LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Maria Josep,

Gràcies pel testimoni de la teva carta on em parles dels teus viatges a països de missió d'Hispanoamèrica: «observo com mentre en el nostre món occidental la gent voleteja per la vida, amb por, molta por, tancant-se a altra gent, convivint només amb els imprescindibles, i que deixen de lluitar, es cansen de lluitar... a l'altra banda, en altres latituds observo gent, també de tot tipus, però que entenen la vida com un privilegi, més que com un dret, atresoren malalties, injustícies i fam, però sempre conserven el gest amable de la fraternitat».

Viure la vida com un privilegi, Maria Josep, és viure amb un somriure, tal com ho contemples en aquests països que visites cada any. Allà viuen la vida cara a cara. Viuen conscients d'estar embolcallats en la bondat de la vida que saben descobrir i viure des de la senzillesa de la seva mirada.

Aquí no. Aquí vivim la vida embolcallats en coses. I la vivim una mica com els nens viuen una joguina desmuntable que els regalen. L'agafen amb gran il·lusió, i als pocs minuts ja l'han desmuntada, i com que no els ensenyen a practicar la imaginació i a crear, l'abandonen i ja en volen una altra picant de peus. Aquí no vivim la vida, la suportem, i fugint del pes de la vida, anem adquirint amb els dies un ritme més gran. Perdem la consciència de la bellesa i de la bondat de la vida. Se'ns congela a la cara el somriure, aquest somriure amable d'aquesta gent de la missió que visites anualment. I el caràcter se'ns fa adust, ens sentim arrossegats per una «vida que no és vida». I, no obstant això, portem les fonts de la vida amb nosaltres, dins nostre. Però d'aquesta riquesa no en som conscients del tot. Desconeixem aquesta paraula de l'Escriptura: «el qui t'haurà reconstruït et prendrà per esposa, com un jove esposa una donzella; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núviaA».

És difícil viure l'experiència d'aquesta paraula en una societat en què l'alegria de la unió matrimonial és molt efímera, ja que no s'arriba a viure una relació humana profunda, ni tan sols en la vida matrimonial. Ho impedeix el ritme de la vida social i econòmica. D'altra banda, aquest ritme vital ens impedeix arrelar en el coneixement de nosaltres mateixos, o despertar en nosaltres una consciència de la profunditat de la nostra persona. A més, també, el ritme de la vida impedeix el silenci que tota persona necessita per escoltar en el seu interior l'alegria de Déu... ja que és evident que no és factible escoltar i viure l'alegria de la nostra relació amb Déu.

Necessitem aturar-nos, callar, escoltar... la nostra interioritat. L'experiència dels hostes de la nostra vida monàstica és de temor, inquietud, davant aquesta possibilitat d'enfrontar-nos a nosaltres mateixos. Però ens hi hem d'enfrontar, perquè el que portem dintre és més gran, més generós, que el que portem fora. Fora roman la diversitat, la multiplicitat, allò de més confús si vols, però dins hi ha la unitat de la nostra vida, la remor de la font. Font de llum, de saviesa, de vida. Tot el millor neix allà dintre, i neix de manera diversa en cadascú, de manera que també puc arribar a advertir que quan estic obert a una relació cordial i de confiança amb els altres estic posant uns bons fonaments per arribar a viure la meva vida amb una somriure permanent. Que pot ser el bon vi que alegra el cor dels altres.

María Josep, moltes gràcies pel teu bell testimoni. Una abraçada,

+ P. Abat