10 de febrer de 2013

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Noèlia,

Repassant les lectures de l'Eucaristia del diumenge vinent he pensat en tu. Llegia l'escena evangèlica en què Jesús demana a Pere que cali les xarxes per pescar, després d'una nit sense agafar res. La batuda de peixos és tan gran que rebenta les xarxes. El més significatiu és la sorpresa que s'apodera de Pere: «Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador! ... Ho deixaren tot i el van seguir».

És la percepció del sagrat. Pere viu una experiència que el porta més enllà de si mateix. Quelcom fora de nosaltres, de vegades, ens fascina, ens sorprèn, com a Pere, al mateix temps que ens desperta temor, que ens allunya. Al final s'imposa la fascinació, l'admiració, que ens sedueix. Es descobreix la pròpia indignitat, i la petitesa, però sense anul·lar la nostra capacitat de donar una resposta: «Aquí em teniu: envieu-m'hi, ... Jo et segueixo ...»

Pensava en tu perquè recordava el teu relat de vestició: «... el que més em va commoure va ser quan van cantar el salm 132: que n'és de bo i agradable, viure tots junts els germans! El que em va causar calfreds va ser quan em van vestir; aquest moment místic per a mi, on la meva ànima surava, perquè era conscient que estava sent contemplada pels cels i tot el que hi viu. En cap moment em vaig sentir sola».

És el sentiment fascinant del sagrat que t'envolta, que et pren... Són moments que vivim al llarg de la nostra vida en situacions diverses: en una vestició com la teva, quan hom se sent cridat a una consagració religiosa, en un moment de pregària, en una experiència de la naturalesa...

Són experiències profundes. Interessants, de gran valor, que ens deixen una empremta. Però no són una última paraula. Perquè la vida continua, i la vida no arriba mai a ser un èxtasi permanent; l'experiència del sagrat ens deixa empremta, però no arriba a neutralitzar la varietat de circumstàncies d'allò més diverses que ens va apropant la vida. La vida continua, i més tard ens arriben dubtes, i fins i tot negacions, un tornar enrere... En el mateix evangeli, i amb el mateix Pedro, podem descobrir això.

Tota persona té aquesta capacitat pel sagrat, és un abisme obert a un altre abisme que el supera, el transcendeix, per això mateix serà impossible allunyar de la vida humana la dimensió religiosa. Que pot desaparèixer momentàniament per tornar a emergir.

Però l'important és aprofitar aquests moments, o, potser millor, aquesta empremta que ens deixen a la nostra vida, o en el nostre espai interior, aquests moments de sorpresa, de fascinació, que no depenen de nosaltres, sinó de circumstàncies externes a la nostra persona, però sí que està en nosaltres una actitud d'obertura, d'acollida, o fins i tot de contemplació de la vida. Per això escriu T. Merton: «No vivim per vegetar dia rere dia fins que morim. La vida es corba cap amunt fins arribar a un cimal d'intensitat, un punt de valors en el qual totes les seves possibilitats latents entren en acció, i la persona transcendeix en l'encontre envers una resposta i la comunió amb l'altre. Per això venim al món: per aquesta comunicació i autotranscendència. No ens fem plenament humans fins que ens donem nosaltres mateixos, uns als altres, en l'amor ... El significat de la nostra vida és un secret que ens ha de ser revelat en l'amor, per l'ésser que estimem».

En aquest camí aquests moments d'admiració, de tu mateix, de Pere o qui sigui, són moments privilegiats que ens van donant llum per al camí. Una abraçada,

+ P. Abat