ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; He 9,24-28;10,19-23 i Lc 24,46-53

«Crist ha inaugurat l’entrada (al santuari), obrint-nos un camí nou». Tot és novetat en la vida i la missió de Crist. Ell s’ha ofert una sola vegada com a víctima per abolir el pecat; perquè l’obra de la redempció és única i irrepetible, per ella Déu Pare enviant al seu Fill, fent-lo home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, ens ha fet partícips de la seva divinitat, ens ha fet fills de Déu. L’obra de la redempció és una i indivisible; Crist ha compartit la nostra humanitat, els nostres sofriments i la nostra mort; ressuscitant ha vençut la mort i ens ha fet partícips de la vida vertadera i eterna i ara, avui ho recordem, pujant al cel ens obre de nou les portes del paradís.

Ja bora el mateix sepulcre, amb la pedra tot just rodolada a un costat i el seu interior buit, Jesús digué a Maria Magdalena: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.» Hi puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor, ens diu avui el salmista, i hi puja per a preparar-nos-hi l’estada. Ens obre així les portes del cel com ens ha anunciat tot dient: «Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.» (Jn 14,2-4). Ell és el camí, la veritat i la vida.

Als deixebles, a nosaltres, ens costa d’entendre-ho: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?», li diuen ells i Crist respon deixant-los sols, pujant als cels. Ara que l’havien recuperat, que s’havien acostumat a la seva presència glorificada, ben real, ara els torna a deixar i de manera definitiva. No els fou fàcil, segurament, acostumar-se a llur absència. No podrien ja escoltar-lo, compartir pa i peix amb Ell, veure’l fer miracles. Però malgrat tot, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem i al temple donaven gràcies a Déu. L’evangelista Lluc inicia el seu relat al temple amb un incrèdul Zacaries davant l’anunci del naixement del seu fill, el precursor; i el finalitza al temple quan ja tot s’ha acomplert i la nostra redempció és un fet.

El Fill essent veritablement Déu, es va fer home, l’home perfecte, carn de la nostra carn i sang de la nostra sang i ens deixà per a anar-se’n al cel, al Pare. Crist deixà al Pare per venir al món, ara deixa el món per tornar al Pare, la seva estada terrenal no ha estat endebades, ha sigut llavor de la nostra salvació i ara torna amb el Pare per preparar-nos-hi una estada a casa seva.

De fet no ens deixa, està ben present en la seva Paraula, aquella que ja de temps antics anunciava la seva vinguda; està ben present en la missió confiada als seus apòstols, és a dir a l’Església, missió de testimoni destinada a tot el món. És present especialment en l’Esperit promès. Nosaltres estem cridats a continuar la tasca que el Senyor va confiar als Apòstols, nosaltres els qui formem part de l’Església i hem rebut el do de l’Esperit Sant.

L’ascensió del Senyor ens convida a madurar en la fe i amb la vinguda de l’Esperit, promès, se’ns obre el camí de la plenitud futura. «Ara me’n vaig al qui m’ha enviat, i cap de vosaltres no em pregunta on vaig, encara que teniu el cor ple de tristesa perquè us he dit això. Amb tot, us dic la veritat: us convé que me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me’n vaig, us l’enviaré.» (Jn 16, 5.7). Jesús revela així la plenitud de la vida, de la vida en el Pare. Si en la creu, venç a la mort, i ressuscitant ens dona la vida; pujant al cel ens mostra el camí definitiu cap al Pare i amb la vinguda de l’Esperit promès ens dona la força necessària per recórrer-lo.

Avui revivim el moment en què Crist, acomplerta la seva missió a la terra, tornà al Pare. És el coronament de la glorificació de Crist, acomplerta en la Pasqua i és l’anunci del do de l’Esperit Sant, que succeirà en la Pentecosta.

L’Ascensió del Senyor no és un episodi aïllat, sinó part integrant de l’únic i irrepetible misteri, el de la redempció per la qual Crist ens ha fet fills del Pare. Com escriu sant Agustí «Va baixar del cel per misericòrdia, però no hi va pujar ja tot sol, perquè nosaltres pujàrem amb Ell per la gràcia» (Sermó sobre l’Ascensió 98).