13 de novembre del 2016

LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

«Avui s’ha salvat aquesta casa». La casa del petit Zaqueu ha esdevingut casa de Déu i porta de la salvació. També aquest temple, del qual recordem avui la dedicació, i que fou edificat per mans d’homes carreu a carreu, és la casa de Déu; perquè aquí Ell es fa present quan dos o tres s’hi reuneixen en el seu nom; quan aquí es proclama la seva paraula Ell hi és, i és aquí on el pa i el vi es transformen en el seu cos i la seva sang dels quals participem.

El temple és la nova arca de la aliança plena de la gloria del Senyor, aquell lloc pel qual el salmista sospira i es deleix; el lloc on vol lloar Déu cada dia i els atris del qual prefereix a haver de conviure amb la injustícia. Aquesta casa fou construïda per acollir al Déu que és vida, i és imatge del vertader temple. Com n’és també figura l’Església de Crist que peregrina a la terra formada per homes i dones, creats a imatge de Déu, que són les veritables pedres vives que l’edifiquen. L’Església comença sobre la terra, pren una forma visible sobre la terra en el poble de Déu que prefigura l’església celestial. Som nosaltres el vertader temple, les pedres vives, que hem estat edificats per Déu com a temple de l’Esperit Sant per formar una comunitat santa (cf. 1Pe 2,5).

Enfilats a l’arbre de les nostres falses il·lusions, agafats a les branques dels nostres egoismes, el Senyor ens veu i ens diu «baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva, dins el teu cor». Déu fent-se home ha entrat en la humanitat, ha entrat en cadascun de nosaltres, entra en l’etern present de Déu, i ens converteix si l’acollim amb alegria. Perquè Déu se’ns ha revelat i s’ha lliurat en Crist per ser Déu amb els homes. S’ha revelat en la Paraula, en la seva humanitat i en la seva Església; son les tres formes de la seva manifestació i lliurament als homes. Crist és la vertadera pedra angular, aquella que rebutjaren els constructors i que ara corona l’edifici, la que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església.

Ell és la Paraula, feta carn, la presència de Déu entre els homes, i d’Ell rep l’Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L’Església no té sentit ni consistència per si mateixa, sense el fonament de Crist; per això està cridada a ser signe i instrument seu; estem cridats a ser pedres vives perquè Ell és la roca sobre la qual es fonamenta la nostra fe. Estem davant de Déu, però no hi estem sols; la nostra fe personal en Déu es possible i se sosté en el nosaltres de l’Església en tot lloc i tot moment; perquè la nostra fe personal es catòlica, participa d’una fe comunitària. L’Església és cos de Crist i recolzats en aquesta fe, podem mostrar al món el rostre de Déu, que és un rostre d’amor i l’únic que pot respondre a l’anhel de plenitud de l’home.

Aquesta és la nostra gran tasca, mostrar a tots que Déu és Déu de pau i no de violència, Déu de llibertat i no de coacció, Déu de concòrdia i no de discòrdia; perquè Ell és amor. Acollim-lo, enfilem-nos a l’arbre per poder veure’l i quan ens miri i ens cridi baixem de pressa joiosos i acollim-lo al nostre cor; aleshores la salvació haurà entrat a casa nostra.