29 de juny del 2019

SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere és la roca sobre la que es fonamenta l’Església. No és la pedra angular, que és Crist, però Pere i Pau esdevenen les dovelles més properes a Ell, les que són al seu costat mateix, en contacte directe.

Però tanmateix Pere és una roca feble, capaç fins i tot de plorar, una roca que plora, en expressió del nostre P. Alexandre. És el Pere que fa camí durant tres anys al costat mateix de Crist, és aquell qui cridat per Andreu, el seu germà, per a conèixer a Jesús i que deixant xarxes i barca bora el mar de Galilea va i veu. És el Pere que fa el tast del Crist glorificat al mont Tabor en l’episodi de la transfiguració. El Pere que benintencionat vol evitar-li a Jesús la seva passió i mort sense adonar-se de que ens hauria privat de la salvació a tota la humanitat. El Pere de fe feble que s’enfonsa en l’aigua prop de Genesaret. El que comparteix endormiscat l’angoixa de Getsemaní. El que té alhora el coratge de treure l’espasa per defensar al mestre i al cap de poc plora amargament per no haver-lo tingut per reconèixer-se el seu seguidor al pati de la casa del gran sacerdot. El Pere que no té plata ni or però que havent vist el sepulcre buit, havent fet experiència del Crist ressuscitat i havent rebut l’Esperit Sant és capaç de fer aixecar un invàlid de la seva prostració o una morta del seu taüt.

Avui l’Evangeli de Mateu ens presenta la seva professió de fe, breu, clara, contundent. «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». Per això Pere és sortós, perquè això que confessa no ha sabut pas de cap home, és fruït de la seva experiència de fe, li ha estat revelat pel Pare del cel en la persona del Fill. Pere i Pau no són pas el centre de la història de la salvació, que sols ho és Crist, però esdevenen peces imprescindibles sense les quals la història de la salvació hauria anat d’una altra manera, perquè ells varen tenir molt present que cal obeir primer a Déu que als homes (Ac 5,29).

Si Pere és el fonament, Pau és el gran missatger, aquell a qui el Senyor ha donat la força per proclamar l’Evangeli arreu i que es convertí en un instant, la seva fe no la va aprendre de cap home, sinó que li vingué per una revelació de Jesucrist. Pau és el qui passa de perseguidor a Evangelitzador i qui arribada l’hora de desfer les amarres i deixar el port d’aquest vida, havent lluitat en aquest noble combat, finida la cursa, es manté fidel i esdevé mereixedor d’una corona, la del martiri. Com Pere, el martiri completa en ell l’obra de Déu i els obre les portes del Regne. Han experimentat de debò com el Senyor ha enviat al seu àngel a ajudar-los, el Senyor els ha escoltat i no han tingut por de ser portats allí on no volien anar.

Pere i Pau potser són difícils d’imitar, però ens són un exemple, ens marquen un camí. Després de l’encontre de Pere bora el llac de Galilea i de Pau camí de Damasc amb Jesús les seves vides canviaren radicalment. Fins al punt de fer exclamar a Pere: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.» (Jn 6,68)

A tots dos els mogué la fe en el Senyor. Una fe transformada en una confiança sense límits que va fer que no perdessin mai l’entusiasme i la valentia en la predicació de l’Evangeli. Tots dos van patir, en el cos i en l’ànima, tots dos van ser empresonats, fuetejats, escarnits, perseguits i condemnats a mort. Però res els va llevar la ferma voluntat de seguir a Crist fins al darrer moment. La força els venia de llur fe en el Senyor ressuscitat, el sentien a prop, al seu costat i això els va alliberar, a la fi, de qualsevol por.

Pere i Pau ens són model de confiança davant les nostres pors i les nostres inseguretats, fruits d’una fe insegura, acomodatícia, poc fonamentada, inestable. Si Déu està amb nosaltres, si vertaderament creiem que Ell és el Messies el Fill de Déu viu, no podran res les dificultats, ni el dolor, ni la mort. Pere i Pau no eren perfectes i va ser aquesta la seva força, arrelats en llur debilitat, quan eren febles era quan realment eren forts. Perquè, en paraules del Papa Benet «L’Església no és una comunitat de perfectes, sinó de pecadors que s’han de reconèixer necessitats de l’amor de Déu, necessitats de ser purificats per mitjà de la Creu de Jesucrist.», com s’hi reconegueren Pere i Pau. La feblesa de Pere i de Pau ens manifesta que l’Església es fonamenta sobre la potència infinita de la gràcia de Déu i gràcies a ella va fent camí.

Envigorits per la solida fe de Pere, capdavanter en la confessió de la fe, i Pau, que la posà a plena llum, com ells que reconegueren en Jesús al Messies, al Fill del Déu viu, recordem avui el ministeri del bisbe de Roma que té confiat el nostre Papa Francesc, preguem per ell i encomanem-lo al Senyor perquè com Pere esdevingui roca sòlida i com Pau testimoni de l’Evangeli arreu. Preguem també pel nostre Arquebisbe Joan que havent-li estat confiada la seu de Tarragona, de llarga tradició paulina, rebrà avui de mans del successor de Pere el pali, símbol del pastor i de comunió amb la seu de Roma.