Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 12,10-12; Sal 33,2-9; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8
Fa un temps em van ensenyar un retaule en una parròquia que representava sant Jordi, patró de Catalunya. L'autor de la pintura m'explicava que havia tingut problemes amb el rector, ja que havia pintat en el retaule una bandera catalana, i ell no hi volia aquesta connotació política. La va haver d'eliminar.
Avui, com altres anys, al Palau de la Generalitat hi haurà una cerimònia religiosa, una missa o una pregària equivalent, a la qual assistiran els polítics, la majoria dels quals o no creuen o no practiquen...
Són les típiques i habituals contradiccions que es donen en la nostra societat on uns barregen el religiós i el polític, i uns altres ho separen. O potser és que ens surt del subconscient el desig del poder? No ho sé, però en tot cas, aquestes coses no són avui de fàcil solució i acceptació per a tots.
També és interessant veure la iconografia de sant Jordi: Un guerrer amb la seva llança matant un drac. Com tantes altres representacions inconogràfiques de sants espasa en mà, enfilant enemics. Sí, diem que té un valor simbòlic, però aquests simbolismes no hi solen sortir a l'evangeli. Més aviat al contrari, Jesús mana a Pere que fiqui l'espasa a la beina. Però solem oblidar els simbolismes, i no hem après de debò la lliçó de Getsemaní.
I així ens ha sortit una part de la nostra història! Que, d'altra banda, té una projecció viva en els nostres dies, en la vida dels creients. Ens surt amb freqüència la vena guerrera: «perdono però no oblido», quan l'evangeli parla d'un perdó des del cor. És a dir amnistia total. «Participo de l'eucaristia i de la comunió, poc després d'haver negat la pau a algú», o quan estic negant la paraula a un altre germà o germana que té la mateixa fe que jo, o quan l'evangeli diu que abans de participar en l'eucaristia cuidi aquesta relació fraternal, aquesta reconciliació. Però sembla que a aquesta pàgina de l'evangeli molts no hi han arribat. I no diguem quan són dirigents els qui participen en l'eucaristia, quan la vox populi els atribueix injustícies sagnants.
Hom té la impressió que l'Església, en ocasions, es fa feble amb els forts i forta amb els febles. Però està clar que aquest no és el camí de l'evangeli. Sant Pau diu, si més no, que es fa fort amb els forts, i feble amb els febles. O sigui en direcció contrària.
Aquestes són circumstàncies veritablement difícils d'afrontar i de viure. Però si volem viure la nostra fe en la Bona Notícia de Jesús no es poden eludir, i és necessari afrontar l'evangeli, i deixar que ens interrogui com una Paraula que es dirigeix personalment a nosaltres, a mi en particular, i a tota la comunitat cristiana o monàstica.
Vegem, doncs, què ens diu la Paraula en aquesta solemnitat, la Paraula que, d'altra banda, va il·luminar sant Jordi en la seva vida de fe. Més enllà de l'anècdota llegendària, sant Jordi va ser un sant molt celebrat ja des de l'antiguitat. Un punt de referència per a la vida de fe de molts creients al llarg dels segles. Fins avui, que molts pobles el tenim per patró. I això perquè sant Jordi encarna en la seva vida aquesta Paraula de vida que acabem d'escoltar:
«Jo sóc el cep i vosaltres els sarments. Jo sóc el cep veritable. Estigueu en mi i jo en vosaltres». Això és així? tenim consciència d'aquesta relació íntima amb el cep? I això ho repeteix diverses vegades, com si fos conscient que ens costaria d'aprendre i viure aquesta lliçó, que ara, en aquests dies podem contemplar en viu, si sortim al camp, però sense oblidar la referència a la nostra vida concreta.
«La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla». És a dir, hom pot estar encara a la vinya com una sarment tallada, al peu del cep, abandonada, sense arribar a donar fruit, llenya que s'anirà podrint o que, a tot estirar, la recolliran per a rostir la carn, o ni tan sols això. Per això és fonamental no viure en la inconsciència, sinó advertir en tot moment si estic a punt de donar fruit. Si rebo saba del cep.
«I la que dóna fruit, el Pare la poda i la neteja». És a dir, que el Pare no té, no vol, ceps de pocs gotims, sinó que vol una bona producció, i busca treure més i més rendibilitat de les seves sarments.
Ja ho veiem: sant Jordi va donar la màxima rendibilitat: arribà a «l'amor fins a l'extrem». Més fruit ja no és possible. Ho ha donat tot. El raïm espremut fins a l'última gota.
«Aquesta és la victòria que ha vençut el món» ens diu també la Paraula. La fe. Sant Jordi venç el món, assoleix la victòria no amb llances ni dracs, sinó amb l'espasa de la Paraula. Una espasa que primer deixarà que li traspassi a ell mateix el cor, on quedarà com una llavor fins a créixer i ser instrument viu i generós d'aquesta Paraula perquè continuï la victòria del nostre Déu sobre la saviesa del món. Aquesta és la flaire de sant Jordi, la rosa de sant Jordi, com ens ho suggereix Salvador Espriu:
«Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella (la llum d'Abril) venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac…»
«Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu; l'hora del seu poder i del seu regne». No podem, no hem d'esperar allò que anomenen «altra vida». L'«altra vida» és ja aquesta, la d'ara, i amb el nostre treball d'ara, collint el fruit del cep, preparem el temps dels fruits, en la plenitud de l'amor trinitari.
