Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Maria, sempre Verge, santa Maria, Mare de Déu. Avui celebrem el vostre naixement com l’aurora del nostre ésser humà. El nostre ésser humà que busca una mare que l’acaroni, que en tingui cura i que li ensenyi el camí de la vida i el porti a bon terme. Són molts els pobles que avui us preguen perquè ens mostreu als vostres braços el Fill de Déu, Jesús el nostre salvador. Vós naixeu Verge Maria perquè el nostre futur sigui assegurat. Plena de Gràcia, doneu-nos el fruit del vostre ventre, Jesús el qui ens allibera de tot mal.
L’arrel de la nostra història es troba en aquesta genealogia que ens porta fins a Jesús fill de Maria. I si avui celebrem la solemnitat de la nativitat de Maria, estem celebrant el nostre naixement com a poble salvat. Sí, en tota aquesta genealogia hi ha de tot, com en qualsevol comunitat humana. Però, és clar que Jesús és el nostre salvador absolut.
Maria, per obra de l’Esperit Sant, ha concebut. Josep home bo, es proposa de desfer l’acord matrimonial en secret per no fer mal a Maria. Però, els designis de Josep i de Maria no eren els designis dels homes. Eren els designis de Déu. Perquè Déu crida, crida a acollir la seva voluntat. Josep accepta el designi de Déu, com Maria ja havia acceptat ser la mare de Fill complint l’Escriptura quan diu: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu és amb nosaltres».
Gràcies a Maria Déu és amb nosaltres. Avui en la nativitat de Maria ens acostem a fer també com Maria, la voluntat de Déu en nosaltres. Així, acceptant la presència del Fill que és la pau, podem viure en pau, perquè Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen. A nosaltres ens toca ara, com diu sant Pau, ser imatges vives del Fill que ens crida, ens fa justos i ens glorifica.
Maria ha obert la porta a la voluntat de Déu i aquesta porta romandrà oberta fins a la fi dels temps. Acollim en aquesta solemnitat de la nativitat de Maria el seu exemple de vida lliurada a la voluntat de Déu. I, lliurem-nos també nosaltres, hereus d’aquesta genealogia, a posar la nostra vida al servei de Déu.
8 de setembre del 2017
2 de setembre del 2017
SANT BERNAT, MONJO DE POBLET, I SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS
BENEDICCIÓ DE LA NOVA IMATGE DE SANT BERNAT,
DONADA PELS MUNICIPIS I PELS FIDELS D'ALZIRA I DE CARLET
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Salm 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32
«Els qui sofriran amb constància fins a la fi se salvaran». Ahmet Ibn al-Mansur sofrí amb constància fins a la fi, ell i les seves germanes foren cridats pel Senyor d’una vida còmoda a una vida de testimoni. Aquell jove nascut a Carlet se sentí cridat per Déu; aquí els cants dels monjos foren l’instrument del qual es valgué Déu per convertir-lo del príncep Ahmet Ibn al-Mansur en el monjo fra Bernat; naixent així a Poblet a una nova vida, a una vida en Crist.
La vida del cristià es fonamenta en un goig immens, el de la certesa de la salvació; un goig que el monjo Bernat decidí generosament de compartir amb els seus, aconseguint que el seguissin les seves germanes, i així, pel martiri, tots tres junts nasqueren a la vida vertadera i eterna a Alzira. Sofriren pel fet de ser justos, no els espantà allò que esporugueix a la gent, perquè saberen donar resposta, serenament i amb respecte, donant raó de l’esperança que tenien en el seu cor, guardant neta llur consciència. Sofriren per haver obrat el bé, per haver volgut compartir el màxim bé, la seva fe, que els fou concedida per voler de Déu. Déu esdevingué el seu protector tot i que semblava que el seu cos sucumbia a la mort davant llurs enemics, que queien davant la traïció del seu germà; tot i que semblaven atrapats en el llaç dels qui volien devorar-los, dels qui els volien la mort; com si es trobessin ran de l’abisme, a tocar del fons del país dels morts i que girant-se al seu voltant ningú no els ajudava, compartint la solitud de Crist a la creu. No es preocuparen ni del que havien de dir ni del que havien de fer; en ells parlava i actuava l’Esperit del Pare i per això a la fi se salvaren. Tot i que el seu destí fou tingut pels homes per un mal, ells estaven certs de tenir el Senyor al seu costat i donaren així testimoni davant dels estrangers.
