DIUMENGE I DE QUARESMA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Dt 26,4-10; Sl 90,1-2.10-15; Rm 10,8-13; Lc 4,1-13

Reflexió: Sobre el temps de Quaresma

La categoria de la festa incideix sempre en la seva preparació. La Quaresma és un temps de transit, un gran trànsit, cap a la Pasqua, la primera i més solemne festa dels cristians. La Pasqua és una festa i també un temps especial dins l'Any litúrgic, per afirmar-nos en la nostra fe en la resurrecció de Jesucrist. La resurrecció de Jesucrist és el nucli de la nostra fe cristiana. «Si Crist no ha ressuscitat —dirà sant Pau— la nostra fe és en va, encara estem en els nostres pecats». Per això és important, és necessari, que ens prenguem de debò el temps de preparació d'aquesta festa. És necessari aprofundir en aquelles exigències que la Quaresma vol posar en la nostra vida.

Jesucrist va ensenyar als seus deixebles a deixar-hp tot, a prendre la seva creu i seguir-lo a Ell que no és d'aquest món, com diu en el comiat del Darrer Sopar. L'horitzó és la Pasqua, evident, però és necessari fer el camí. Cal "passar" cap a la Pasqua. Prèviament ens hem de fer conscients de l'exigència que suposa aquest camí cap a la Pasqua.

Crec que som conscients que la saviesa d'aquest món no està en la línia de la saviesa de Déu, la qual cosa vol dir que l'home que segueix el Crist, o el cristià que vol viure la seva fe pasqual, ha de plantejar-se viure una altra saviesa. I això no ve d'una manera infusa. Encara que necessitem la gràcia de Déu per recórrer aquests camins, també és veritat que el Senyor espera de nosaltres una col·laboració activa, ferma.

Com cal que sigui aquesta col·laboració nostra? Com ha de ser el nostre treball quaresmal? Si necessitem de l'ajuda de Déu, busquem, doncs, aquesta ajuda, escoltem el que Déu vol de nosaltres. I aquí podem tenir ja un punt clar: escoltar les seves paraules. El temps de Quaresma ha de ser un temps especial d'escolta. Després, d'aquí es dedueix que el temps de Quaresma ha de ser un temps especial de silenci. El silenci és el clima que fa possible l'escolta. Després ens podem preguntar pel contingut de l'escolta. Si ha de ser l'escolta de Déu, el contingut serà la seva paraula, les seves paraules recollides i ofertes en els Llibres Sagrats. I a partir d'aquí, caminar i viure confiats en el que ens vagi dient o suggerint el Senyor. La nostra resposta cal que estigui d'acord amb aquesta escolta.

Paraula

«El meu pare va ser un arameu errant, baixà a l'Egipte, ... va créixer, es convertiren en un gran poble, ens van esclavitzar, vam cridar el Senyor i ell escoltà la nostra veu, ens va treure d'Egipte, i ens va introduir en una terra que regalima llet i mel.». En aquesta primera lectura tenim una breu relació dels moments clau de la vida del poble elegit, que constitueixen la seva professió de fe. Una fe que es veu posada a prova al llarg de la història del poble elegit. Una fe viscuda intensament en la història com un permanent pelegrinatge cap a la terra de la promesa. El poble reconeix l'acció positiva de Déu que protegeix, que acompanya el seu poble. Però també, un poble que al llarg de la història tindrà els seus moments de defalliment i d'infidelitat. La fe és una experiència de Déu viscuda en aquest dia rera dia en el qual l'home té els seus daltabaixos, de cara als seus germans i de cara a Déu, també.

«Si amb els llavis reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts seràs salvat. Però la fe que portem al cor ens fa justos i la professió de fe ens duu a la salvació». La fe en Jesucrist. El poble elegit viu en l'Antic Testament la seva fe com una confiança en Déu. En el Nou Testament aquesta fe és una relació personal amb Jesucrist. És una fe que ens duu a viure l'experiència del ressuscitat, de l'home nou. L'Esperit del Ressuscitat ens duu a una vida nova.

«L'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable». En les temptacions estan preanunciades totes les nostres temptacions, que posen a prova la nostra fe. És important aquest passatge, no només pel que ens diu sobre Jesús, sinó també pel que ens diu sobre nosaltres. Diu Dostoyevski: «En elles hi ha com resumida i preanunciada tota la història humana". La primera temptació és intentar canviar el curs natural de les coses. Manipular-ho tot, per posar-ho al servei del meu interès particular. La segona és allò de «vendre's l'ànima al diable»; adquirir un poder extraordinari i l'èxit costi el que costi. La tercera, buscar l'espectacularitat, cridar l'atenció al preu que sigui.

Saviesa sobre la Paraula

«La injustícia, fruit del mal, no té arrels exclusivament externes; té el seu origen en el cor humà, on es troba el germen d'una misteriosa connivència amb el mal. Ho reconeix amargament el salmista: "Mira, en la culpa vaig néixer, pecador em va concebre la meva mare" (Sl 51,7). Sí, l'home és fràgil a causa d'un impuls profund que el mortifica en la capacitat d'entrar en comunió amb el proïsme. Obert per naturalesa al lliure flux del compartir, sent dintre seu una estranya força de gravetat que el duu a replegar-se en si mateix, a imposar-se per sobre dels altres i contra ells: és l'egoisme, conseqüència de la culpa original». (Benet XVI, Missatge per a la Quaresma 2010)

«El dejuni no dóna fruit si no és regat per la misericòrdia, s'asseca sense aquest rec; el que és la pluja per a la terra, això és la misericòrdia per al dejuni». (Sant Pere Crisòleg)

«Déu pot, en realitat, alimentar els pobres; però vol que s'uneixin, per amor, els qui donen amb els qui reben». (Sant Joan Crisòstom)

«No és altra cosa l'oració mental, al meu parer, sinó tractar d'amistat, estant moltes vegades tractant tot sol amb aquell que sabem que ens estima». (Santa Teresa)