Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
En un cèlebre fragment del llibre VII de la República, Plató compara el procés de coneixement humà al treball que ha de fer un home que viu al fons d'una caverna per poder sortir a plena llum i poder contemplar les coses del món exterior. Un tal home -paradigma de l'home en el seu estat actual segons el filòsof grec- veu només les ombres de les coses que es projecten al fons de la caverna i sent només els ressons dels sons que emeten aquelles mateixes coses, raó per la qual viu encadenat a les imatges de les coses. Tant sols per un cert privilegi, algun home pot trencar aquestes cadenes i, mitjançant un procés molt dolorós, començar a ascendir per la cova per sortir a l'exterior i contemplar, ja no les ombres, sinó les coses mateixes. Aquest procés d'ascensió cap a la llum és fatigós ja que l'excés de llum encega el qui ascendeix. Un cop fora, l'home se n'adona a més que també allà les coses són visibles gràcies a la llum del sol i és aquesta llum, la vertadera font que l'home ha desitjat conèixer. Si bé, hom pot no estar d'acord amb la visió del món que es deriva d'aquesta teoria del coneixement, volem entrar en diàleg amb Plató per tal de comprendre el sentit profund de les lectures d'aquesta eucaristia.
Moltes vegades també la nostra vida està plena dels ressons i de les ombres de les coses que ens fan viure encadenats en la immediatesa d'una realitat que és més imaginària que real: preocupacions de tota mena, falses il·lusions, fantasies, promeses de felicitat i invitacions de tot tipus, desitjos i anhels que no podran ser mai satisfets, recels i desconfiances... en definitiva, ressons d'aquelles paraules, amb què el pare de la mentida, tergiversant el sentit de l'Escriptura, temptà el Senyor, aquelles paraules que ens ofereixen un aliment que no sacia la fam, ens condueixen a l'autosuficiència que posa Déu a prova i ens sedueixen amb l'atracció del poder i del domini. Els ressons d'aquestes paraules enfosqueixen la nostra vida i, prometent-nos de ser com Déu, ens fan viure entre ombres i enmig de les tenebres de la mort. La quaresma és, precisament, aquell temps que la nostra mare, l'Església, ens prepara cada any per tal de purificar els efectes que totes aquestes ombres i ressons deixen dins la nostra vida de cristians i, així, arribar transfigurats a la festa de la llum i l'alegria pasqual, un temps en què Déu ens demana de sortir de la nostra petitesa cap al país de llum on ell habita, com demanà a Abraham.
A diferència però del que succeeix en el mite platònic de què hem parlat, aquesta procés de conversió cap a la llum, no és privilegi de pocs, ni premi al propi esforç per ascendir cap a la llum, sinó que a tots se'ns hi invita i se'ns dóna, ja que Déu "ens ha salvat i ens ha cridat amb una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió, per la gràcia que ens havia concedit per Jesucrist abans dels segles, i que ara ha estat revelada amb l'aparició de Jesucrist, el nostre salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la Bona Nova de l'Evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat".
L'Evangeli que avui hem proclamat articula, des d'una altra perspectiva, aquesta manifestació de la llum de la vida i de la immortalitat que ha resplendit enmig nostre. En efecte, l'Església, després d'haver-nos fet escoltar, en iniciar la quaresma, com Crist fou conduït al desert per ser-hi temptat, temptacions que ens parlen de les foscors, de les ombres i dels ressons, que hi ha en la nostra ànima, proposa avui, encara al principi del camí quaresmal, l'Evangeli de la Transfiguració del Senyor Jesús, que, encara que brilli com una llum momentània, vol il·luminar tot el camí quaresmal cap a la plena llum de la Pasqua. L'esclat de la llum dalt la muntanya alta que féu resplendir com el sol el rostre del Senyor i com la llum els seus vestits, i que féu trastocar un xic els deixebles -Pere demanà de fer tres cabanes allà dalt per la fruïció que hi sentia!- es produeix a l'inici de la pujada del Senyor cap a Jerusalem, on es dirigeix per morir-hi a la creu. Aquella llum, doncs, que un dia va mostrar la profunditat transcendent del rostre del Senyor, se'ns ofereix avui perquè no ens oblidem que el nostre camí de conversió, de purificació de les ombres i dels ressons cal fer-lo sota la llum nova de la resurrecció, de la Pasqua, i que només il·luminats per aquesta llum que se'ns dóna com a camí, perquè és la veritat i la vida, podem també nosaltres transfigurar-nos i anar canviant el nostre rostre pel del Crist.
Ja es veu que tot aquest procés no té per ànima l'esforç del coneixement intel·lectual, amb la fatiga que l'acompanya, com s'esdevenia en el mite platònic, sinó que la seva ànima és l'amor que estimant coneix i s'endinsa més i més en el misteri de la llum que és Déu mateix. La transfiguració del Senyor ens mostra aquesta llum i ens revela que ell pertany a l'àmbit de la divinitat, que ell és Déu, perquè Déu és llum, i en Déu no hi ha ombres ni obscuritat de cap mena, com palesa meravellosament la icona de la Trinitat de Rublev, on els tres personatges divins no projecten cap ombra sinó que només irradien llum.
Però, si bé, la llum és la prerrogativa de l'ésser diví, i aquesta llum se'ns dóna quan se'ns incorpora pel baptisme a la vida del Crist, la nostra conversió quaresmal i la de cada dia, no s'han de guiar tant per la visió quant per l'oïda, per l'escolta de la paraula salvadora. En el món grec, el món de Plató, la imatge era objecte de contemplació, vehicle per contemplar la bellesa de la forma. No en va al final del camí que ens proposava Paltó, els sons, les veus i la música desapareixen. La grega era, doncs, una cultura centrada en la visió, en l'estètica de l'estàtica. Si bé és cert que la nostra cultura, postmoderna, té la imatge com un element característic, tot i així, fa servir la imatge com un canal de comunicació: la imatge transmet un missatge, gairebé sempre de caràcter comercial. La nostra és, doncs, una cultura d'arrel més semítica, centrada en la paraula i en l'oïda. Per això, la conversió ha d'estar més guiada per l'escolta de la paraula que per la visió de la llum. A això mateix ja apuntava el Senyor quan, davant les temptacions, respongué a Satanàs amb la paraula de l'Escriptura, usada rectament: no només de pa viu l'home; no temptis el Senyor, el teu Déu; adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol. Però avui, d'una manera molt més clara i diàfana, ens ho ensenya plàsticament l'Evangeli que hem proclamat, quan diu que un núvol lluminós va cobrir els qui estaven a la muntanya i del núvol se sentí una veu que deia: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut" i, sobretot, quan afegeix: "escolteu-lo". El núvol encobreix la llum que manifestava la divinitat del Senyor i l'atenció queda centrada en la veu del Pare que parla i ens invita a escoltar el Crist. L'escena remarca encara més aquest punt quan l'evangelista ens diu que els deixebles esglaiats i prostrats alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol. Notem també que durant la transfiguració del Senyor, Moisès i Elies conversaven amb ell; indicant-nos així que en el si de la Trinitat, a diferència de la concepció platònica, hi ha vida i vida en plenitud: una dinàmica d'amor que només la paraula, la conversa, i el joc de les mirades que veiem encara en la icona de Rublev, pot expressar admirablement. És a aquesta dinàmica interna a la vida de la Trinitat que som cridats a viure. Podrem gaudir-ne si ara ens disposem a acollir la invitació del Pare a escoltar el seu Fill: "escolteu-lo".
