LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Carme,

Em dius que «avui ha estat un dia sense crepuscle, la foscor d'un migdia anormal s'ha fos imperceptiblement amb la negror més intensa d'una nit sense estrelles... gemecs de vent que ronden per l'altre costat de les portes, de tant en tant un raig ve a encendre una llum blanca intensíssima, sento que la meva vida la van modelar forces que ja estaven actives abans que jo nasqués... i que formo part també d'aquesta tempesta».

Tots formem part d'aquesta tempesta de la vida, tots sentim que la nostra vida l'han modelat forces actives abans que nosaltres naixéssim. Per això algú ha escrit: «tot ésser humà porta des que neix un llibre dintre, encara millor que el llibre exterior de fora, però que ens ho tanquen a base de preocupacions i ja ningú es dóna compte d'aquesta llum escampada en la bellesa del llibre del cosmos».

Hi ha dies sense crepuscle, hi ha dies amb la negror de la nit, i en aquests moments, en aquests temps que vivim, dies que es reiteren amb freqüència, que tornen una i altra vegada, o més aviat que no necessiten tornar. La bellesa i la bondat del cosmos segueixen reflectint la llum del seu Creador, però nosaltres que vivim la vida amb un ritme més intens, frenètic diria jo, ens fem més incapaços de percebre aquesta riquesa espiritual que ens ofereix el món. Ens modelen la vida des de fora, ens incapaciten des de fora la vida, que segueix sent bella, que es mereix viure-la, però que no arribem a viure-la en profunditat. Ens envolta la tempesta de la vida.

Això, ja dona lloc una primera preocupació. I se'ns hi afegeixen paulatinament altres preocupacions que augmenten el buit i la foscor d'aquest llibre interior, cridat a escriure pàgines de bellesa, i fer-ne un recinte de llum, que aporta, en definitiva, sentit a la vida.

Tenim necessitat d'una estrella que il·lumini en la nostra nit. Ens diu la Paraula sagrada: «el poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum». Potser avui d'aquesta gran llum, d'aquesta estrella de la nit no ens queda sinó la nostàlgia, ja que en el fons la nostra vocació és la llum. Vivim un temps en la foscor per néixer a la llum del temps, però en el temps la nostra llum no és diàfana, hi ha raigs de llum que brillen en la negror de la nit, però roman en nosaltres la nostàlgia de la llum plena.

Necessitem, en el desconcert del camí, tornar a contemplar l'estrella que ens il·lumini el caminar. Necessitem recuperar la il·lusió d'una infància que se'ns està esvaint.

Potser podria donar-nos alguna llum aquesta festa d'Epifania, on contemplem l'homenatge i el reconeixement d'un nen que ens revela les fonts de la vida, de la llum, i desvetlla l'alegria. Potser ens podria servir aquesta festa per descobrir la nostra dificultat per pronunciar una sola paraula de nen. Potser ens pot servir aquesta festa per conscienciar-nos de la necessitat d'un canvi del nostre cor d'adults. Adults que caminem enmig d'una creixent foscor, immersos en la voràgine d'una tempesta, que quartera les nostres esperances.

Carme, que tornin els crepuscles de llum i de color a la teva vida. Una abraçada,

+ P. Abat