NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18

«La música unirà els homes més que qualsevol art. Els poetes canten la pau. Però també hi ha els músics que la canten. La Pau existeix. Arribarà el dia en què la trobarem. La paraula i el cant trobaran la pau». (Pau Casals)

La Paraula ja existia al principi. Era Déu. Tenia en ell la vida. La Paraula és vida. És Déu. Els que la reben, reben el poder de ser fills de Déu. Els que reben aquesta Paraula neixen de Déu. I Déu no mor. Per això pot escriure amb tota raó el poeta [Carles Riba]:

«En la paraula que de dintre mi
ressona entorn de mi,
Senyor, jo em sé més fort que el meu morir».

Aquesta Paraula ha vingut al món i era en el món. Era en la bellesa del ritme de la vida. El món va desconèixer aquestes harmonies de la paraula que vibren en la bellesa de la creació. I Déu, en el seu immens amor per nosaltres, «va parlar de moltes maneres i en diferents i múltiples ocasions. Fins que darrerament ens ha parlat pel Fill». I ha volgut deixar la seva melodia més bella entre nosaltres. Una melodia que canta a cau d'orella i en el cor humà. Déu s'humanitza, es fa «el més bell de tots els homes». Per parlar amb paraules humanes, i perquè puguem trobar-nos amb Ell a través de la paraula humana, a través de la vida humana. Per això la Paraula es fa melodia, música, en el cor humà, com canta el poeta:

«Música: tu, aigua de la nostra font,
raig que cau, to que reflecteix, calma pura».
(Rilke)

Fent realitat les paraules de Jesucrist: «qui creu en mi, el qui rep la meva paraula, del seu interior brollaran rius d'aigua viva». (Jn 7,39)

Unes aigües que es vessen, que ressonen des del cor, des d'un cor silenciós, o endinsat en la nit, unes aigües que, com la melodia de la font del claustre del monestir, acompanyen el sopar que recrea i enamora. Un sopar que s'organitza entre tu, que escoltes la Paraula que truca a la teva porta i tu li obres casa teva. Un sopar acompanyat de la melodia d'aquestes aigües com a música de fons, música callada i soledat sonora.

Perquè la Paraula parla en el silenci i en silenci ha de ser escoltada. I en aquesta soledat interior que escolta, que acull la Paraula, es comença a gestar la nova vida, l'home nou, la humanitat nova. Aquest és el motiu principal pel qual hem d'enamorar-nos de la Paraula, aquesta Paraula, aquest Verb diví que es revesteix d'humanitat.

Escriu Joan Maragall, de la mort del qual aquesta setmana ha fet cent anys: «No us haveu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida, que sembla una adoració de tota la terra? Doncs, així adoren les ànimes dels enamorats en el brill silenciós de les mirades. I en brolla per fi una música animada, oh meravella!, una paraula. Quina? Qualsevulla; però com que porta tota l'ànima del terrible silenci que l'ha infantada, sia quina sia, proveu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribareu mai al fons, i us espantareu de l'infinit que porta en les estranyes». (Joan Maragall)

Escoltar la Paraula, deixar que Déu em miri, que sondegi el meu espai interior. Mirar jo aquesta Paraula, sondejar-la. que el silenci de Déu es creui amb el silenci del meu cor, fins que em neixi una paraula. Quina? Qualsevulla, és una paraula nascuda de l'amor, i tota paraula que neix de l'amor porta un missatge de pau; tota paraula que neix de l'amor ens fa missatgers de pau.

«Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació».

Doncs aquest missatger ets tu, sóc jo, som nosaltres. Però sempre animats i acompanyats per la melodia d'aquest càntic nou. La paraula i el cant trobaran la pau. La Pau existeix.