Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
És un recordatori que es fa avui, Dimecres de Cendra, de la nostra fragilitat humana, i també de la nostra supèrbia i cor dur, que també es fan presència viva, realitat, a la nostra vida.
Hi ha un altre record i una altra invitació més positiva en aquest dia: Convertiu-vos i creieu en l'evangeli...
Aquestes dues paraules: pols i cendra, estan molt presents en la vida de la nostra societat avui dia. Mai com ara ha estat tan viva en la ment de l'home la terra àrida, seca, terra de polseguera en embassaments secs, pols en suspensió en ciutats envoltades de pol·lució asfixiant. La pols que cada dia es posa en les nostres cases, en els nostres mobles... O la pols associada a la cendra dels boscos calcinats...
L'altra paraula peculiar d'aquest temps quaresmal: la conversió. Més habitual, potser, en l'àmbit de la vida de fe. També, jo diria, que més desconeguda quant a un exercici seriós i profund d'aplicació a la nostra vida.
Vivim la conversió de manera conscient en l'esforç diari, permanent, per a anar fent un camí de creixent vida espiritual?
La paraula conversió significa tornar; també té un altre sentit: respondre, i per tant un retorn, sempre renovat, cap al Senyor, la "responsabilitat" de l'Església en el seu conjunt i de cada cristià.
La conversió no coincideix amb el moment inicial de la fe, sinó que continua amb situacions noves de la nostra fe. Amb la fe que vivim a cada moment.
La conversió mostra la joventut perenne del cristianisme; el cristià és aquell que diu sempre: avui, jo començo. Neix de la fe en la resurrecció de Crist. Gregori de Nissa escriu que en la vida cristiana es va de començament en començament per mitjà de començaments que mai no tenen fi.
L'inici de la Quaresma és ja un inici de la festa cristiana més important: la Pasqua. És tornar a iniciar la celebració del misteri de la vida, celebrant la mort i la resurrecció de Crist.
Farà falta una esquinçada interior, la ruptura del cor, per a deixar sortir els nostres pecats i deixar entrar l'aire net de la primavera de Déu, la llum del sol dels dies que avancen cap a Pasqua. Aquesta preparació consisteix a rebre el do de la seva misericòrdia, i ser nosaltres també misericòrdia en Ell per als nostres germans.
Les lectures d'aquest Dimecres de Cendra ens orienten ja sobre un programa a tenir en compte de cara a tota la Quaresma, en el camí cap a la Pasqua.
Joel ens suggereix com ha de ser la nostra conversió: un treball que ha de començar en el cor, per a fer emergir una nova condició, una nova persona, una nova vida. De manera que sigui un testimoniatge de la presència de Déu en la nostra vida:
Que no hagin de dir: on és el seu Déu? Llavors el Senyor, encès de gelosia es compadirà del seu poble.
Aquest és l'inici de l'obra de Déu en la nostra vida que té un nom important a part del de conversió: reconciliació.
Aquesta és una paraula amb molta força i vigor, amb la qual estem cridats a donar testimoniatge en una societat violenta, fragmentada. Aquesta ha de ser una paraula de referènc per a tot cristià. On hi ha foscor és necessari posar-hi llum; on hi ha divisió és necessari posar-hi reconciliació. És urgent treballar per la unitat. Aquella unitat per la qual Jesús va demanar tan insistentment al Pare en el Darrer Sopar: Pare: que tots siguin u, perquè el món cregui...
I aquest temps de Quaresma és un temps de salvació, un dia de gràcia...
A l'evangeli hi ha unes altres tres paraules que el cristià no ha d'oblidar mai, però sobretot en el camí cap a la Pasqua: oració, dejuni i almoina.
En el camí, sempre, la iniciativa cal que la tingui Déu. Cal estar oberts, atents, a allò que Ell demana de nosaltres. Deixar que la seva Paraula ens interpel·li. Contrastar la nostra voluntat amb la Seva. Per a no caminar en va. Cal donar més protagonisme a l'oració, a la Lectio, en la nostra vida.
En el camí cal anar lleugers d'equipatge. És a dir anar deixant coses... perquè no ens bloquegin de cara a l'escolta de Déu, de cara al desig viu de complir la seva voluntat. Prescindir de coses, temps, aliment... el que sigui per a estar més amatents, més lliures per a Déu. Cal dejunar. És imprescindible avui el dejuni en aquesta societat que ens atabala amb tantes coses, consum...
I saber que no fem sols el camí. Que molts ens acompanyen cap a la casa del Pare, que molts fan al costat nostre el camí per a viure l'experiència de la Pasqua. És necessari compartir el que sigui amb els germans, allò que necessita de tu. Què diria el Pare, si els fills arribem separats davant d'Ell o dividits, o fins i tot enfrontats.
Diu sant Bernat sobre aquest temps:
Feliç l'home que està totalment unit a aquest Cap i el segueix arreu on vagi. En cas contrari el membre esqueixat i separat d'ell queda immediatament sense vida. Tot el meu bé consisteix en unir-me a Tu, oh Cap gloriós i beneït per sempre, a qui desitgen contemplar els mateixos àngels! Et seguiré arreu on vagis! Qui ens separarà de l'amor de Crist?
Ningú, si cada dia recordes que ets pols... Ningú si cada dia el vius com un camí, com un procés de conversió a l'Evangeli.
