NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Hauríem de estar tot el dia donant gràcies, perquè som monjos, perquè, com hem escoltat en el salm, el Senyor ens ha fet tan admirables.

Déu mateix, ens ha teixit en les entranyes de la mare, ens ha format des del si de la mare, com Isaïes proclama, per esdevenir els seus servents.

Cal posar atenció en el teixit. No es tracta de veure si hem estat teixits de nylon, cotó, llana, lli o tergal, perquè no som ninots de drap. Però, si que hauríem d’esbrinar en el nostre camí de conversió si encara ens queden teixits de supèrbia, enveja, ira, luxúria, peresa, gola, avarícia, vanaglòria; i, adonar-nos si aquests teixits predominen més en el nostre interior que la humilitat, la benvolença, la paciència, la castedat, la diligència, la temprança, la caritat, l’esperança i la fe.

Si som monjos, si vivim com a cristians ens hem de preguntar: Què hem fet en el teixit que el Senyor ens ha format des del si de la mare? 

Som servents del Senyor? Com a monjos, com a cristians. Perquè Isaïes és servent, Joan és servent. Cada cristià és servent. Tenim una missió encomanada en la nostra relació amb Déu. Hem d’esbrinar quina és.

Els monjos som servents. Servents que no cal predicar amb crits i moltes paraules, sinó amb el nostre testimoni de vida. Amb el testimoni prediquem la joia de la conversió, conversió del cor. Perquè el més gran, Jesús, pugui fer estada en nosaltres, en la nostra comunitat. 

Predicar què? El missatge de salvació, un baptisme de conversió perquè el Senyor és favorable. Joan serà qui anunciarà la salvació, el favor que Déu ens dona, si ens convertim de veritat.

Si de veres ens convertim també el Senyor ens farà llum de tots els pobles, perquè també en la nostra petitesa i humilitat podem esdevenir llum perquè la salvació arribi als altres, als més necessitats. Som servents, instruments del Senyor per al món, des de la vida monàstica, des de la presència en la pregària litúrgica.

Quan admetem que només Déu té la darrera paraula, quan admetem la salvació de Déu, els dubtes s’esvaeixen i recuperem la veu per proclamar la benedicció del Senyor, que s’estén a tots els pobles de la terra. Així Zacaries, així Elizabet: S’ha de dir Joan, perquè és el favor que el Senyor ens ha concedit quan ja no teníem esperança en tenir un noi, un fill, un hereu.

La gent del poble es qüestiona el nom, no acaba de comprendre: Què serà aquest noi?

Què serà de la meva relació amb Déu? Què és de la meva relació amb Déu? Què és de la meva vida de monjo, de cristià? De què estem teixits? Sóc servent?

Assumeixo ser servent? Predico amb el meu testimoniatge de vida?

Joan ens anuncià l’esdevenidor, la salvació que vol romandre en el nostre cor. Joan ens qüestiona ara la nostra vida com la va qüestionar als seus contemporanis.