26 de gener del 2013

SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44, 1.10-15; Sl 149 1-6.9; He 11, 1-2.8-16; Mc 10, 24-30

1098. És una època feudal, una època dura. La necessitat d’una subsistència econòmica, porta a viure en dependència del senyor feudal. Molts abusos i injustícies. Això dels abusos i injustícies continua de viva actualitat. Dominava la idea que cada individu ja tenia assignat el seu lloc en aquest món, des de tota l’eternitat. Avui, en el nostre temps la persona és més conscient de la seva dignitat humana, i dels seus drets. Encara que no falten grups privilegiats que continuen creient que cadascú ja té determinat el seu lloc en aquesta societat. Amb aquest panorama feudal augmenten les riqueses en els monestirs, són atretes les masses. El monestir esdevé un signe del triomf escatològic, una anticipació de la Jerusalem celestial. Es porta la mirada al més enllà, per oblidar que cal afrontar la vida aquí, exercitant-se en viure uns valors profundament humans.

Arriba el segle XI i amb ell comença un gran viratge:

Sorgeixen noves experiències monàstiques eremítiques i cenobítiques. Retorn a l’ideal dels Pares del Desert, un compromís més efectiu amb la pobresa i la perfecció personals. Es desperta una nova sensibilitat. Apareixen personatges carismàtics. Entre aquests els sants abats de Cister. Una nova sensibilitat, encara enmig d’unes referències socials religioses no gaire favorables: el fenomen de les croades, enfrontaments entre el papat i l’imperi, simonia i tràfic de béns eclesiàstics.

El monaquisme portarà llum i esperança a aquella societat. Influirà en l’economia i la societat a Europa i en la reflexió teològica, almenys fins a l’aparició dels ordes mendicants i les universitats.

I avui, què? En una societat que té molt de feudal, però amb més refinament, ens hauríem de preguntar pel paper del monaquisme, pel sentit de la vida monàstica. Avui la societat necessita «escoltar un càntic nou. Necessita cantar lloances a Déu» en una societat on l’home està cada dia més abandonat en mans de l’home. Alhora que es busca esborrar el nom de Déu de la seva memòria. Avui es busca aprendre i cantar altres càntics: cant i lloança a la degeneració i a la injustícia, a l’anul•lació de la persona i a la manipulació, a la ignorància i a la corrupció. Els mass-media van plens d’aquests cants. No és fàcil escriure un cant nou. Un cant nou que sorgeixi d’un Monestir Nou. Però hauríem d’intentar-ho, de desitjar-ho.

És una de les raons que ens porten a celebrar avui als nostres sants pares. Ells van ser capaços de dur a terme la fundació d’un Monestir Nou, i «cantar un càntic nou», que va deixar una profunda empremta a Europa. La història és un testimoni fidel d’aquest servei cistercenc a Europa. Evidentment, van haver de pagar el preu de la creu. Però això sempre és i serà així. La fe no té un altre suport que el Crucificat. Però la fe, d’altra banda, no té altra raó de ser.

Nosaltres venerem els sants abats de Cister, i els celebrem perquè «encara que és impossible als homes salvar-se, per a Déu no ho és». Nosaltres hauríem de deixar-nos interpel•lar per la Paraula de Déu. En quina mesura jo també estic afectat pel tema del jove ric? En quina mesura em despulla o em deixo despullar per abandonar-me amb confiança a la voluntat de Déu? En una paraula, si estic disposat, portat de la mà de Déu, a passar per l’ull, pel forat d’una agulla.

Va ser arriscada l’aposta dels sants abats de Cister, com ho va ser segles abans la d’Abraham, com ho ha estat sempre l’aposta dels que estan disposats a viure la fe en el Ressuscitat. Però els sants abats ho van fer «i no han estat oblidats. La seva esperança no s’ha acabat». Hem rebut una rica herència, i els pobles o els monestirs, avui, parlem i celebrem la seva saviesa. Nosaltres, la seva descendència, guardem el seu record, perquè «la seva caritat no sigui oblidada», és a dir, perquè el seu servei d’un càntic nou es continuï escoltant a Europa i al món.

La nostra vida, la vida monàstica, té avui una raó de ser en una Europa vella, confusa, desorientada; la necessita aquest món injust que cada dia obre nous camins de deshumanització i d’injustícia. Però que, avui també, i més que mai, necessita que li lletregin la paraula DÉU, incorporada en una cançó nova, harmoniosa, que es deixi escoltar des del recinte d’un Monestir Nou. Però l’assaig per encertar en una cançó nova té un preu: «passar pel forat d’una agulla».