afirma, en donar-nos una informació segura i ordenada dels fets de la vida històrica de Jesús. És del seu interès també, dibuixar-nos una fisonomia plena d'humanitat del Jesús històric. Dante ja va dir d'ell que era l'evangelista de la mansuetud del Crist. Per tant, Lluc vol donar a conèixer als seus lectors la dolcesa exquisida del Mestre de Galilea. I així ho veiem tant en les seves paràboles, com en els seus miracles i en el tracte amb la gent: amb els pecadors, els pobres, els malalts, les dones i les viudes. També li agrada de presentar Jesús en oració, d'una manera més freqüent fins i tot que els altres sinòptics. Per a Lluc Jesús és, a més, el veritable Salvador del món, ja des de l'anunci de l'àngel als pastors, passant pel càntic de Simeó, fins al final del seu evangeli amb la missió dels apòstols de convertir tots els pobles en el seu nom. El mateix nom de Jesús, anunciat per l'àngel Gabriel a Maria, significa «Déu salva».

La taula de la paraula d'avui ha estat ben substanciosa i amb uns textos bíblics escollits força extensos. La primera lectura és del llibre de Nehemies, un llibre per a molts segurament desconegut. Nehemies era un governador de la Jerusalem restaurada després de l'exili de Babilònia enviat per un benèvol rei persa perquè restaurés les muralles de la ciutat de Jerusalem. La seva activitat se situa a mitjans del segle V abans de Crist. Junt amb ell va actuar el sacerdot Esdres, que dóna nom també a un altre llibre bíblic, com a restaurador del culte a Jerusalem. En retornar el poble de Babilònia a Terra Santa es va haver d'organitzar tot de nou, materialment, culturalment i moralment. Nehemies fou l'artífex de la part material i Esdres de la formació cultual i moral. Esdres i els levites que l'acompanyaven es van disposar a instruir el nou poble en el coneixement de la Llei. Ho hem vist en el fragment que hem escoltat en la primera lectura, escollida, per altra banda, pel seu paral·lelisme amb el text de Lluc que hem sentit en l'evangeli. Lluc presenta Jesús com el nou Esdres que comunica la Paraula de Déu al Poble. Ell que era la Paraula, en expressió de sant Joan, s'identifica ell mateix amb ella. Enmig de l'assemblea, a la sinagoga de Natzaret, el seu poble, després que el seu nom ja s'havia fet famós pels seus miracles i per la seva autoritat en la forma d'ensenyar, ell, la Paraula eterna del Pare, enviat per Ell com a Salvador del món, dret enmig de l'assemblea, llegeix un fragment del llibre d'Isaïes on hi ha tot un programa messiànic alliberador que Jesús assumeix integralment. Isaïes profetitzava la presència enmig del poble d'un profeta ungit de Déu que seria portador d'un missatge de consolació i alliberament per al Poble. Aquest text té un parentiu amb els càntics del Servent de Déu. Amb els miracles que Jesús ha portat ja a terme dóna a entendre als compatriotes de Natzaret que ell és el protagonista de l'acció messiànica anunciada per Isaïes. La seva presència enmig del Poble ja és l'acompliment d'aquella profecia i en ell s'inaugura l'any de gràcia del Senyor, és a dir el procés redemptor i alliberador que anirà més enllà de la condonació dels deutes i de la llibertat dels esclaus de què parlava la Llei amb motiu de l'any jubilar. Amb sobirana autoritat Jesús s'autoproclama com el Messies esperat.

Germanes, germans, acabem de celebrar la setmana per la unitat dels cristians i justament la segona lectura d'avui, de la primera carta als cristianes de Corint, sant Pau, preocupat per la unió d'aquella comunitat conflictiva, utilitza la imatge del cos humà com a signe del Cos de Crist, que és l'Església, aquesta Església que, com el cos humà, consta de molts membres que exerceixen distintes funcions però que tots col·laboren al bé del conjunt i al creixement integral de tot el cos. Què se n'ha fet, germanes i germans, de la túnica indivisa del Crist quan llegim que ni tan sols els soldats romans, al peu de la creu, no gosaren trossejar-la? La unitat de l'Església demana la submissió de tots els membres a la llei del Crist. Però això no pot ser obra ni de la nostra perícia ni del nostre esforç. Qui fa créixer i viure l'Església és l'Esperit Sant, ànima increada de la mateixa pel fet de ser Déu. Per tant, la unió entre els cristians serà més estreta i eficaç com més dòcils siguem a l'Esperit Sant vivificador que actua invisiblement en tots els batejats. I aquest Esperit és el mateix que animava el desig vehement de Jesús quan demanava insistentment al Pare que tots fóssim u.

En la reflexió que ens proposen les lectures d'avui seria bo que ens preguntéssim ara i aquí amb quin interès i atenció escoltem la Paraula de Déu en cada eucaristia. I si som capaços d'aplicar-nos aquesta Paraula i apropiar-nos-la per tal que sigui una Paraula que actuï eficaçment en les nostres vides. La Paraula de Déu és viva i eficaç, diu l'autor de la carta als Hebreus. La Paraula de Déu té una força totpoderosa, capaç de transformar les nostres vides. Però això demana fe, és a dir una adhesió personal i confiada a Déu, i un convenciment absolut de la seva eficàcia salvadora. En aquest any de la fe hauríem de centrar amb més interès la nostra atenció interior en la Paraula de Déu, tal com ens proposa el Papa Benet en la seva Carta Apostòlica, la Porta de la Fe, quan diu que hem de «redescobrir el gust de nodrir-nos amb la Paraula de Déu» (n. 3), per tal que, tot familiaritzant-nos més amb ella tinguem també nosaltres fits els ulls en Jesús, l'únic que pot comunicar-nos paraules de vida eterna.