7 d’octubre de 2012

LA CARTA DE L'ABAT


Estimat Ramon,

«Quan somnio, somnio! Somnio amb una realitat increïble, episodis de la meva vida, de la meva muller, dels meus fills i amics; algunes vegades són deliciosos i altres, desagradables. Quan em desperto adoro els primers i oblido aviat els altres». Aquest és un paràgraf preciós de la teva carta, on m’he detingut amb més atenció, per diverses raons: tot i els teus 80 anys tens una ment jove, ets un somniador molt viu, molts dels teus somnis giren al voltant de la vida familiar. Jo en diverses ocasions he convidat i convido a somniar... Em sembla un aspecte important de la vida de la persona: somniar!

Escriu el filòsof Ernst Bloch: «Si l’home no tingués capacitat de somniar no podria traspassar el seu propi horitzó i crear. L’escissió somni-realitat no és perjudicial sempre que el que somnia cregui seriosament en el seu somni, observi atentament la vida, compari les seves observacions i les seves quimeres, treballi per fer realitat allò que ha somiat. Els somnis són escassos en el nostre temps. La culpa la té romandre proper al concret. Es tracta que es desvetlli en l’home la fam de plenitud, més enllà del concret material, i deixar-se impregnar d’aquest impuls cap a una plenitud. Cap a un Transcendent no alienador».

Aquestes paraules jo crec que tenen a veure amb els somnis, que acostumen a girar al voltant de la família, a la qual contemples com un factor clau per a una regeneració de la vida i dels disminuïts valors de la nostra societat.

D’altra banda, hom escolta la paraula de Déu que ens revela el projecte diví que l’home no estigui sol, sinó que formi amb la dona com a ajuda inestimable una sola carn, una família. Hom escolta que la voluntat de Déu és que el que Déu ha unit no ho separi l’home... I a continuació si es contempla la vida s’observa que aquest projecte diví té grans dificultats per a la seva realització. Que el divorci, la separació, el trencament del que Déu ha unit, o el trencament del que Déu ja no ha unit està essent «moneda de circulació normal».

Crec que es deu, en gran part al fet que ens movem a nivells molt de superfície en el ritme de la vida. La persona no aprofundeix en els valors de la seva riquesa personal, en una societat, d’altra banda, que s’obstina a deixar-lo en aquesta ignorància. I quan vivim a nivell de superfície els llaços de tota relació personal són febles, i amb facilitat arriben les ruptures. Per un altre costat la plenitud es preveu en aquest nivell superficial només en la línia del concret, de la realitat material. I això afebleix fàcilment la imaginació i altres facultats de la persona.

Cal baixar a nivells més profunds de la nostra persona on podem descobrir que en el projecte de Déu «santificador i santificats, Jesucrist i els homes», procedeixen tots del mateix. Per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans. Podem descobrir, doncs, que el projecte diví per a la humanitat està ja arrelat a la condició humana. I és des d’aquí quan pot néixer la fam de plenitud, el despertar de la imaginació que obre als camins d’una vida creativa.

Teilhard de Chardin deia: «el món només té interès cap endavant», sí però des de la profunditat de la persona que va despertant al fil dels seus somnis, i posa en joc la seva condició d’imatge del que és, d’alguna manera el primer gran somiador: Déu.

Ramon, hem de somniar amb aquesta realitat increïble. Una abraçada,

+ P. Abat