Avui sant Bernat, màrtir, torna a Poblet, «coronant de primavera l’abadia, com no es marceix la murtrera dins d’Alzira i de Carlet». Avui Ahmet Ibn al-Mansur, la memòria del monjo fra Bernat, es fa present de nou en aquest el seu monestir. Una imatge no és res i ho pot ser tot; un tros de bronze sortit de la mà d’un artista pot esdevenir penyora i memòria d’una vida dedicada a la recerca de Déu donant testimoni joiós, encomanadís de la bona nova de l’Evangeli. Aquesta imatge que avui lliureu i que ve de Carlet, on nasqué a la vida terrena, i d’Alzira on nasqué a la vida vertadera, aquella que no te fi; arriba a Poblet com si de nou aquell jove s’embadalís amb els cants de lloança a Déu d’aquesta comunitat que, com ell, cerca Déu sota la Regla de sant Benet, i tornés així a néixer a una vida de fe per encomanar-nos de nou la joia de la salvació.
Bernat, Maria i Gràcia continuen essent avui testimonis de fe, ho són enmig de les vostres poblacions en terres valencianes, on el rei Jaume sojornà i recuperà el culte a aquests màrtirs insignes perquè fent-ne memòria no s’oblidés ja mai llur testimoni. Bernat, Maria i Gràcia sortiren a sembrar tot plorant i tornaren cantant d’alegria; sembraren amb llàgrimes als ulls i ara criden de goig a la sega. L’amor els enfortia i els feu vèncer en el combat plens de joia i de coratge. El que se’ls va confiar, ho varen retornar amb escreix, donant la seva vida per Crist.
Que, seguint l’exemple de Bernat, Maria i Gràcia, Déu ens doni sempre la força de ser els seus testimonis. Ens doni la força per viure l’esperança cristiana en el martiri amagat de cada dia.
DONADA PELS MUNICIPIS I PELS FIDELS D'ALZIRA I DE CARLET
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Salm 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32
«Els qui sofriran amb constància fins a la fi se salvaran». Ahmet Ibn al-Mansur sofrí amb constància fins a la fi, ell i les seves germanes foren cridats pel Senyor d’una vida còmoda a una vida de testimoni. Aquell jove nascut a Carlet se sentí cridat per Déu; aquí els cants dels monjos foren l’instrument del qual es valgué Déu per convertir-lo del príncep Ahmet Ibn al-Mansur en el monjo fra Bernat; naixent així a Poblet a una nova vida, a una vida en Crist.
La vida del cristià es fonamenta en un goig immens, el de la certesa de la salvació; un goig que el monjo Bernat decidí generosament de compartir amb els seus, aconseguint que el seguissin les seves germanes, i així, pel martiri, tots tres junts nasqueren a la vida vertadera i eterna a Alzira. Sofriren pel fet de ser justos, no els espantà allò que esporugueix a la gent, perquè saberen donar resposta, serenament i amb respecte, donant raó de l’esperança que tenien en el seu cor, guardant neta llur consciència. Sofriren per haver obrat el bé, per haver volgut compartir el màxim bé, la seva fe, que els fou concedida per voler de Déu. Déu esdevingué el seu protector tot i que semblava que el seu cos sucumbia a la mort davant llurs enemics, que queien davant la traïció del seu germà; tot i que semblaven atrapats en el llaç dels qui volien devorar-los, dels qui els volien la mort; com si es trobessin ran de l’abisme, a tocar del fons del país dels morts i que girant-se al seu voltant ningú no els ajudava, compartint la solitud de Crist a la creu. No es preocuparen ni del que havien de dir ni del que havien de fer; en ells parlava i actuava l’Esperit del Pare i per això a la fi se salvaren. Tot i que el seu destí fou tingut pels homes per un mal, ells estaven certs de tenir el Senyor al seu costat i donaren així testimoni davant dels estrangers.
