LECTIO DIVINA

SALM 20 (19)

Per al mestre de cor. Salm del recull de David

2 Que el Senyor et respongui el dia del perill,
que t'empari el nom del Déu de Jacob,
3 que t'ajudi des del santuari et sostingui des de Sió.
4 Que tingui presents les teves ofrenes
i es complagui en els teus holocaustos.
5 Que et concedeixi el que desitja el teu cor
i dugui a terme tot el que et proposes.
6 Que puguem celebrar la teva victòria
i alçar els estendards al nom del nostre Déu.
Que el Senyor faci tot el que demanes!
7 Ara sé de cert que el Senyor
dóna al seu Ungit la victòria;
li respon des del santuari, en el cel,
amb prodigis del seu braç victoriós.
8 Uns es fien dels carros,
altres dels cavalls;
nosaltres invoquem el nom
del Senyor, el nostre Déu.
9 Ells no s'aguanten i cauen,
nosaltres resistim a peu dret.
10. Senyor, dóna al rei la victòria
i respon-nos el dia que t'invoquem.

Idees generals sobre el salm

Oració pel rei abans d'una batalla. Un grup, que pot ser el poble o un exèrcit, es dirigeix al rei amb una sèrie de peticions, tot acabant amb l'esperança d'una victòria. Una veu singular expressa la convicció que el Senyor escolta: com si abans s'hagués pronunciat un oracle en nom de Déu. De nou pren la paraula el grup per afirmar per contrast la seva confiança en el Senyor. Conclouen amb una petició, que és com un refrany.

Té tres parts:

1) vv. 2-6 el poble prega pel rei, expressant nou desitjos...

2) vv. 7-9 un sacerdot respon a les oracions del poble, garantint que el Senyor respondrà i li concedirà la victòria.

3) v. 10 el poble es dirigeix al Senyor demanant que doni la victòria al rei.

Era habitual, cosa normal, que els reis anessin a la guerra, ja que el rei havia de defensar al seu poble. Per això diu la Bíblia: «Quan va arribar la primavera, a l'època que els reis solen sortir en campanya, a la guerra» (2Sam 11,1).

La lluita per la terra era una lluita per la vida. Quan es perd la terra, es perd el dret a ser persona. Per això hi havia lleis per a poder recuperar la terra. (cf. Lv 25,8-13). Per la terra hom s'uneix a la seva família, al seu clan... Per això es busca conservar sempre l'herència dels pares... Així l'exemple de Nabot que no vol vendre la seva vinya al rei Acab. (1 Re 21,3)

La data de composició del salm sembla ser abans de Salomó, amb qui s'introdueixen els carros de combat, i amb Salomó sembla que Israel no en té (v. 8). La redacció actual apuntaria al final de la monarquia, per l'espiritualitat concentrada en el nom de Déu.

Llegeix

Llegeix el salm tot mirant els diferents personatges que ens ofereix el salm. I considera el protagonisme de cadascun d'ells. Et sents, d'alguna manera, identificat amb algun d'ells?

Una segona lectura es podria fer considerant si es dóna o s'ha donat en la teva vida alguna d'aquestes circumstàncies que presenta el salm.

Medita

v. 2. «Dia de perill», per al poble... S'invoca el nom de Déu. Quan Déu encarrega a Moisès una missió difícil li demana que li reveli el seu nom (Ex 3,13-16). El nom de Déu mateix que està actuant, és la seva mateixa força en acció.

«El nostre auxili és el nom del Senyor» (Sl 124,8). «Salva'm Déu meu, per amor del teu nom» (Sl 54,1). «El nom del Senyor és una torre forta: El just s'hi refugia i s'hi troba segur». (Prov 18,10) «Jo (David) vinc contra tu (Goliat) en nom del Senyor de l'univers» (1Sam 17,45). «La salvació no es troba en ningú més, perquè sota el cel Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos?» (Hech 4,12).

I s'invoca el «nom del Déu de Jacob», perquè Jacob és el pare de totes les tribus, i possiblement és un perill de tot el poble, i fan una crida a totes les tribus d'Israel.

Escriu Paul Claudel, comentant aquest v. 2: «Poble, posa't de genolls, inclina el cap, i que et cobreixi l'ombra de Déu, i el nom del Déu de Jacob, com una mà amiga, estesa sobre tu».

v. 3. Al·lusió al santuari, al temple de Sió, centre de la vida religiosa, política, militar. Sió és un punt ferm de suport: «El qui confia en el Senyor és com Sió: incommovible, ferm per sempre» (Sl 125,1).

Que t'enviï auxili "des de dintre" i també "des de fora": el santuari de Déu és el teu propi cor. Ets temple de l'Esperit de Déu. La "muntanya de Sió", seria el temple on es reuneix l'assemblea. L'Església, on es va edificant el temple de Déu.

v. 4. Es pot considerar aquest salm com "una relació comercial amb Déu", com si l'home s'assegurés la protecció divina amb les seves ofrenes i sacrificis. Aquesta creença és rebutjada pels profetes. L'amor de Déu per l'home és lliure. La seva generositat desborda tota ofrena i sacrifici nostre.

