17 de novembre de 2016

DIJOUS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (II)

CLOENDA DEL 75è ANIVERSARI
DE LA RESTAURACIÓ MONÀSTICA DE POBLET

TROBADA DE LES COMUNITATS CISTERCENQUES
DE LA CONGREGACIÓ DE LA CORONA D’ARAGÓ

Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol
Missa de la Mare de Déu, Santa Maria Verge, Temple del Senyor
Ap 5,1-10: Sl 149,1-2.3-4.5-6a i 9b (R.: Ap 5,10) Lc 19,41-44

Benvolguts tots, germans i germanes en el Senyor,

Ens trobem aquí aplegats per celebrar l’eucaristia en la clausura del 75è aniversari del retorn dels monjos al Monestir de Poblet. L’eucaristia és sempre una acció de gràcies, i avui de manera especial.

Han passat 76 anys des d’aquell 24 de novembre de 1940, que s’esqueia en diumenge —«l’últim després de Pentecosta», com s’anomenaven abans de la reforma litúrgica els diumenges de durant l’any—, que va tenir lloc la solemne presa de possessió del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet per part dels monjos cistercencs.

Com diu la crònica d’aquell dia, «a les 11 del matí va tenir lloc la cerimònia religiosa. Sortint de la casa del Patronat, la comunitat, precedida pel P. Prior amb la creu alçada, es dirigia a l’església per cantar a Déu un himne d’acció de gràcies per haver aconseguit tal fi. Acompanyaren els quatre monjos restauradors i moltes autoritats civils i religioses, així com molts altres amics de l’Orde, admiradors i amants del monestir de Poblet».

La crònica del monestir continua dient que «és difícil descriure la viva emoció que omplia el cor de tots els presents —monjos, autoritats i fidels—, així com també la suggestiva bellesa de la cerimònia simple i austera. L’acte, l’ambient, tot contribuïa a solemnitzar aquest fet històric, mentre els records afluïen a la memòria. Semblava que aquelles pedres mudes, després de tants anys fossin improvisadament envaïdes d’un nou alè vivificant, i els ulls ensopits de les voltes gòtiques de l’església i del claustre es reanimaven de bell nou».

Estem celebrant la missa votiva de Santa Maria Verge, Temple del Senyor. Tots nosaltres, com diu sant Pau als de Corint, «no sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? […] Perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres» (1Co 3,16-17).

Però la Mare de Déu és un temple sant per raons singulars: fou un temple veritable pel fet de portar dins les seves entranyes el Fill de Déu, quan guardava la paraula en el seu cor, quan estimava el Crist amb un amor ardent observant fidelment el que li deien, el Fill i el Pare, d’acord amb la promesa del Senyor, i van entrar en Maria i hi van fer estada (cf. Jn 14, 23). A ella també l’anomenem Tabernacle on hi ha Déu i no serà somogut; casa del Senyor que Déu ha omplert amb la seva presència, casa d’or, palau reial, ciutat santa, arca de l’aliança que conté l’Autor de la nova Llei.

Mai no ens cansarem de lloar Maria, sota la qual el Monestir de Poblet ha caminat durant aquests 76 anys, i per la gràcia de Déu i la vostra fidelitat continuarà oferint al Senyor els fruits d’una vida monàstica: un carisma que, segons sant Benet, és cercar Déu, sota una Regla, sota un Abat i en una comunitat concreta. Aquesta cerca de Déu que caracteritza la vostra vocació es persegueix per mitjà del seguiment de Crist, al qual res no s’ha d’anteposar. És aquest cercar Déu, quærere Deum, seguint les petjades del Crist, rostre concret del Pare.

Llegim aquests dies el llibre de l’Apocalipsi i avui s’escenifica molt bé l’entrada en escena de Crist. Davant la pregunta sobre ¿qui obrirà els segells del llibre de la història? ¿qui serà capaç d’interpretar-lo?, la resposta apunta al «lleó de Judà» que ha vençut, «el fill de David». El vident descobreix llavors davant el tron un Anyell com degollat, però que ara viu i està dempeus. A aquest Anyell, Crist Jesús, el triomfador de la mort, se li dóna el llibre perquè l’obri, i llavors els quatre éssers i els ancians li reten homenatge entonant himnes de glòria.

Com abans he dit, tota la vostra vida en els monestirs és cercar Déu, i el trobeu en Jesucrist. Crist és el centre de tota la litúrgia. De la del cel i de la de la terra. Ell és el Sacerdot, el Mestre, la Paraula, el Cantor, l’Orant i el Temple. Ell dóna sentit a la història: obre els segells del llibre que resulta misteriós per als altres.

Units a Crist preguem i lloem el Pare i li elevem les nostres súpliques, que concloem sempre dient «per Crist nostre Senyor». Units a ell, som també nosaltres mediadors i sacerdots: «Has fet d’ells una dinastia sacerdotal.» Avui podem cantar amb més sentit l’aclamació del Sant i les súpliques en què anomenem Crist «Anyell de Déu». En el moment en què se’ns convida a participar de l’eucaristia, anticipació del «banquet de noces de l’Anyell», se’ns diu: «Mireu l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món.»

Jesús va plorar una vegada per la mort del seu amic Llàtzer. Avui ens ho descriu Lluc plorant per Jerusalem, preveient la seva ruïna. Després del llarg camí des de Galilea a la capital, en comptes de prorrompre en cants de goig —«Quina alegria quan em van dir, anem a la casa del Senyor!»—, a Jesús li salten les llàgrimes.

La seva ciutat preferida «tant de bo hagués conegut on es troba la seva felicitat, però els seus ulls no són capaços de veure-ho», i no sap que s’acosta una gran desgràcia: la destrucció que, en efecte, van fer les tropes de Vespasià i Titus l’any 70. Segurament que Jesús també devia plorar per la situació del nostre món; però potser avui també podem pensar si cadascun de nosaltres li estem corresponent com Jesús voldria, o si l’estem defraudant. En aquest any jubilar, encara que ja hem tancat les portes a les diòcesis, queda encara oberta la porta a Roma i per tant estem encara en l’Any Jubilar de la Misericòrdia, i el Déu misericordiós ens omplirà de pau i d’alegria si humilment acudim a ell.

Els vostres monestirs són llocs de misericòrdia per la vostra proverbial hospitalitat, per la vostra mirada d’amor, perquè si esteu arrelats en l’amor a Déu s’aconsegueix abraçar a tot home, sense cap excepció: Honorare omnes homines, ‘honorar tots els homes’, així s’expressa sant Benet, demostrant amb això una gran atenció al valor de cada home com a persona.

Com vaig fer en aquella trobada a Santes Creus ara ja fa onze anys, m’encomano de manera especial a tots aquells sants i santes cistercencs que avui des del cel ens observen. Em refereixo a aquells milers de monjos i monges cistercencs que al llarg d’aquests vuit segles s’han santificat en els vostres monestirs, amb una vida de silenci, de treball i de pregària. Que Déu beneeixi abundosament totes les comunitats aquí presents. També ho demano per a tots aquells que us estimem i apreciem la vostra vocació. Continuem pregant per tota l’Església, molt units al papa Francesc.

Que la Mare de Déu aculli la nostra pregària i la nostra alegria i la porti al seu Fill Jesucrist, Déu i Senyor nostre. Amén.