Avui sant Bernat, màrtir, torna a Poblet, «coronant de primavera l’abadia, com no es marceix la murtrera dins d’Alzira i de Carlet». Avui Ahmet Ibn al-Mansur, la memòria del monjo fra Bernat, es fa present de nou en aquest el seu monestir. Una imatge no és res i ho pot ser tot; un tros de bronze sortit de la mà d’un artista pot esdevenir penyora i memòria d’una vida dedicada a la recerca de Déu donant testimoni joiós, encomanadís de la bona nova de l’Evangeli. Aquesta imatge que avui lliureu i que ve de Carlet, on nasqué a la vida terrena, i d’Alzira on nasqué a la vida vertadera, aquella que no te fi; arriba a Poblet com si de nou aquell jove s’embadalís amb els cants de lloança a Déu d’aquesta comunitat que, com ell, cerca Déu sota la Regla de sant Benet, i tornés així a néixer a una vida de fe per encomanar-nos de nou la joia de la salvació.
Bernat, Maria i Gràcia continuen essent avui testimonis de fe, ho són enmig de les vostres poblacions en terres valencianes, on el rei Jaume sojornà i recuperà el culte a aquests màrtirs insignes perquè fent-ne memòria no s’oblidés ja mai llur testimoni. Bernat, Maria i Gràcia sortiren a sembrar tot plorant i tornaren cantant d’alegria; sembraren amb llàgrimes als ulls i ara criden de goig a la sega. L’amor els enfortia i els feu vèncer en el combat plens de joia i de coratge. El que se’ls va confiar, ho varen retornar amb escreix, donant la seva vida per Crist.
Que, seguint l’exemple de Bernat, Maria i Gràcia, Déu ens doni sempre la força de ser els seus testimonis. Ens doni la força per viure l’esperança cristiana en el martiri amagat de cada dia.
27 d’agost del 2017
DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Claus, pom de claus, la clau, la clau de pas que obre l’accés a cada porta que trobes tancada per por.
Jesús avui ens fa aquesta pregunta. Tu que estàs ací al davant, en aquesta celebració de l’Eucaristia: Qui dius que sóc? Sí, qui és Jesús per a tu avui? La resposta manifestarà el que és la teva vida. Quedarà al descobert la teva intimitat més íntima, la teva relació amb Déu i amb els altres. Difícil? És en la resposta més ràpida on hi ha la veritat de la teva existència com a cristià.
La gent pot dir de Jesús: és una figura històrica i prou, d’altres diran algú que ni tan sols va existir, uns altres poden dir que va ser un predicador que se’l van carregar perquè ni els convenia ni els convencia, uns altres poden pensar en algú especial que va passar fent el bé, altres que és més que un home, és el Messies, el Fill, és Déu i home, Déu que se’ns ha revelat, és el qui ens porta a conèixer Déu Pare i a conèixer-nos nosaltres mateixos.
Però, tu què dius? Crec en Jesús. Però, què vol dir creure en Jesús? Pere parla: «Sou el Messies, el Fill del Déu viu». És la resposta revelada pel Pare del cel. La nostra carn i sang, la nostra humanitat no ens permet donar una resposta així, només per inspiració divina podem respondre com Pere.
Si la teva fe, la teva esperança, la teva caritat, la teva pregària reconeix en Jesús el Messies, l’Ungit, el Fill de Déu, ací tens la clau, la clau de pas per al Regne del cel. És la clau dipositada en l’Església. Clau de pas del palau de David, que és l’Església, edificada sobre aquesta fe que Pere ha proclamat.
I, és l’Església que pels seus ministres pot lligar i deslligar tots els nusos que hi ha en els cors dels homes i dones de la nostra societat, perquè així visquem en la llibertat de fills de Déu.
I, la llibertat de fills de Déu ens fa reconèixer que tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell.
La clau, només tens una clau, la teva única clau d’accés a la glòria amb ell per sempre més és Jesús. Si et plau, no perdis la clau.
Claus, pom de claus, la clau, la clau de pas que obre l’accés a cada porta que trobes tancada per por.
Jesús avui ens fa aquesta pregunta. Tu que estàs ací al davant, en aquesta celebració de l’Eucaristia: Qui dius que sóc? Sí, qui és Jesús per a tu avui? La resposta manifestarà el que és la teva vida. Quedarà al descobert la teva intimitat més íntima, la teva relació amb Déu i amb els altres. Difícil? És en la resposta més ràpida on hi ha la veritat de la teva existència com a cristià.