Escriu sant Jeroni: «que totes les pregàries i els sacrificis dels homes siguin en la teva pregària i en el teu sacrifici". És a dir, viu una pregària solidària.

Però també immola a Déu en el teu cor "aquest enemic" que tu coneixes bé. Aquí podries preguntar-te com t'exercites en la purificació del teu cor.

v. 5. El poble i el rei apareixen íntimament units. Un governant així és un veritable representant del seu poble. En aquest cas sí que podríem dir que l'autoritat ve de Déu.

«El Senyor ja s'ha buscat un home al seu gust, com el que desitja el seu cor» (1Sm 13,14). «Per les teves promeses, pel teu bon cor, has volgut fer coses molt grans i les has comunicades al teu servent David» (2Sm 7,21).

Escriu Eusebi de Cesarea suggerint la relació d'aquest vers amb Jesucrist: «A partir d'aquí tot el que segueix és profètic, Déu et donarà tot el que has demanat, Ell durà el teu desig fins al seu acabament: sabem que aquest desig és la salvació del món, de tots els homes».

v. 6. La comunitat o el poble vol motivar al rei que va a la guerra, amb la imatge del triomf. Esperen la festa, menjar, música, dansa... Tot es realitzarà en el nom de Déu. No s'entenen les festes al marge de Déu. A Aquest li agraeixen tots els beneficis.

«La confessió del nom de Déu no solament no ens durà a la perdició, sinó que ens engrandirà». (Sant Agustí)

«Que el Senyor faci tot el que demanes!».

El rei no demana res personal. Tot el que demana ho demana per al poble i en nom del poble. Per això, també el poble s'atreveix a demanar a Déu que concedeixi al rei tot el que li demani.

Pregària de Jesús en el Darrer Sopar per tots els seus: Jn 17.

v. 7. El rei és l'«ungit del Senyor». L'esperit del Senyor l'ha penetrat de tal manera que el fa ser pontífex, "pont" entre Déu i el seu poble. "L'ha escoltat". És un temps de pretèrit perfecte. Però l'acció encara no ha tingut lloc. Però l'oració es fa amb tal confiança que abans de realitzar-se es dóna per feta.

Quelcom de semblant passa quan Jesús ressuscita Llàtzer. (Jn 11,41)

Qui són avui els "ungits" de Déu? Els pobres, els desposseïts, els marginats... Amb ells s'ha identificat d'una manera especial Déu en revestir-se de la nostra naturalesa.

Trobem en aquest sentit un interessant suggeriment en el comentari de Paul Claudel: «Tu que no has de demanar, demana! N'hi ha algú que està disposat a fer una unitat en tu amb el Seu Crist. N'hi ha algú en el cel, amb la seva oïda atenta que no espera sinó vessar sobre tu el poder de la seva dreta».

v. 8-9. Uns confien en les seves forces, en els seus mitjans... Nosaltres no tenim mitjans, recursos, solament disposem de la confiança en el Senyor: La fe viva i autèntica és posar la confiança en el Senyor.

Podríem recordar l'episodi de David i Goliat: 1Sm 17,45. També l'arenga del rei Ezequies: 2Cr 32,7-8.

Comenta Eusebi de Cesarea: «Els enemics sotsobresseren, s'endinsaren, com el Faraó en el mar Rojo, mentre que nosaltres serem armats i instruïts pel nom del nostre Déu. Aquest Nom és la nostra arma i la nostra instrucció».

O sant Jeroni: «que d'altres creguin en la cavalleria i en els ídols. Nosaltres creiem en Crist».

v. 10. Ve a ser aquest vers una espècie de tornada. El poble en un nou gest de pregària invoca Déu, tornant a demanar per al seu rei la victòria.

Sant Agustí comenta: «Ell que en la seva Passió ens ha donat un exemple de combat, que ofereixi també els nostres sacrificis, com a sacerdot desvetllat d'entre els morts, i entronitzat en el cel. I ja que des d'ara presenta les nostres ofrenes per nosaltres, escolta'ns en aquest dia que t'invoquem».

Prega

«Escolta'ns en aquest dia que t'invoquem. Senyor, que vingui a nosaltres el teu Regne. Tu has vençut els teus enemics, en el camí d'aquesta vida. El Pare t'ha escoltat, i t'ha concedit la victòria. El Pare que sempre és amb tu, no t'ha abandonat enfront dels teus enemics. No t'ha abandonat a la mort. Nosaltres, contemplem els teus passos entre els homes, els teus germans. Nosaltres, contemplem el teu amor fins a l'extrem, per tots els homes. Nosaltres contemplem i gaudim de l'albada de la teva nova vida. Tu ens has deixat el teu Esperit, ens has ungit amb la força i la saviesa del teu Esperit d'amor. Nosaltres, t'invoquem, Senyor, Déu nostre, dóna la victòria als teus ungits».

Contempla

Dedica un temps, davant la creu, a considerar la victòria de Jesucrist sobre els seus enemics. I com aquesta victòria és la porta oberta a la resurrecció, a una vida nova, que és la vida del Regne. O també, en contraposició, considerar les nombroses derrotes de l'home d'avui que prescindeix de Déu i confia en les seves forces.