22 de març del 2018

DIJOUS DE LA SETMANA V DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 17,3-9; Sl 104,4-5.6-7.8-9; Jo 8,51-59

Nosaltres els monjos i monges hauríem de ser dels qui guarden les paraules que el Senyor ha dit. «Cal que establim, doncs, una escola del servei diví» (RB Pròleg 45). Aquesta és la manera com sant Benet defineix la vida monàstica, com un servei a Déu que es va aprenent dia rere dia. Per Sant Benet el monestir és una escola, també un obrador de bones obres i la casa de Déu. Una escola on s’ensenya, un taller on es treballa posant en pràctica el que s’ha après i la casa de Déu on es prega.

Quina és la font de tot això? La font de l’ensenyament és la Paraula de Déu a la qual els monjos i monges ens acostem mitjançant la pràctica de la lectio divina; el treball també forma un dels tres pilars de la vida monàstica que té el seu accent fonamental en la pregària, en l’ofici diví al qual sant Benet diu que no s’ha d’anteposar res. A aquesta vocació ens crida el Senyor, una vocació de servei. Però el servei del monjo i de la monja, el servei dels consagrats és sempre un servei a Crist.

El monacat té en l’obediència a la Paraula el seu origen, la seva font, l’objectiu és fer de la Paraula de Déu el fil conductor de la vida del monjo i la monja, de la seva existència. El monjo i la monja és aquell que intenta entrar en la seva interioritat conduït per la Paraula de Déu, la Paraula que es va fer carn en Jesucrist, aquell qui patí, morí i ressuscità per nosaltres. El compromís del monjo o de la monja és el compromís del cristià, i el cristià és aquell qui es compromet amb una persona, amb Crist, i amb una tasca, fer present arreu el Regne de Déu. Ser cristià, viure com a cristià, esdevenir cristià no és arribar a una meta, no és haver arribat a un nivell superior a cap altre home o dona. Tots els homes i dones són fills del mateix Déu, tots portem l’empremta de la imatge de Déu, fins i tot si no ho sabem o si tanmateix ho neguem. Aleshores fer-se cristià no és situar-se en un nivell espiritual a part, tampoc és haver comprat una assegurança que ens garanteixi la vida eterna; ser cristià no és un títol, no és entrar a formar part d’un club exclusiu. Ser cristià és ser de Crist, dir sí a Crist, voler fer com Crist. Un compromís amb Crist que cal renovar en cada paraula, en cada gest, en cada acció; un compromís que ha de ser cada cop més ferm i radical, arrelat més i més en el nostre interior fins a fondre’s en Crist per poder dir com Pau «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi»(Ga 2,20).

El monjo o la monja comparteix l’aventura humana amb tots els homes i dones perquè els monjos i monges, els consagrats formem part del món, vivim en una època i una societat determinada; som participants també de l’aventura cristiana perquè la professió de vots no ens separa del poble de Déu, i res de l’Església no ens és aliè; però els monjos i les monges vivim, hem de viure amb particular intensitat l’aventura de la fe en la vida monàstica, que ens és pròpia, que és la manera com tenim de viure l’evangeli. Fer-se religiós, consagrar-se a Déu, no és sinó una de les moltes maneres de sentir-se cridat a viure el cristianisme essent més conscient de la vocació universal a la santedat. El consagrat segueix essent un simple cristià, un cristià que creu haver estat cridat a viure la seva fe d’una manera especial, però un simple cristià al capdavall. Potser fins i tot més feble que d’altres, perquè ha de viure el seu camí en comunitat, alimentat o regat constantment per la Paraula, en un ambient que li faciliti avançar cada dia una mica més en el seu camí vers Crist.

Qui es fa religiós, monjo o monja, qui consagra la seva vida a Déu amb la secreta intenció de creure’s millor que els altres erra el camí. Hi ha una sola vocació per a cadascun de nosaltres i amb l’ajuda de l’Esperit hem d’anar-la descobrint, endevinar com ens cal concretar-la en la nostra vida; la nostra vocació de cristians és la que ens porta a estimar i aquest amor es demostra amb obres en la nostra vida comunitària. No hi pot haver ningú més ensopit, més pobre que aquell que viu la seva vocació ofegat pels propis volers, vivint a llur albir, obeint els propis gustos i desigs, no renunciant-hi, resistint-se a militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència.

El primer servei, escrivia Dietrich Bonhoeffer, és escoltar els altres; si el nostre amor a Déu comença escoltant la seva Paraula també l’amor al proïsme ha de començar escoltant els altres; aprendre a escoltar els germans és fer per a ells allò que Déu ha fet per a nosaltres. El segon servei és ajudar-nos mútuament, sempre disposats a interrompre la nostra rutina per ajudar als germans, acceptar que Déu ens ve a interrompre, perquè ell està en cada germà. El tercer servei és suportar els fardells dels altres, la llibertat dels altres, una llibertat que veiem a vegades com una amenaça per a la nostra tendència a disposar de la voluntat dels germans intentant de formar-los a la nostra imatge, de manipular-los en el nostre propi benefici; el que hem de fer és respectar allò que Déu els ha donat. Respectar la llibertat dels germans és reconèixer la seva imatge divina, les seves qualitats, els seus talents i entendre les seves febleses, malgrat les friccions, ensopegades i oposicions que apareixen entre nosaltres; és a dir tot allò que posa a prova la nostra paciència.

Tenim un model de servidor, un model de vida i aquest model és Crist. Ell ens ha ensenyat com servir, a qui servir i per quin motiu servir. «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mc 10,45). El sentit últim del servei és i ha de ser sempre l’amor; un amor a Déu que cal expressar en l’amor als germans. Estimar vol dir servir i el servei ha de respondre a la raó última de l’amor. Crist va estimar els seus fins a l’extrem, fins al límit, més enllà de qualsevol barem humà i ho va fer fins i tot morint a la creu, abandonat, calumniat, blasmat i lliurat a les mans dels seus botxins. La raó última de la seva vida, la raó per la qual Déu ha enviat al seu Fill al món per ser com un de nosaltres, llevat del pecat, ha estat per ensenyar-nos a estimar fins a l’extrem perquè també nosaltres estimem. Sols així el coneixerem i guardarem les seves paraules i serà el nostre Déu, el Déu amb nosaltres, com nosaltres i per a nosaltres.