La gent pot dir de Jesús: és una figura històrica i prou, d’altres diran algú que ni tan sols va existir, uns altres poden dir que va ser un predicador que se’l van carregar perquè ni els convenia ni els convencia, uns altres poden pensar en algú especial que va passar fent el bé, altres que és més que un home, és el Messies, el Fill, és Déu i home, Déu que se’ns ha revelat, és el qui ens porta a conèixer Déu Pare i a conèixer-nos nosaltres mateixos.
Però, tu què dius? Crec en Jesús. Però, què vol dir creure en Jesús? Pere parla: «Sou el Messies, el Fill del Déu viu». És la resposta revelada pel Pare del cel. La nostra carn i sang, la nostra humanitat no ens permet donar una resposta així, només per inspiració divina podem respondre com Pere.
Si la teva fe, la teva esperança, la teva caritat, la teva pregària reconeix en Jesús el Messies, l’Ungit, el Fill de Déu, ací tens la clau, la clau de pas per al Regne del cel. És la clau dipositada en l’Església. Clau de pas del palau de David, que és l’Església, edificada sobre aquesta fe que Pere ha proclamat.
I, és l’Església que pels seus ministres pot lligar i deslligar tots els nusos que hi ha en els cors dels homes i dones de la nostra societat, perquè així visquem en la llibertat de fills de Déu.
I, la llibertat de fills de Déu ens fa reconèixer que tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell.
La clau, només tens una clau, la teva única clau d’accés a la glòria amb ell per sempre més és Jesús. Si et plau, no perdis la clau.
20 d’agost del 2017
SANT BERNAT, ABAT DEL NOSTRE ORDE I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 7,7-10.15-16; Sl 62; Fl 3,17-4,1; Jo 17,20-26
El Senyor va concedir a Bernat de Claravall el do de la saviesa, aquesta li va ser llum al llarg de la seva vida i així pogué parlar d’acord amb la voluntat del Senyor, el seu pensament no es deslligà dels dons que li havia fet; Déu el guià pel bon camí. Sant Bernat fou un home assedegat de Déu, cercador de Déu, els seus llavis lloaven Déu que l’estimava i tota la seva ànima s’enamorà del Senyor. Per a nosaltres ens és un model, ell ens ha fet conèixer el nom del Senyor perquè Déu l’ha estimat i li ha permès de superar les seves febleses. Perquè, com ens ha dit l’Apòstol en la carta als Filipencs, n’hi ha molts que són contraris a l’estil de viure i a la creu de Crist i s’encaminen a la perdició.
Sant Bernat va saber, amb el do de la saviesa, interpretar la voluntat de Déu. No sempre sabem interpretar-la correctament; en nom de Déu encara al segle XXI se segueixen cometent barbaritats. També nosaltres cristians fa uns segles interpretàvem a voltes erròniament la voluntat del Senyor; el mateix sant Bernat predicà amb vehemència les croades, convençut de fer el bé, quan de fet no acomplia la voluntat de Déu, i el seu pensament s’apartava de la saviesa que Déu li havia atorgat, condicionat per la mentalitat de l’època que li tocà de viure. Deia sant Joan Pau II en la Jornada del Perdó amb motiu del jubileu de l’any 2000 adreçant-se al Senyor: «en algunes èpoques de la història els cristians de vegades han transigit amb mètodes d’intolerància i no han seguit el gran manament de l’amor, desfigurant així el rostre de l’Església, la teva Esposa. Tingues misericòrdia dels teus fills pecadors i accepta el nostre propòsit de cercar i promoure la veritat en la dolçor de la caritat, conscients que la veritat només s’imposa amb la força de la veritat mateixa.» Els sants ens són model precisament per la seva humanitat, i aquesta alguna volta els fa errar, homes com són.
Fa pocs dies hem vist com la violència comesa en nom de Déu sacsejava la nostra societat. Ens deia el Papa Francesc fa uns mesos que el terrorisme fonamentalista «és el resultat d’una misèria espiritual greu, sovint associada a una considerable pobresa social, que només es pot derrotar transmetent els valors religiosos que no admeten oposició entre el temor de Déu i l’amor, garantint el dret a la llibertat religiosa en l’espai públic, reconeixent l’aportació positiva i constructiva que té en la nostra societat la vida espiritual».
