Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 1-8.11-14; Sl 115,12-18; 1Co 11,23-26; Jn 13,1-15
«Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d'aquest món al Pare. Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els estimà fins a l'extrem».
Quin és el signe d'aquest amor? Posar-se a rentar els peus als deixebles. Era el servei més baix, el servei de l'esclau. Per això Pere es rebel·la. Ha d'acceptar aquest gest de Jesús si desitja continuar essent el seu apòstol.
Però Jesús completa el seu signe amb unes breus paraules aclaridores: «Si jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè ho feu tal com jo us ho he fet». Vosaltres heu de rentar-vos els peus els uns als altres. Heu de servir-vos els uns als altres.
I els fa una pregunta fonamental: «enteneu això que us acabo de fer?»
Avui, escoltar el relat de l'evangeli sobre l'escena del cenacle, té una viva actualitat. I la pregunta de Jesús és per a nosaltres: entenem nosaltres aquest gest de Jesús? entenem què és això de rentar-nos els peus els uns als altres?
Què pretén Jesús en aquest Darrer Sopar? Jesús estava duent a terme la seva vida entre els homes, fet en tot com nosaltres, menys en el pecat. Arriba la seva Hora. El rellotge ja anava marcant el temps, el seu temps, al llarg dels anys. Però ara arriba el que solem dir: "l'Hora de la veritat"...
Jesús en les seves caminades pels diferents indrets i ciutats de Palestina, va preparant amb els seus seguidors el projecte d'un nou moviment, d'una comunitat eclesial, que es recolzarà en Ell, que Ell mateix alimentarà, i que tindrà la missió d'obrir camins per a fer realitat el Regne de Déu. I això ho haurien de fer amb una actitud de servei humil i fratern, que havia estat l'estil de Jesús entre els homes. I així viure amb l'esperança posada en la definitiva trobada de la festa final. Jesús els anava manifestant el seu amor, en la convivència diària.
Ara, «els va estimar fins a l'extrem». Avui Jesús fa el gest, que acompanya amb unes breus paraules, demà, Divendres Sant, aquest gest serà la cruel realitat de buidar-se totalment en el seu amor, de dur l'amor extrem fins a la vora del no-res, de l'anihilació. Fins a la mort. «Ens va estimar fins a l'extrem».
L'amor endinsat en el més íntim de la nostra naturalesa. L'amor de Déu que estava arrelat en les entranyes de l'home, es desarrela per a buidar-se tot ell. L'amor assedegat, a l'amor fet fam, que per a sadollar-se es deixa menjar. Per a embolcallar-nos per dintre en aquest amor entranyable.
I és, aquest, el moment singular perquè el nostre amor es faci entranyable. És en aquest moment, Eucaristia de Dijous Sant, i cada Eucaristia que celebrem, quan tenim l'oportunitat de celebrar «l'amor fins a l'extrem», i alhora que ho celebrem se'ns obre el camí per a endinsar-nos en el més profund d'aquest misteri d'amor que dóna vida, que dóna la vida. Cada vegada que celebrem aquesta eucaristia, mengem d'aquest pa i bevem d'aquest calze anunciem la mort de Senyor, és a dir la mort d'amor, de pur amor que diu el poeta:
«Els homes amb justícia ens morim;
mes Tu, sense merèixer-ho et vas morir
de pur amor...».
I ens va deixar el seu manament: «Us he rentat els peus, jo, el vostre Mestre i Senyor. També vosaltres heu de rentar-vos els peus els uns als altres. Jo, el vostre Mestre i Senyor us he servit fins a l'extrem. També vosaltres heu de servir-vos els uns als altres. Us he donat un exemple». Feu-ho com jo ho he fet.
El poeta diu a Déu:
«Amor de Tu ens crema,
amor que és fam, amor de les entranyes;
fam de la Paraula creadora».
Després de l'eucaristia; després de cada eucaristia: ens crema l'amor de Déu? ens crema aquest amor extrem en les entranyes fins a no poder contenir-lo? Sentim dintre la Paraula de Déu com un foc que no podem contenir, o llanguim en la nostra vida famolencs d'aquesta Paraula, que no acabem d'acollir i guardar en el cor?
Perquè, dirà també el poeta:
«Només menjar-te ens apaga l'ànsia,
pa d'immortalitat, carn divina,
i ens entra un ferotge amor de vida».
Centrem, aquests dies, la nostra vida en les celebracions d'aquesta Setmana. Cuidem la celebració i vivència d'aquests misteris, ja que, com ens hi orienta també sant Bernat, «és tal l'eficàcia dels sagraments que celebrem aquests dies, que són capaços de partir els cors de pedra i ablanir els pits de ferro. Davant la Passió de Crist veiem, en els nostres mateixos dies, que el cel es compadeix, la terra tremola, les pedres ragen i els sepulcres s'obren per la confessió dels pecats».
Però la rutina i la inconsciència poden avortar l'eficàcia de les coses més santes.
