Homilia predicada per fra Rafel Barruè
1Re 8,22-23.27-30; Sl 83; Mc 7,1-13
La paraula de Déu per un costat, la tradició dels homes per un altre, Jesús cridat a dir quelcom, ho fa amb paraules d'Isaïes. Posa en evidència als fariseus i als mestres de la Llei, la flor i nata del poble jueu.
Jesús va contra la tradició dels fariseus. Una tradició molt neta, d'una netedat que és el seu orgull, pura higiene però. Tal vegada aquesta higiene sols és una pàtina superficial, fofa de sentit interior.
Jesús ens presenta una nova relació amb Déu. Jesús ens mostra que la lletra petita, les minúcies de les prescripcions humanes ofeguen el que realment és el més important, la substància, el rovell de l'ou, el més clau en els preceptes de la Llei, la clau de volta de tota la Llei. Bé, ja m'enteneu.
Jesús no ha vingut a abolir la Llei sinó a posar-la en evidència, a portar-la a l'extrem radical.
«Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi». Això que diu als fariseus ens ho diu avui a nosaltres. Realment podem cantar salms amb els llavis; però, tal vegada el nostre cor pot estar lluny de Déu, lluny del proïsme.
Preceptes humans, tradicions i costums, el sempre s'ha fet així, en compte dels manaments de Déu. "El sempre s'ha fet així" en lloc de veure l'aggiornamento (l'actualització, la posada al dia), el que s'ha de fer en l'ara que estem vivint, el que ens demana Déu en l'avui que ens regala.
No ens hem de rentar les mans, ens hem de rentar el cor amb força aigua i sabó, amb força lectio divina i pregària, amb força acció i contemplació.
No oblidem el primer llibre dels Reis que ens ha dit que l'obrar amb sinceritat, paraula clau, manté l'aliança amb Déu.
Senyor, escolteu les nostres súpliques, perdoneu les nostres culpes per poder amb sinceritat cantar: «Feliç el qui viu a casa vostra lloan-vos cada dia».