«No tenim por» ha estat el crit d’aquests dies; no tinguem por perquè la violència terrorista el que cerca és aterrir-nos emprant el nom de Déu en va, o d’un ideal polític, i sigui quina sigui la seva motivació, la violència va sempre contra la voluntat de Déu.
Desgraciadament les nostres terres no desconeixen la violència terrorista, no fa tants anys la colpí, tot i que amb una altra arrel, de manera violenta i indiscriminada i el record dels morts que va deixar encara resta entre nosaltres. Sigui quin sigui el seu origen sempre és injustificat i va contra tot allò que significa la voluntat de Déu, sigui quina sigui la religió amb la qual se la vulgui justificar. Què fer davant d’aquesta violència sense raó, què ens pertoca fer a nosaltres cristians? En primer lloc no tenir por i intensificar la nostra pregària per fer-nos més propers a les víctimes i llurs famílies. Tota víctima d’aquesta violència és sempre innocent, tant més quan es tracta de famílies que, gaudint del lleure, veuen truncada per sempre la seva vida. Ens pertoca pregar també pels seus assassins, perquè el Senyor els mogui el cor per entendre que Déu mai no vol la violència, que mai aquesta es pot justificar en nom de Déu. Posem aquests dies en primer terme de la nostra pregària aquets fets, pensant que, al capdavall, uns i altres són víctimes de l’odi; uns innocentment, els qui un dia surten de casa per passar uns dies de lleure amb la família o els amics, per anar a un concert, per passejar per una ciutat o també per assistir a una celebració eucarística; perquè en països uns veïns i altres més llunyans, aquest tipus de violència ha actuat de forma directa contra ministres, fidels i temples de l’Església; així també al segle XXI l’Església dona màrtirs, hi ha cristians que els prenen la vida pel simple fet de ser-ho. Tinguem presents en la nostra pregària també els qui estan obcecats i no entenen bé què els demana realment Déu i la seva religió, que no és pas en absolut el que estan fent. Encomanem-los a tots en la nostra pregària.
Deia el Papa Francesc a Albània l’any 2014 «Que ningú pensi que pot justificar-se en Déu quan projecta i comet actes de violència. (...) La religió autèntica és font de pau i no de violència. Ningú pot emprar el nom de Déu per cometre violència. Matar en nom de Déu és un gran sacrilegi. Discriminar en nom de Déu és inhumà» (Papa Francesc, Visita a Albània, setembre 2014).
Sant Bernat, tot i les seves limitacions humanes, va fer conèixer Déu per l’amor. El centre de la seva vida foren Crist i Maria, la Mare Verge. El Senyor l’estimà i el seu llegat ens el mostra com a fautor de la concòrdia mútua, de la unitat i de la pau; il·lustre per les seves obres i les seves paraules, treballador infatigable per la concòrdia de l’Església de Crist. Encomanem-nos a ell, perquè intercedeixi davant del Senyor i així la pau arribi al cor de tots els homes, sigui quina sigui la seva fe, i la violència sigui eradicada per sempre de la terra.
Confiats en la seva intercessió davant del Senyor, unim-nos espiritualment a l’Església de Tarragona que a hores d’ara, reunida al voltant del seu pastor, prega per la pau a la catedral de Tarragona.
Sa 7,7-10.15-16; Sl 62; Fl 3,17-4,1; Jo 17,20-26
El Senyor va concedir a Bernat de Claravall el do de la saviesa, aquesta li va ser llum al llarg de la seva vida i així pogué parlar d’acord amb la voluntat del Senyor, el seu pensament no es deslligà dels dons que li havia fet; Déu el guià pel bon camí. Sant Bernat fou un home assedegat de Déu, cercador de Déu, els seus llavis lloaven Déu que l’estimava i tota la seva ànima s’enamorà del Senyor. Per a nosaltres ens és un model, ell ens ha fet conèixer el nom del Senyor perquè Déu l’ha estimat i li ha permès de superar les seves febleses. Perquè, com ens ha dit l’Apòstol en la carta als Filipencs, n’hi ha molts que són contraris a l’estil de viure i a la creu de Crist i s’encaminen a la perdició.
