25 de desembre de 2011

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Joan,

He rebut la teva preciosa felicitació de Nadal. M’ha encantat. M’omple d’alegria el cor. La tinc sempre a prop meu. Com un punt de llibre. Jo diria del «llibre del cor». I, amb tot, una felicitació senzilla:

Mida d’una postal. Plena de quadres, espirals, circumferències de color molt viu ... Esquitxada de línies diverses, rectes, corbes, la «taca» d’algun arbre ... Tot entrecreuat de verd, molt verd, com un suggeriment urgent de camins. Un regal per a la vista ... I dues paraules. Només dues paraules que des del meu pensament d’adult suggereixen un joc important de la vida. Les dues paraules en català, escrites per tu. I és en català com s’entén aquest joc: una primera paraula «pua» (en castellà, també es diu «púa», o pinxo). De la «u» surt una línia, recta i corba, que acaba a l’extrem amb una fletxa, assenyalant la segona paraula: «pau» (en castellà, «pau»).

Joan, gràcies per aquesta felicitació nadalenca, plena d’imaginació, imaginació viva, plena de color. És la imaginació que ens falta amb excessiva freqüència als adults. Nosaltres fem felicitacions més serioses, amb textos que tots ens sabem, que llegim amb pressa, o no llegim, en veure repetit el text de l’any anterior. En una paraula, que són felicitacions que no arriben a convidar-nos a un Nadal feliç.

La teva felicitació sí que és una invitació a viure un Nadal feliç. Millor: a fer un Nadal feliç. I això depèn de nosaltres. Perquè Déu ja ens va preparar un Nadal feliç, fent-nos una casa plena de vida i de colors vius com els pintes tu. Però els homes per les habitacions d’aquesta casa plena de colors i de vida anem posant «pua», i clar es camina malament i es viu pitjor quan anem per camins de punxes, de pues, i tu ens suggereixes aquest joc de canviar les lletres de la paraula i escriure la paraula «pau» (pau) per les habitacions de casa nostra.

I aquest joc és el que ens recorda el Nadal, any rere any. Nadal és «Déu-amb-nosaltres», però si estem separats per tantes punxes, tantes «pues» no podem tenir la pau, que és el bressol on necessita recolzar-se Déu, acabat de néixer, enmig de la bellesa de la Creació, que ell mateix va treballar per a nosaltres els homes, els seus fills. Aquesta pau que els mateixos àngels del cel van cantar aquella Santa Nit.

Moltes gràcies, Joan, per recordar-me que el Nadal necessita de molta imaginació. Arribar a imaginar l’amor de Déu!, ple de tant d’amor que sobre el seu vestit diví ve a posar-se el nostre vestit humà, per començar a llimar, els pinxos, les pues, pels camins dels homes, i a saludar amb la paraula que és la primera pedra de la casa del Nadal.

Gràcies, Joan per recordar, que el Nadal potser no és sinó un joc, un joc que ens demana molta imaginació, molta generositat... I potser les persones adultes, som ja massa adultes per a certs jocs. I no obstant això, avui més que mai, necessitem, urgentment, aquest joc del Nadal.

Moltes gràcies, Joan. Una abraçada del teu amic,

+ P. Abat