Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Pobet
Is 52,13-52,12; Sl 30,2.6.12-17.25; He 4,14-16; 5,7-9; Jn 18,1-19.42
Em sento perplex, confús, trist... No és gratificant contemplar un crucificat. Però la litúrgia d'avui em convida a contemplar-lo.
«Mireu l'arbre de la Creu, on morí el Salvador del món. Veniu i adorem-lo».
Contemplem l'arbre de la Creu. Hem d'adorar-lo? Perquè diu que aquí va morir el Salvador. En passat. I avui, en els nostres dies, segueix clavada la salvació del món en l'arbre de la creu? Continua morint? És a dir, per a mi no és el més important si en el passat va estar clavada la meva salvació. Per a mi no és vital si la història em diu la veritat de Jesucrist. Si va existir. Per a mi és vital avui, més aviat: Si avui resta clavada en la creu la meva salvació. Si avui existeix Crist. Si puc comptar amb un Crist viu.
I em giro envers la celebració de la mort de Jesucrist. Em giro cap a la Paraula de Déu. Què em diu aquesta paraula?
El profeta Isaïes em presenta un relat d'un Servent del Senyor, em presenta una fotografia esgarrifosa d'aquest Servent: Tothom s'esglaia de veure'l, rostre desfigurat, sense aspecte humà. Sense figura. Menyspreat. Evitat, arraconat pels homes, sense res d'humà, desestimat...
El retrat d'aquest Servent continua amb colors molt vius. Podeu rellegir personalment aquest capítol 52 d'Isaïes. Però jo vull deturar-me en aquesta última pinzellada del retrat: desestimat, menyspreat, no-res.
«Desestimat», és una paraula que vol dir «sense estima», «sense amor». Mireu: una persona sense amor, sense cap mena d'estima per part de ningú, no pot aguantar psicològicament. I mor. És no-res.
Aquesta mateixa situació ens refereix la Paraula sobre el Servent sofrent, Jesucrist. Això ho repeteix també la carta als Filipencs quan ens diu que va prendre la condició d'esclau i es va fer «no-res». Crist a la creu és no-res: un maleït, un blasfem, un sense-Déu. Abandonat per Déu i pels homes. Un home, l'Home, abandonat per Déu i pels homes. Us ho imagineu? Terrible. Ens ho diu el mateix Crucificat: «Em moro de tristesa». «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?».
Però la meva fe em demana, m'exigeix, mirar el Crucificat. Perquè hi ha una petita llum a l'últim alè del Crucificat: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit».
La meva mirada, la meva contemplació de la creu pot ser un increment de llum i d'esperança per al crucificat. O per a mi mateix.
Perquè avui la invitació de la litúrgia continua essent viva: «Mireu l'arbre de la Creu on morí el Salvador del món. Veniu i adorem-lo. Mireu l'arbre de la creu».
Mireu el seu fullatge, la multitud de les seves branques: On era Déu en els catastròfics terratrèmols d'aquestes setmanes passades? On és el Déu que té cura dels lliris del camp, en les multituds que pateixen i moren diàriament de fam? On és Déu en la legió de persones humanes de totes les edats, que, pitjor que pàries, estan lligats a un treball de veritable esclavitud per arribar a fer poc més d'un àpat diari, i encara dolent? On és Déu en les nacions famolenques que, en lloc de rebre arades per conrear la terra, reben armes perquè hi puguin reposar després d'haver-se matat entre si? On és Déu en els moderns camps de concentració on s'amunteguen, malviuren i moren exiliats, immigrants, desposseïts de pàtria, de terra, família...? On és Déu en aquestes multituds que se'n van d'aquest món, sense defensa, sense justícia? Qui medita sobre el seu destí?
Déu és en aquestes multituds. Déu és aquí present. En una nova, actual i desesperançada creu. El Déu viu, que continua alimentant una forta esperança. Déu està present en aquests crucificats del nostre temps. El Déu viu està ressuscitant en aquestes multituds. Però simultàniament la llum d'aquest Déu de la vida s'apaga en la nostra societat del benestar. Tenen raó els ateus i agnòstics, que s'escandalitzen de les tragèdies del nostre temps quan pregunten: on és Déu? O els qui no ens escandalitzem, però en el fons ens preguntem també: On és Déu? O ens quedem indefensos sense una paraula de resposta.
En nosaltres minva el sentiment de la presència de Déu. En nosaltres va decaient la nostra consciència del Déu de la vida. Ens quedem amb les breus i superficials alegries de la vida que se'ns esvaeixen aviat. I ens queda el buit de Déu. I la desorientació en la recerca d'aquest Déu, font de vida i d'amor.
Contempleu la creu. Contempleu el Crucificat. Avui, en la celebració d'aquest drama del Divendres Sant, contempla al Crucificat. Recull i guarda el seu últim alè: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit!».
I hem de saber que demà, i demà passat, i l'altre, continuarà el drama de la creu en l'inimaginable sofriment d'aquestes multituds escampades per tota la faç de la terra. I on roman viva la presència de Déu. També demà, i demà passat, i l'altre, hem de contemplar el Crucificat en aquestes multituds ultratjades. Tingudes per nosaltres, els homes, com ferides, humiliades i oblidades de Déu.
Però, repeteixo, aquí hi ha una presència viva, creixent de Déu, en nosaltres una presència cada dia més tènue, decreixent. Però no hem d'oblidar que la raó que Déu s'hagi revestit de la nostra humanitat —que n'és d'insondable el misteri d'aquest Déu amor!— és obrir un camí de solidaritat i de reconciliació. Amb Déu, i entre nosaltres, tota la humanitat. Si no arribem a comprendre això no arribarem mai a comprendre i viure la nostra fe cristiana. El nostre temps és un temps que constreny per treballar per la unitat i la reconciliació. És una tasca permanent d'un cristià allà on l'ha posat el Senyor.
Mira la Creu. Mira el Crucificat. És, diu el poeta, la humanitat en dolorós part. Tu en aquest part dolorós, pots obrir els teus ulls a la llum d'una nova vida. Depèn de la teva resposta a aquest Crist que t'ofereix els seus braços oberts per acollir-te i abraçar-te.
