Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 5,12-16; Sl 117,2-4.22-27; Ap 1,9-13.17-19; Jn 20,19-31
«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge»
«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven». Tot i que ja han passat vuit dies del nostre calendari des del dia que ens vam reunir per celebrar joiosament la Pasqua del Senyor, per l'Església aquests vuit dies han estat com un de sol; un sol dia celebrat al llarg de vuit dies; un sol dia, aquell dia de la resurrecció del Senyor que l'Església estén al llarg de vuit per remarcar la centralitat d'aquest dia per a la nostra fe i la nostra vida cristiana. Així, aquest dia, que tot ho renova i regenera, esdevé imatge d'aquell avui etern i tothora present propi de la vida de Déu. Aquest dia és aquell avui en què ha obrat els Senyor de què parla el salm, és a dir, aquell avui en què el salm ens invita a escoltar la veu de Crist que clama: «si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; avui és el dia de la resurrecció de Crist d'entre els morts, el dia de la victòria sobre el pecat i sobre la mort, el dia de la renovació de totes les coses: com no ha de ser aquesta la veu que se'ns invita a escoltar, la veu que ha de ressonar dins nostre per tal de no endurir els cors i cantar el càntic nou?
Aquell dia, al capvespre, els deixebles es trobaven amb les portes tancades. Havien escoltat la seva veu? Tenien les portes tancades de la cambra on es trobaven o les del cor que d'esglaiats com estaven no podien reconèixer la veu d'aquell que els cridava? Els deixebles han estat els testimonis oculars de tot el que ha succeït fins a la mort del seu mestre, però han estat incapaços de comprendre que, especialment, aquells dies de la seva passió, el Senyor els ha demostrat fins on els estimava, fent conèixer amb aquest seu amor, el Pare. Els deixebles, durant la passió, han estat a l'altre costat de la llum que il·lumina tot home: s'han escapat, han fugit, l'han negat, l'han traït... han estat atrets al costa de la foscor i de les tenebres. Ara, tot i que s'ha reunit, tancats per por continuen en aquest mateix costat, cal dir que força confosos pel testimoni de Maria Magdalena, que els havia anat a trobar i els anuncià que havia vist el Senyor i tot el que ell li havia dit. La por, però, els ha vençuts i els ha reclòs, tancats sobre ells mateixos han de tenir tancades les portes de la seva estança.
També en els nostres dies, en l'avui de l'Església que ens toca viure, la por ens pot fer recloure i tancar-nos. L'escàndol que estem vivint, els crims comesos per alguns que, de retruc, afecten tota l'Església... Judes redimit que torna a trair el seu Senyor... i no només Judes, també es troben entre nosaltres el qui nega, el qui fuig, el qui abandona... quan menyspreem el germà, quan l'insultem, quan li neguem allò que per justícia li pertoca, quan deixem de fer allò a què estem obligats, quan... no som aleshores deixebles que abandonem Crist, que fugim de Crist, que neguem Crist o que, fins i tot, traïm Crist? També nosaltres hem endurit el nostre cor, ens tanquem i sucumbim a la por.
Hi ha motius per recloure's, per iniciar una caça de bruixes, re renegar del germà criminal —jo no sóc d'aquests, ens podem dir. Reneguem del crim, del silenci encobridor, però no del germà criminal, del germà que calla... tots ells també jan estat englobats en aquell clam de Jesús a la creu: «Pare, perdona'ls, que no saben el que fan».
Perquè, aleshores com ara, el dia de la seva resurrecció i avui, 11 d'abril, Crist està dret, ferm davant la porta del nostre cor per trucar, per escampar les tenebres que ens esglaien, per desvetllar-nos del son de la nostra letargia i oferir-nos el fruit preciós de la seva Pasqua: la seva pau. «Pau a vosaltres». Jesús entra al mig de les nostres vides per donar-nos l'alè de la seva vida: Rebeu l'Esperit Sant. Perquè, per molt que els deixebles hàgim fallat al mestre, Ell, el Mestre, no ens ha fallat mai: el seu amor ha romàs inalterat davant, fins i tot, la negació de Pere i la traïció de Judes. La immensitat de l'amor de Déu, en definitiva, ha brillat molt més fort amb l'autodonació amorosa de Jesús enmig de la caiguda dels deixebles. I això és tant vàlid, ahir com avui. Per poder viure d'aquest amor venç les tenebres i les cadenes del pecat i de la mort, ens cal però romandre units, posar l'esperança només en el Senyor, deixar de ser incrèduls i esdevenir creients. Si, com Tomàs, ens apartem de la comunitat eclesial, difícilment podrem creure i esperar en Aquell que ressuscitat d'entre els morts pot encara mostrar-nos els forats de les seves mans i del seu costa, signe extrem del seu amor envers nosaltres.
Sigui qui sigui el deixeble amb qui ens veiem més identificats, que aquesta eucaristia que estem celebrant sigui per a tots i cada un de nosaltres veritable encontre amb Crist ressuscitat, victoriós de la mort i del pecat, font única de la nostra alegria.
