14 d’octubre de 2012

LA CARTA DE L'ABAT


Estimat Miquel,

«El temps...! Com si hagués perdut el rumb i la memòria. Aquell temps que s'aturava eternament en un capvespre, amb els seus colors, el seu silenci... o que deixava que l'aigua colpegés la roca durant segles, sense constrenyiment, fins acabar la seva obra; aquell temps que desapareixia en una simfonia de Bruckner o en els porus d'una pintura de Rafael... No tens tu aquesta sensació que aquest temps ja no existeix, o que ens l'han canviat amb el ritme de la vida, en un assetjament inhumà, de manera que cada dia és més difícil aturar-nos, reflexionar? Tal és la successió d'esdeveniments, tal la pluja de missatges que es descarrega sobre nosaltres.

Així és, Miquel. Lamentablement. Vivim en una societat que ens aclapara amb infinitat de missatges i d'esdeveniments, tant que la nostra psicologia té dificultat per assumir-los. Cada dia ens manca més aquesta prudència que dóna la veritable saviesa, una saviesa que ens obre camins per viure la vida de cada dia, amb ritme humà, un ritme en sintonia amb el món de la creació i la seva bellesa i bondat, que ens envolta com un mantell preciós.

Afegeixes que «avui, l'home espiritual no interessa, és un perill». Jo potser no aniria tan lluny, i afirmaria o potser millor, em preguntaria si interessa l'home humà. Difícilment podem arribar a l'home espiritual si prescindim de l'home humà. Però per arribar i fer possible aquest «home humà» és necessari un altre ritme de vida, un ritme que vagi acompassat amb el ritme de la paraula, però «d'una paraula viva i eficaç, una paraula que arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos i esclareix les intencions i els pensaments del cor». És a dir una paraula que arribi al cor. Una paraula amb un altre ritme, amb una altra saviesa, però aquesta paraula només pot venir des d'un altre cor, des d'una altra interioritat.

Però per treure aquesta paraula des de la interioritat necessitem estar atents a la nostra pròpia interioritat. Necessito atenció. L'atenció és una concentració, una tensió interior cap a un punt que ens pot projectar en una tensió amable cap a un horitzó gratificant. Una atenció que ens ajudi a recollir el temps per submergir-lo en la simfonia, o en la contemplació de la pintura. Una atenció que està al servei del moviment de tot el meu esser, i que provoca una conducta unificada. Amb una atenció més desperta, més s'unifica la meva persona. Em fa més lúcid i conscient de mi mateix. L'atenció és el silenci ininterromput del cor, del profund del meu ésser que em permet «treure» i dir la paraula de prudència i saviesa. O simplement una mirada d'amor, com ho va ser «la mirada de Jesús sobre el jove ric» que buscava alguna cosa més que la companyia i el gaudir d'allò de més material.

És molt difícil vendre el que tenim quan hem deixat que el cor s'ompli de tot això, el cor s'acostuma a això i té el vertigen del buit, el vertigen del silenci. I aquest problema ja no es contempla únicament en el jove ric, sinó que està interioritzat en cadascú de nosaltres, i no és gaire fàcil buscar camins de sobrietat. En definitiva, altres camins. Però això suposa anar a l'encontre de Jesús. És un encontre amb ell en els altres, en els pobres. No hi ha altres senderes. Deixar-nos mirar per ell, sostenir la seva mirada. La seva és una mirada d'amor, que arriba a tocar-nos el cor, i a omplir-lo en la mesura que l'anem buidant del que és superflu.

Miquel, tingues cura del temps, del teu temps. Una abraçada,

+ P. Abat