24 de novembre de 2016

MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. JORDI M. BOU I SIMÓ

Homilia predicada pel Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1-23-27a, Sl 121, 2Co 5,1.6-10; Jo 5,24-29

El monjo dedica tota la seva vida a cercar Déu. És aquell qui creu fonamentadament que el Senyor l’ha cridat a aprofundir aquest camí que tot cristià fa i per això viu en una comunitat de cercadors on l’objectiu és avançar cada dia més fins a trobar Déu. Així reflecteix la seva crida el P. Jordi en uns seus versos:

«Vostra veu avui em crida.
Senyor! Què voleu de mi?
Endins el cor l’he sentida.
Déu meu sempre us vull seguir.»

Però el camí del monjo no arriba a la meta sinó a la fi de la seva vida quan pot dir com Job «Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, i no els d’un altre». El nostre germà entrà a formar part d’aquesta comunitat en els primers anys de la seva refundació, amb aquells quatre monjos italians que avui fa setanta-sis anys tingueren la gosadia, en una època difícil i convulsa, de tornar la vida monàstica cistercenca a Poblet, després de cent-cinc anys d’abandó. Tots havíem sentit dels seus llavis el relat de la seva arribada a Poblet, quasi d’amagat dels pares i saltant la petita muralla que el circumda per unir-se a la incipient comunitat. Va saltar els murs i els merlets cofoi d’alegria per anar a la casa del Senyor, per lloar-hi el nom del Senyor; una lloança que durant anys acompanyaria des de l’orgue o composant ell mateix diverses peces de l’ofici diví. Però el nostre germà, com nosaltres mateixos, no arribava encara a la vertadera i perdurable casa de Déu. Vivia, com diu l’Apòstol, com emigrant, lluny encara del Senyor, creient però sense veure’l i no ambicionava altra cosa que, arribada la seva hora, sortir del seu cos mortal per anar a viure, en plenitud, amb el Senyor. Així ho expressava:

«Verge Maria, no ens deixis ja més
d’aquesta terra esclaus.
Dóna’ns la mà, la dolçor del teu bes
i el goig dels ulls verd-blaus.

»Mon pobre cos es cansa d’esperar,
no tardis no, Maria,
i trenca les cadenes del fossar
i atreu-me, Mare mia.

»Estira’m del món, Maria,
i treu-me de sa foscor.
Tu ets l’àguila que em guia
directament a l’Amor.»

El nostre germà compareix ara davant el tribunal de Crist, allà on cadascun de nosaltres rebrem el que ens correspondrà segons el bé o el mal que haurem fet vivint en el cos mortal. Per això ens hem reunit avui, per demanar al Senyor que sigui benèvol amb el nostre germà, que li tingui en compte que va dedicar la seva vida a cercar-lo i que el va estimar per damunt de tot oferint-li tot el seu ésser i la seva lloança; i si, humà com era, en res va faltar, que li atorgui el perdó i li permeti de posar els seus peus al llindar de la Jerusalem celestial, entrant a formar part de la comunitat dels sants juntament amb aquells que aquí l’acolliren i l’han precedit en el senyal de la fe, aquells qui el reberen en aquesta comunitat monàstica que fou la seva. El nostre germà no es presenta davant del Senyor amb les mans buides. Ell va escoltar la Paraula del Senyor i va creure en Ell, preguem perquè senti ara la veu del Fill de Déu i visqui a la presència del Pare que és la font de tota vida i pugui dir com escrivia:

«Feliç, perquè em trobaré deslliurat
dels grills d’aquest país.
Feliç, perquè un dia, ressuscitat,
obtindré el Paradís...»

Que Maria, mare i verge, que el nostre germà va estimar apassionadament sigui ara per a ell mitjancera de totes les gràcies i de la seva mà pugui arribar davant del Pare per participar del convit celestial. Ha mort un monjo a aquesta vida caduca, demanem al Senyor que hagi nascut de nou a aquella vida que no te fi, a la vida de la gloria eterna, allí on la presència del Senyor ho omple tot de llum.

El nostre germà ha passat mesos de malaltia, d’afebliment de les seves forces, ha estat una preparació per trobar-se davant del Senyor. Sentim que ha lliurat un bon combat, que s’ha mantingut fidel i que n’ha sortit vencedor. Ara demanem que visqui en plenitud, que tot el que ha viscut i ha donat, que la tota la seva experiència de vida humana i monàstica no es perdi, que l’amor perduri en ell i l’ompli com ens omple el seu record, el seu testimoni de treball, de pregària, d’amor i de tendresa. La vida humana és un camí que cal recórrer tot sencer per arribar a la meta, el camí del nostre germà ha estat llarg. Ha gaudit del regal de Déu que és aquesta vida. Déu ens ha fet aquest gran regal de la vida, un regal que volem conservar i del qual hem de treure tot el suc possible. Però sols hi ha una vida que és eterna, que és per sempre i aquesta és el vertader i més meravellós regal de Déu, aquella vida que no acaba, que és plenitud i amor.

Maria fou per al nostre germà Jordi un far, un exemple a seguir, un model a predicar. Encomanem el nostre germà a Maria a qui escrivia:

«Què m’importa el que és no-res!
Si et tinc a tu, o Maria!
Ben ferm en ton coll suspès,
de l’Amor tan sols viuria.»

El P. Jordi va sentir la crida del Senyor a cercar-lo més profundament, va dedicar-li tota la vida per lloar-lo, però aquesta vida sols era un tast de la vertadera vida que avui demanem al Senyor li hagi concedit. Preguem perquè el nostre germà comenci a viure avui amb plenitud. Perquè la fe en la immortalitat i en la resurrecció és la fe en Déu, que per nosaltres es fa concret en Crist; la nostra esperança es fa concreta en la fe en Crist que, fent-se home, igual a nosaltres, llevat del pecat, compartí amb nosaltres la mort per fer-nos partícips de la seva resurrecció i donar-nos així la vida vertadera per la qual el nostre germà Jordi es delia quan escrivia:

«Ja s’apropa la bona hora
que al blau cel podré volar.
Jorn feliç, ja ets a la vora
que em duràs El Més Enllà...»