28 d’octubre del 2012

DIUMENGE XXX DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Jr 31,7-9; Sl125; He 5,1-6; Mc 10,46-52

Germans,

La visió profètica de Jeremies albira ja el retorn dels exiliats des de Babilònia a Jerusalem com una esbotzada de joia incontenible. «Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa», una caravana composta de febles i de malaltissos, la resta d'Israel que el Senyor ha salvat amb la seva mà paternal i provident. Amb esperit de fe, el gran profeta Jeremies confessa la grandesa i l'omnipotència de Déu en favor del seu poble. En temps de crisi i d'hores fosques només en Déu podem posar la nostra esperança per sortir victoriosos dels atzucacs que ens toca viure en tants moments de la nostra història personal i col·lectiva.

Seguim la lectura de l'evangeli de Marc. La clau de lectura del segon evangelista se centra en com esdevenir deixeble de Jesús, i ho veurem en l'escena evangèlica d'avui. Jesús puja per darrera vegada a Jerusalem i arriba a Jericó seguint el curs del riu Jordà. Jericó, la ciutat més antiga del món, era parada obligada en direcció a Jerusalem. A partir d'aquesta ciutat, la ruta a Jerusalem suposa una forta pujada ja que en una trentena de quilòmetres se salva un desnivell de més de mil metres.

Diumenge passat, llegíem la perícopa immediata a la d'avui en la qual vèiem com dos dels deixebles preferits del Senyor, Jaume i Joan, s'entusiasmaven tot anant vers Jerusalem imaginant-se una apoteosi triomfalista amb Jesús com a capdavanter i els seus deixebles com els nous ministres del somniat regne messiànic, tot passant per alt el misteri de la creu que es revelarà a Jerusalem. Jesús, però, els va capgirar els plans tot proposant-los un programa menys engrescador als ulls dels deixebles, però més realista i d'acord amb la missió que el Pare li havia confiat. El deixeble de Jesús està cridat a servir i a ser el darrer de tots més que voler imposar-se pel domini i el poder.

Marc crea les seves narracions amb una intencionalitat concreta. En la d'avui, escena immediata a l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, ens ve a dir clarament que els deixebles no són capaços per ells mateixos d'assumir el projecte de Jesús. L'escena del cec de Jericó donarà peu a l'evangelista per fer comprendre com el seguiment autèntic és un do del mateix Jesús. Per començar cal que definim el quadre escènic d'avui. Jericó és la ciutat del benestar, pel clima propici que respira i per la situació política favorable de què gaudeix. Per això Jesús hi passa de llarg, no s'hi deté, ell que predica la renúncia i el servei humil. Jericó és el símbol de la mundanitat i del confort, i no pot entendre el missatge de Jesús. En canvi, és curiós com el segueix una gran gentada, però, amb quina finalitat?, ens podríem preguntar. Un cop fora de la ciutat i en direcció a Jerusalem, apareix en escena un cec vora el camí. Aquest serà el segon encontre guaridor de Jesús amb un cec. El primer fou el del cec de Beth-Saida, a Galilea. Curiosament, Marc, i només ell entre els sinòptics, ens diu el seu nom referit al seu pare, Bar-Timeu, el fill de Timeu. Aquest detall indica no solament que era conegut sinó que l'evangelista vol conferir-li una identitat personal.

Tal com dèiem, Bar-Timeu no està en el camí per on transita Jesús, sinó al marge d'ell, però es troba fora de la ciutat mundana de Jericó. És interessant, com podeu veure, aquesta precisió, perquè el deixeble de Jesús és aquell que fa camí amb ell, conscient del que li espera. Aquest cec no està encara en el camí, sinó vora el mateix. És cec, i per tant, no veu bé la figura de Jesús, com tampoc no la veuen els mateixos deixebles, malgrat veure-hi amb els propis ulls. El programa de Jesús els resta velat encara a la seva comprensió. El cec ha sentit a parlar de Jesús com el Natzarè. Què sap, però, de Jesús aquest cec de Jericó perquè l'invoqui tot cridant: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi», un títol clarament messiànic? En principi només sap que Jesús és poderós, i això el motiva a cridar-lo. A més, ara es troba davant una oportunitat única donat que Jesús ja no tornarà a passar per aquell indret. La comitiva, però, fa cas omís del cec i fins i tot l'increpa a què no interrompi la marxa de Jesús vers Jerusalem cridant d'aquella manera. Com si el programa de Jesús no inclogués l'atenció als minusvàlids! A més, és tan gran la  insistència del cec, que els seus crits roben el cor de Jesús, que s'atura i amb ell tota la comitiva. Quin canvi d'actitud la d'aquesta quan veu que Jesús s'interessa pel cec. Ara tots es desfan per ell: «Anima't i vine, que et crida». Jesús, efectivament, crida el cec, que estava fora del camí, perquè se li acosti. En el fons el crida a seguir-lo, a ser deixeble seu. El cec ho abandona tot per llançar-se als peus de Jesús. Marc veu en aquest gest l'actitud de renúncia decidida i total necessària per tal de posar-se en el camí del Mestre. I a la pregunta de Jesús sobre què vol que li faci, el cec tracta a Jesús de Rabuni, que vol dir mestre. L'apelatiu Rabuni apareix només aquí i a l'evangeli de sant Joan en boca de Maria Magdalena, en el seu trobament amb Jesús ressuscitat, cosa que ens permet d'establir un lligam entre ambdues escenes, en el sentit que Marc anticipa d'alguna manera una confessió de fe pasqual en boca del cec. Noteu, a més, que Bar-Timeu confessa Jesús com a Rabuni quan encara té closos els ulls corporals. D'aquesta manera esdevé ja hereu de la promesa anunciada per Jesús ressuscitat a Tomàs, quan li diu: «Feliços els qui creuran sense haver vist». Un cop Jesús ha guarit Bar-Timeu gràcies a la seva fe, comença a ser deixeble tot anant darrere Jesús. La forma verbal emprada per Marc, en l'imperfecte, «el seguia camí enllà», indica  una acció continuada, sense parar. Bar-Timeu, doncs, ha entrat en el camí de Jesús i se'n va amb ell a morir, si cal, a Jerusalem. Així ha esdevingut l'autèntic deixeble.

Veiem, doncs, com aquesta pàgina evangèlica presenta una marcada intencionalitat catequètica. Marc se serveix d'una guarició de Jesús per tal de mostrar als seus oients, nosaltres que escoltem avui aquest evangeli, quin és l'estatut del deixeble i en quines coordenades cal que se situï per tal de no desviar-se del camí del seguiment del Mestre. No perdem de vista, però, que aquest seguiment és fruit d'una crida personal i que tan sols Jesús pot obrir els ulls del nostre cor, sovint entelats per tantes sol·licituds disperses, per tal que descobrim el camí que ens permeti seguir les seves petjades. Disposem d'una eina apropiada per entrar en aquest camí, la mateixa de què se serví Bar-Timeu quan cridava: «Fill de David, Jesús compadiu-vos de mi», i que se l'ha anomenat la pregària de Jesús, tan venerada i practicada a Orient. Que la fe insistent del cec per tal de ser guarit per Jesús, guareixi també les nostres cegueses interiors i ens mogui a adherir-nos fidelment al nostre Mestre i Salvador. Que ens hi ajudi avui d'una manera especial el testimoni de fidelitat dels apòstols sant Simó i sant Judes.