DIUMENGE II D'ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 40,1-5.9-11; Sl 84; 2Pe 3,8-14; Mc 1,1-8

Estimats germans i germanes,

Per una part els cristians diem que «l'Advent és temps d'esperança». Per una altra, hi ha pensadors del nostre temps que afirmen que hem d'aprendre a viure caminant sense saber on anem. Les boires del moment present no han d'ocultar l'estel del Nadal que ens ensenya el camí a seguir. Quan no coneixem el futur ni el que ens proporcionà, podem caure en l'hedonisme i en el pragmatisme, finalment en l'individualisme i en la falta de sensibilitat social. Si eliminem Déu i els valors espirituals, no trobem respostes, caminem perduts i els bons projectes esdevenen impossibles. L'esperança no és una utopia, ni una reacció desesperada davant de les crisis i inseguretats del moment present. L'esperança cristiana ve del Crist ressuscitat viu entre nosaltres i dins nostre, que és el camí vers la veritable humanitat, la veritat que dóna sentit a tot, i la vida que ens aparta de les injustícies i de tot mal. No creieu, germans, que el «Déu de l'esperança» (cf. Rm 15,13) torna a trucar a les nostres portes per desvetllar-nos i, junts, fer possible el nostre somni d'un món més humà?

Estem en camí vers un encontre joiós, la satisfacció d'un nou començament. Jesús ve, té moltes coses a dir-nos, i vol introduir-se més plenament a les nostres vides. El necessitem i l'esperem. Ell vol desfer l'estretor d'un món tancat, sense sortida i egoista. Ell ens fa contemplar Déu, la nostra esperança que és més forta que tots els nostres dubtes. Jesús s'ha fet company de camí. Camí que anem fent junts en el treball, en la joia i en el sofriment, en la fidelitat i en l'amor.

«Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». El Senyor arriba per la ruta que li hem preparat; quan més l'estimem, més ens sentirem estimats per Ell. Enmig dels reclams lluminosos de la publicitat ha de brillar l'estel de la llum de la fe, que ens condueix a contemplar l'Infant Jesús. Preparem a Déu un camí en el nostre desert; desert on la soledat ens mena a un desig de comunicació, i l'absència de fruits a un desig de transformació. «Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». També ens ho diu a nosaltres, que hem de ser testimonis de Crist, la nostra Llum i la nostra Esperança. Cal aplanar-li el camí! On hi ha muntanyes d'egoisme i d'orgull hem de posar-hi generositat i senzillesa; on hi ha fondalades d'inseguretat i de ressentiment cal posar-hi confiança i compassió. Això vol dir augmentar el nivell de la nostra responsabilitat i compromís; i abaixar les muntanyes, imaginaries o reals, que posem per tal de justificar-ho tot. «El terreny escabrós serà una vall» quan aquest món el convertim en «un cel nou i una terra nova». Creiem, com el salmista, en l'acció de Déu: «El Senyor donarà la pluja, i la nostra terra donarà el seu fruit». El cristià veritable és com el pagès, sap que tard o d'hora vindrà la pluja que assaona la terra. Mentrestant es manté en una espera activa, i així la seva terra dóna fruit. Com el salmista, creiem també en els seus fruits: «la bondat... i la pau».

La pau, a la Bíblia, és molt més que absència de guerra; és plenitud, benestar, seguretat i fraternitat en les relacions entre les persones. La bondat fa comprendre la veritable justícia. La pau és un fruit de la justícia. La bondat i la pau són com dos ulls que contemplen l'esperança, que comporta unes exigències. Diu la segona lectura: «Penseu com heu de viure, amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar».

Germans, quin programa de vida! Estiguem a punt, sempre preparats i en actitud d'escoltar la veu del Senyor que ens crida al fons del nostre cor. Cal alliberar-se de l'altra veu, la dels mitjans de publicitat, que ens vol vendre «objectes indispensables» per a la «felicitat» que no és felicitat. Cada dia tenim ocasió de trobar-nos amb aquest Jesús que ve a nosaltres. Visquem constantment amb una actitud d'espera i amb la il·lusió de la trobada. Que així sigui per a tots amb la Gràcia d'aquesta Eucaristia!