Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 6,1-2a.3-8; Sl137; 1Co 15,1-11; Lc 5,1-11
Estimats germans i germanes:
Tota acció humana transcorre en escenaris, que han de ser oberts per tres motius: perquè no quedem reduïts als propis límits; perquè les idees, suggeridores, ens inviten a aprofundir; perquè Déu, en la seva immensitat, ens crida a un amor sense fronteres. Dos personatges ens representen a tots nosaltres. Isaïes, en l'escenari magnífic del temple, queda impressionat davant de la pròpia petitesa i de la grandesa de Déu: "Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers...". La nostra reacció, com la del profeta, és la mateixa: "Ai de mi, no podré parlar". No em comprometis, Senyor, sóc ben poca cosa; em contemplo al mirall de la consciència i reconec que no avanço, que hi ha molt de camí a recórrer. Però de vegades ens sentim còmodes en la tranquil·litat o en la resignació per no qüestionar-nos, per exemple, la pròpia vocació. Pere, en el bell escenari natural del llac, davant de Jesús, Déu fet home, reconeix els que som tots: "Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador". Sense Vós, res no podem. Veniu, Senyor Jesús.
Ni el profeta i l'apòstol són escoltats, gràcies a Déu. Isaïes queda tocat pel foc de l'Esperit que el purifica: "Ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat". Pere escolta de Jesús: "No tinguis por: des d'ara seràs pescador d'homes". Tenim por a no donar la talla pels propis defectes. Tenim por també per les dificultats que se'ns poden presentar. Tenim por als compromisos radicals. Déu veu la nostra pobra realitat, però ens veu també com a fills: confia i dóna sempre la penúltima oportunitat.
Quina oportunitat? La de revisar la nostra vocació de cristians amb un cor il·luminat per la raó i per la llum del discerniment. També amb un cor ple d'amor i de sentiments: "sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència", com diu la carta al cristians de Colosses (Col 3,13). La Declaració del Capítol general de l'Orde Cistercenc, de l'any 2000, enumera i comenta "les fonts de la nostra vida". Una d'elles és "l'acció i inspiració de l'Esperit Sant" (n. 10). Flama purificadora tant per a Isaïes com per a nosaltres. Mirada de foc, profunda i amorosa de Jesús, que inspira confiança en Pere i ens la renova en nosaltres. Crist no ens deixa sols, el seu Esperit està en nosaltres. Diu la Declaració: "No hi ha res que ens sigui tan necessari com examinar amb cor sincer la nostra vida i vocació a la llum de l'Esperit Sant, i respondre sense retard als seus impulsos".
En aquest context, podem contemplar el tercer escenari: el nostre propi, el nostre monestir, el nostre ambient familiar o laboral. L'escenari de la nostra lluita diària, de les nostres relacions, de les nostres fidelitats. El llac sembla buit perquè les xarxes no treuen el que esperem. Si ens tanquem en nosaltres, caiem en el desànim. Si mirem Jesús, escoltem la seva invitació provocadora: "Tira endins, intenta-ho de nou". Oh... si tinguéssim aquesta confiança entre nosaltres! Augmentaria la nostra alegria, il·lusió, creativitat, i superaríem millor els obstacles. Hi palparíem l'acció de l'Esperit de Déu i la nostra resposta seria més positiva. Que puguem dir, com Sant Pau: "La Gràcia que Déu m'ha donat no ha estat infructuosa".
Unim, finalment, els tres escenaris. Podem convertir el nostre ambient quotidià en lloc d'escolta de la Paraula de Déu, com en aquell llac on parlava Jesús i tots tenien en comú el mateix interès en trobar la Saviesa que respon als nostres interrogants i inquietuds. Podem fer també de la nostra vida un lloc de pregària, en el temple del nostre cor. Demanen al Senyor que en aquesta triple dimensió visquem amb joia i pau la nostra vocació.
