Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Des del bell començament de la missa se'ns ha fet demanar al Senyor, Déu nostre, que ens salvi (cant d'entrada), ja que la vostra família "només confia en la vostra gràcia" (col·lecta). Perquè el mateix Senyor és qui intervé en la història dels homes: i fou Ell el qui "donà de beure a l'assedegat i sacià de menjar el famolenc" (cant de comunió=a), i qui més tard envià el seu Fill al món, el qual va satisfer l'esperança dels pobres, dels "qui tenen fam i set de ser justos" perquè "vindrà el dia que seran saciats" (cant de comunió=b), revelant-los amb això que havien rebut la part més apreciada. Encara més, els invità a la seva taula, i s'uní a ells, fent-los que "participessin d'un sol pa i d'un sol calze (ofrenes i postcomunió). I ja que la missa està dedicada a la "fam", hem demanat a Déu que ens doni "un amor eficaç envers els nostres germans que passen necessitat, perquè, allunyada la misèria de la fam, puguin servir-vos amb pau i llibertat d'esperit" (col·lecta en temps de fam).
La primera lectura ha estat treta del primer llibre dels Reis [11, 29-32; 12, 19], que ens ha fet constatar que "el poble d'Israel se separà de la casa reial de David" (verset 19), encara que però no tot estava perdut: perquè, si bé el regnat de Salomó acaba amb el cisma del nord i del sud; amb tot, la tribu de Benjamí, tradicionalment lligada a les tribus del nord, tanmateix es manté fidel a la tribu de Judà. Així, a la mateixa hora que desapareixien les esperances posades en la unitat del poble, la fidelitat a Déu es manifesta tot seguit en el cor mateix del desmembrament. I és que la presència de Benjamí prop de Judà impedirà a aquesta darrera de replegar-se en si mateixa; i li recordarà l'experiència de la reunificació i de la seva vocació per al diàleg amb l'altre.
El salm responsorial escollit ha estat el vuitanta que, amb motiu de la festa de les Tendes, Déu parla al seu poble i se li dol del desagraïment per tants beneficis rebuts d'Ell, i li fa veure quina és la rel dels seus mals. Pel què et demana que repassis tu també els favors de Déu i el perquè de la teva insatisfacció i la teva vida podria canviar de sentit en un instant.
La lectura de l'evangeli era de sant Marc [7, 31-37], on se'ns ha donat la curació d'un sord-quec, que és pròpia de l'evangelista Marc. En contar-la, Marc pren pel seu compte el tema clàssic que associa mutisme i la sordesa amb la falta de fe i llur curació a l'arribada dels temps messiànics (verset 27). El miracle, tanmateix, es produeix en país pagà (31) perquè, en el seu propi país, Jesús es troba impossibilitat de parlar, com abans els profetes que estaven afectats de mutisme. És més, Jesús obra aquesta curació apartat de la gentada (33), degut a la seva incredulitat. Per la resta, la narració de Marc sembla reproduir bé un ritual existent d'iniciació baptismal: on s'hi troba el padrinatge (32), una imposició de mans (32), i un ritu sobre els sentits (34). Pel què la lliçó hi és ben bé clara: la de què cal iniciar-se prolongadament en la fe per a poder escoltar la paraula i estar en condicions de proclamar-la. Amén.
