14 de novembre de 2016

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

La mort per a qualsevol home o dona és una realitat que el porta davant del misteri quan no de la incertesa. Pel cristià, gràcies a la fe, la mort dóna un sentit de plenitud a la vida i la sostrau de ser una situació absurda com ho seria sense esperar l’alliberament d’una vida caduca. Els monjos sabem que sant Benet ens demana tenir cada dia la mort present davant els ulls (RB 4,47). Què ha de ser la mort doncs per a un monjo? Si l’objectiu de la nostra vida és cercar Crist i de fet no el podem trobar de manera plena sinó sent dignes de veure la claror de la seva mirada, aleshores, com per Pau, si per a nosaltres viure és Crist morir ens ha de ser un guany.

No hi ha ningú que planyi el gra de blat que quan cau a terra mor; perquè si mor és llavor d’una vida totalment nova i esplendent, que dóna molt de fruit. Talment la nostra vida de recerca no té sentit sense fixar-nos la meta d’arribar un dia a la seva presència. Un camí cap a Crist que fem individualment i que fem també en comunitat vers la vida eterna. Un guany personal i un guany comunitari. Som anelles d’un cadena de cercadors de Crist, algunes d’elles han estat d’or, d’altres, de ferro, que s’han rovellat al servei de les seves comunitats tot i considerar-se sovint motiu de vergonya i de confusió. Han anat transmetent la vida monàstica perquè han estat grans de blat que morint han donat molt de fruit.

Déu ens ha fet néixer a l’esperança gràcies a la resurrecció de Crist d’entre els morts. Aquesta és la fe que inspira i sosté cada dia de la vida del monjo, i li dona un sentit pasqual, donant així una continuïtat entre la nostra vida present i la futura. En ambdues, el centre és Crist, en la primera cercant-lo i contemplant-lo en el misteri; en la segona essent presents davant d’Ell, veient la claror de la seva mirada.

Els monjos també morim, però hem de morir esperançats i confiats, perquè darrere la mort hi ha Crist, l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit. «Tant de bo aconseguim un dia allò que esperem de la gran munificència i de la benignitat del nostre Déu» (sant Gregori de Nazianz, sermó 7). I avui preguem pels nostres germans, per les anelles que ens han precedit en la vida monàstica sota el guiatge de sant Benet, que el Senyor els concedeixi haver passat de la petitesa a la grandesa, de l’exigüitat a la sublimitat, de la mortalitat a la immortalitat, de terrenals a celestials; que sepultats en Crist ara hagin ressuscitat amb Ell, com a cohereus de Crist i fills de Déu que som.