Zac 12,10-11; 13,1; Sl 62; Gal 3,26-29; L c 9,18-24
«Senyor, vós sou el meu Déu, jo us cerco, to jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua. Tota la vida us beneiré...»
El salmista no prega un Déu indefinit, estrany, sinó «el meu Déu». Vol dir-li amb claredat des del principi: «Vós sou el meu Déu». Hi ha una utilització dels pronoms personals o possessius en un tuteig amorós: el meu Déu, us cerco, set de vós ... Vol viure amb Déu com a casa seva. Per això escriurà el poeta:
«Per viure no vull illes, palaus, torres;
quina alegria més alta viure en els pronoms».
(Pedro Salinas)
Aquest salm és com l’encontre de dos assedegats: Déu i l’home. Un encontre de la set infinita de Déu per donar-se en amor a l’home, i la set de l’home per respondre a aquest amor. «Déu té set —diu sant Gregori Nazianzè— que l’home tingui set de Déu».
A l’evangeli contemplem com Jesucrist, l’aliment del qual és fer la voluntat del Pare, dóna, com a home la resposta que Déu espera de nosaltres. Contemplem Crist en diàleg amb els seus deixebles. I podem percebre com també s’utilitzen els pronoms: «¿Qui diu la gent que sóc jo?» Què es diu de mi? El pronom en tercera persona. «Diuen que si sou Elies, diuen que si sou Joan Baptista».
Però Jesús no va amb embuts amb els seus deixebles. Ens llança la pregunta directa, personal, a cada un: «I vosaltres qui dieu que sóc?» I la resposta ve de tots per boca de Pere: «Tu ets el Messies... l’ungit de Déu».
És també aquesta la teva resposta? Una resposta des de la teva vida concreta, compromesa, amb l’Esperit de Jesucrist. Es tracta de viure en els pronoms, però no en els pronoms indefinits: es diu, es parla ... sinó en els pronoms de la invocació, amb aquells pronoms amb els quals invoquem Déu, amb els quals ens obrim a una relació personal amb Déu: «jo, vós». «Vós sou el meu Déu, jo us cerco, us beneiré». Ens surt aquesta resposta des del cor?
Tenim necessitat d’una relació que ens uneixi, ens relligui a la persona de Crist, i doni un sentit profund a la nostra existència.
Com ensenya el poeta: «L’Amic i l’Amat van lligar els seus amors amb els llaços o els nusos de la memòria, l’enteniment i de la voluntat, perquè no poguessin separar-se mai; i la corda amb la qual es van lligar estava teixida de pensaments, de sofriments, de sospirs i de plors». (Llibre de l’Amic i de l’Amat, n. 126)
Aquest és el camí per revestir-nos de Crist. D’aquest revestiment ens parla sant Pau quan fa esment del baptisme mitjançant el qual comencem a estar arrelats en Crist, i hem començat a posar-nos el vestit del Crist: «jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots una sola cosa en Jesucrist». Tots, una diversitat de persones, sí, però revestits d’aquesta unitat profunda i forta que ens dóna Jesucrist.
Ara bé, Jesucrist ens aclareix una mica més quin ha de ser el nostre camí, com ens anem revestint d’ell. «Qui vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi». I donar la vida amb la força de l’amor. La corda que lliga l’Amic i l’Amat són els pensaments, els sofriments, sospirs i plors ...
És a dir que tenim per endavant tota una tasca apassionant i gens fàcil, ja que la creu es troba al bell mig de la vida. Però també, al centre de la teva vida, del teu cor hi ha el DESIG DE DÉU. Per això és bo aprendre i dir les paraules del salm: «Senyor, vós sou el meu Déu, jo us cerco, to jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua. Tota la vida us beneiré».
