7 de febrer del 2010

DIUMENGE V DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Is 6,1-8; Sl 137,1-8; 1Co 15,1-11; Lc 5,1-11

Reflexió: No temis, seràs pescador d'homes

Pere hagué de quedar impressionat escoltant Jesús com parlava a la multitud des de la barca. I va acabar d'impressionar-se amb la pesca de després. La força de la paraula de Jesús devia ser especial. L'autoritat amb què parlava i amb què actuava. En diverses ocasions se subratlla a l'evangeli el comentari dels qui l'escolten: Ningú no ha parlat com aquest home.

La paraula de Jesús va directa al cor de qui l'escolta. En cas contrari no s'explica la reacció de les multituds que el segueixen. O les reaccions d'aquelles persones que viuen un diàleg personal amb ell. Per exemple la samaritana, Nicodem, Maria Magdalena, els mateixos apòstols...

Avui estem acostumats a veure com es busca "caçar" persones perquè creixi el nombre d'integrants d'una institució, fins i tot religiosa, d'un partit, o de qualsevol grup. L'important és el nombre, perquè els objectius solen estar sempre més enllà de la persona que es vol "caçar". En aquests casos, la persona estarà al servei de la institució o grup corresponent. Per arribar a objectius de tipus econòmic, de poder, socials...

Jesús no pretén "caçar", que és una paraula que posa de relleu una acció sobre algú sobre el qual s'exerceix una pressió des de fora d'ell. Jesús empra la paraula "pescar", que jo crec que és un terme més suau. La persona que es vol "pescar", pot "mossegar l'ham" o no, enredar-se a la xarxa o no. L'èxit és més problemàtic. Jesús passa per la vida de les persones sense obligar. Ofereix la "força de penetració" de la seva paraula. Busca arribar al cor. I una vegada arriba al cor, llavors sí que aquesta paraula esclata com les bombes que esclaten i expandeixen molta metralla que fa molt de mal. La paraula de Jesús que arriba al cor també "fa mal", però de manera diferent, ja que aquí resta el terreny òptim per a la germinació de la llavor de la paraula, per a provocar nova vida. I aquesta nova vida anirà creixent, però, simultàniament el qui viu aquest creixement l'experimenta com una mica seu, que va vivint des de si mateix, com a creativitat, com una força espiritual que el va renovant. S'experimenta aquest fenomen del creixement de la persona en la línia de la paraula del poeta:

«Ja no hi ha llum en el món.
Tota la llum està en el teu interior.
Tota la llum resta entre les nostres celles,
en aquest centre o punt
on un temps etern
ens està contemplant...»
(Antoni Colinas)

Paraula

«Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers; la terra és plena de la seva glòria!». Una santedat que apareix molt diluïda en aquesta terra, perquè és una santedat que menysprea la vida de l'home, atret per unes altres "santedats", que no omplen precisament de glòria, aquesta terra.

«Vaig sentir la veu del Senyor: Qui hi enviaré? Jo vaig respondre: Aquí em teniu: envieu-m'hi». És una gràcia de Déu la crida que ens fa a viure la fe, o també a ser instruments seus com anunciadors del Regne. Suposa també una pau i alegria interior, sabent-nos enviats per Ell.

«Us recordo la Bona Nova que us vaig anunciar... No crec que us convertíssiu en va a la fe». És important en la vida de fe recordar. Recordar l'obra de Jesucrist que culmina en la resurrecció. Un record i una confrontació amb la pròpia vida per mantenir-nos en fidelitat a la seva obra.

«Tira endins i caleu les xarxes per pescar». La vida del cristià ha de ser un remar "mar endins" en les "aigües d'aquesta societat", i llançar les xarxes, o de vegades la canya, ja que amb freqüència pot ser més interessant i necessari un diàleg viu i personal en el nostre treball apostòlic.

Saviesa sobre la Paraula

«La veu del Logos (Verb, Crist) és sempre una veu poderosa. Per exemple, en la creació inicial, una paraula de comandament va fer brillar la llum, i amb una nova paraula imperativa es va constituir el firmament i tota la resta de la creació va anar apareixent amb la paraula creadora (Gn 1,3ss). De la mateixa manera ara, quan el Logos mana a l'ànima, ja enfortida, que vagi cap a ell, ella rep immediatament la força per complir aquest manament i esdevé tal com l'Espòs la volia: es transforma en quelcom més diví i es transmuta, amb una mutació bella, en una glòria que està per damunt de la glòria que tenia abans (cf. 2Co 3,18)». (St. Gregori de Nissa, Hom. VIII sobre el Càntic)

«Però, per què no va cridar Mateu al mateix temps que Pere i Joan? Perquè Mateu encara no estava preparat. Aquell que coneix bé el fons dels cors només crida el qui està disposat a obeir». (Sant Joan Crisòstom, Catena Aurea, Vol II, p.11)

«Quan Jesús diu: Segueix-me, ho fa a través de la predicació, o per la veu de l'Escriptura, o per una inspiració interior». (Raban Mauro, Catena Aurea, Vol II, p.17)

«Hi ha tres menes de crida. Una, quan ens crida Déu directament; una altra, quan ens crida per mitjà dels homes; i la tercera, quan ho fa per mitjà de la necessitat». (Cassià, Col·lació 3)