DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle A)

JUBILEU SACERDOTAL DEL P. ALEXANDRE MASOLIVER

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 17,3-7; Sl 94,1-2.6-7.8-9; Rm 5,1-2.5-8; Jo 4,42 i 15

Déu sacia la set del poble d’Israel, el poble alliberat de l’esclavatge que travessà el desert i creia tenir set d’aigua, però era set de Déu perquè dubtava, se sentia abandonat i la temptació d’adorar altres déus el corsecava. Jesús també té set, té set de la conversió d’aquella dona en qui ha fet néixer el do de la fe i en el cor de la qual ha encès alhora el foc de l’amor diví. Sols en Déu saciem la nostra set, sols en Ell trobem la pau i l’harmonia enmig dels nostres dubtes i desassossecs. Si sabéssim veritablement què vol donar-nos Déu, ens deliríem per tenir set i poder rebre d’aquella aigua que ens saciarà per sempre i ens farà adorar el Pare en esperit i en veritat.

Avui recordem especialment el do del sacerdoci concedit al nostre germà Alexandre fa 50 anys. El ministeri del prevere és el poal que permet que l’aigua viva arribi als homes; el prevere és aquell que Jesús envia a segar allí on el Fill de l’home ha treballat i on ja ha sembrat la llavor de la fe, com en el cor d’aquella dona samaritana. El sacerdot és el sobrevingut en el treball que Déu ha fet, és com aquesta samaritana, vertadera apòstol de la paraula, el testimoni de la qual esdevé verídic pel seu poble, perquè la seva tasca ha estat obrir l’orella dels habitants de Sicar perquè s’acostessin a Jesús, l’escoltessin i ja no creguessin sols pel que ella els havia dit sinó pel que ells mateixos sentien i aleshores reconeguessin en Jesús al Salvador del món de debò.

Jesús no té por, no passa mai de llarg davant d’una persona per prejudicis. Jesús posa la samaritana enfront de la seva realitat, no jutjant-la sinó fent-la sentir-se considerada, reconeguda, i suscitant així en ella el desig d’anar més enllà de la visita quotidiana i feixuga al pou per treure’n aigua. La de Jesús era una set no d’aigua, sinó de trobar una ànima assedegada. Jesús tenia necessitat de trobar la samaritana per obrir-li el cor i li demana de beure per posar en evidència la set que hi havia en ella mateixa.

El resultat d’aquell encontre, cap al migdia, al costat del pou, va ser la conversió de la samaritana, l’assedegat sacià la set de la qui tenia una aigua que sols podia satisfer per unes hores. Un altre migdia Jesús proclamarà la seva set però els homes sols podran donar-li un manat d’hisop amb una esponja xopa de vinagre, perquè tot s’acomplexi.

Cada trobada amb Jesús canvia la nostra vida, sempre és un pas més endavant, un pas més prop de Déu. En la Quaresma estem cridats a redescobrir la importància i el sentit de la nostra vida cristiana, iniciada en el baptisme i, com la samaritana, hem de donar testimoniatge als nostres germans de l’alegria de la trobada amb Jesús.

El prevere, estimat P. Alexandre «és aquell qui desperta en els altres la set, qui fa adonar-los d’on és la vertadera aigua de la vida, que és el bany baptismal que fa renéixer i viure en esperit i veritat. Do de Déu, que abandona a les mans d’éssers humans; que, àdhuc coneixent les seves febleses, audaçment considera capaços d’actuar i presentar-se en el seu nom. Aquesta audàcia de Déu és realment la major grandesa que s’oculta en la paraula sacerdoci» (Benet XVI, Homilia, 11 de juny de 2010). Donem avui gràcies a Déu per l’audàcia a confiar-te aquest ministeri i el teu servei a la comunitat i a l’església aquets 50 anys.