Estimada Conxita,
Llegeixo a la Sagrada Escriptura: «una cosa hi ha que no heu de perdre de vista: per al Senyor tant és un dia com mil anys, i mil anys com un dia». Jo crec que aquesta forma de comptar els dies o de mesurar el temps va unit a una virtut molt necessària avui dia: la paciència. Per això també afegeix l'Escriptura: «Déu no difereix el compliment de les promeses. És que el Senyor és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi».
Són paraules aquestes que il·luminen aquestes altres teves que em poses a la teva carta: «Em costa comprendre i acceptar que els éssers humans no tinguem temps per a compartir amb les persones que volem i tenim per amigues. Vivim en una societat que està plena de presses, que a mi no m'agrada gens, i que em fa molta pena, però, al final ho accepto, perquè no hi ha cap altre remei. Estic cansada de telefonar algú que estimo, intentar quedar per xerrar una estona, i escoltar: ho sento, no puc, et truco en un altre moment. I poden passar mesos i mesos sense donar senyals de vida. Una cosa tinc clara, si em telefonen a mi, sempre tinc temps, i espero seguir tenint-lo».
Doncs, així vivim, Conxita, amb tantes presses que no vivim, que no prenem el sabor del temps. Només vivim per «fer» coses. I les coses no omplen el cor, per la qual cosa tenim necessitat de substituir-les per altres de noves. I aquesta permanent substitució d'unes coses per unes altres ens esgota, ens fa perdre el gust de la vida, del temps.
Cal portar un altre rellotge, utilitzar un altre calendari. Ens vindria bé ser una mica com aquest nen de qui escriu el poeta Peguy: «No conec res de tan preciós al món, diu Déu, com un nen galtaplè, atrevit com un ocellet, tímid com un àngel, que diu vint vegades "bon dia" i vint vegades "bona nit", saltant, rient i divertint-se. No en té prou amb una vegada. En necessita més. Naturalment. Necessita dir "bon dia" i "bona tarda". Mai no en té prou. Per a ells la vintena vegada és com la primera».
Així és la nostra vida d'adults, Conxita. Necessitem guanyar diners. Per fer coses, per tenir més coses. I ja no ens queda temps per res més. Així col·loquem la gent gran en residències, i portem els nostres fills a llars d'infants.
Tu vols quedar amb algú per «xerrar una estona», per tenir el gust, el sabor d'una conversa, on es pot escoltar la vibració apassionant de la vida, on podem saber més del misteri de la vida, i fer que prengui més força i impuls la nostra imaginació.
Jo crec que això difícilment arriba a realitzar-se en la parella, sigui matrimoni, o nuvis, i difícilment arriba a ser realitat entre pares i fills. Les persones, o, millor, els adults estan ocupats en coses més importants: comptar les coses, comptar els diners... matemàtiques avorrides!
«Xerrar una estona» amb un amic, conversar amb un nen, és aprendre a comptar les hores com ho fa Déu. És gustar el sabor del temps. Conxita, no perdis la teva capacitat de somiar. És un dels dons més bells que hem rebut. Una abraçada,
+ P. Abat