Sant Bernat va saber, amb el do de la saviesa, interpretar la voluntat de Déu. No sempre sabem interpretar-la correctament; en nom de Déu encara al segle XXI se segueixen cometent barbaritats. També nosaltres cristians fa uns segles interpretàvem a voltes erròniament la voluntat del Senyor; el mateix sant Bernat predicà amb vehemència les croades, convençut de fer el bé, quan de fet no acomplia la voluntat de Déu, i el seu pensament s’apartava de la saviesa que Déu li havia atorgat, condicionat per la mentalitat de l’època que li tocà de viure. Deia sant Joan Pau II en la Jornada del Perdó amb motiu del jubileu de l’any 2000 adreçant-se al Senyor: «en algunes èpoques de la història els cristians de vegades han transigit amb mètodes d’intolerància i no han seguit el gran manament de l’amor, desfigurant així el rostre de l’Església, la teva Esposa. Tingues misericòrdia dels teus fills pecadors i accepta el nostre propòsit de cercar i promoure la veritat en la dolçor de la caritat, conscients que la veritat només s’imposa amb la força de la veritat mateixa.» Els sants ens són model precisament per la seva humanitat, i aquesta alguna volta els fa errar, homes com són.
Fa pocs dies hem vist com la violència comesa en nom de Déu sacsejava la nostra societat. Ens deia el Papa Francesc fa uns mesos que el terrorisme fonamentalista «és el resultat d’una misèria espiritual greu, sovint associada a una considerable pobresa social, que només es pot derrotar transmetent els valors religiosos que no admeten oposició entre el temor de Déu i l’amor, garantint el dret a la llibertat religiosa en l’espai públic, reconeixent l’aportació positiva i constructiva que té en la nostra societat la vida espiritual».
«No tenim por» ha estat el crit d’aquests dies; no tinguem por perquè la violència terrorista el que cerca és aterrir-nos emprant el nom de Déu en va, o d’un ideal polític, i sigui quina sigui la seva motivació, la violència va sempre contra la voluntat de Déu.
Desgraciadament les nostres terres no desconeixen la violència terrorista, no fa tants anys la colpí, tot i que amb una altra arrel, de manera violenta i indiscriminada i el record dels morts que va deixar encara resta entre nosaltres. Sigui quin sigui el seu origen sempre és injustificat i va contra tot allò que significa la voluntat de Déu, sigui quina sigui la religió amb la qual se la vulgui justificar. Què fer davant d’aquesta violència sense raó, què ens pertoca fer a nosaltres cristians? En primer lloc no tenir por i intensificar la nostra pregària per fer-nos més propers a les víctimes i llurs famílies. Tota víctima d’aquesta violència és sempre innocent, tant més quan es tracta de famílies que, gaudint del lleure, veuen truncada per sempre la seva vida. Ens pertoca pregar també pels seus assassins, perquè el Senyor els mogui el cor per entendre que Déu mai no vol la violència, que mai aquesta es pot justificar en nom de Déu. Posem aquests dies en primer terme de la nostra pregària aquets fets, pensant que, al capdavall, uns i altres són víctimes de l’odi; uns innocentment, els qui un dia surten de casa per passar uns dies de lleure amb la família o els amics, per anar a un concert, per passejar per una ciutat o també per assistir a una celebració eucarística; perquè en països uns veïns i altres més llunyans, aquest tipus de violència ha actuat de forma directa contra ministres, fidels i temples de l’Església; així també al segle XXI l’Església dona màrtirs, hi ha cristians que els prenen la vida pel simple fet de ser-ho. Tinguem presents en la nostra pregària també els qui estan obcecats i no entenen bé què els demana realment Déu i la seva religió, que no és pas en absolut el que estan fent. Encomanem-los a tots en la nostra pregària.
Deia el Papa Francesc a Albània l’any 2014 «Que ningú pensi que pot justificar-se en Déu quan projecta i comet actes de violència. (...) La religió autèntica és font de pau i no de violència. Ningú pot emprar el nom de Déu per cometre violència. Matar en nom de Déu és un gran sacrilegi. Discriminar en nom de Déu és inhumà» (Papa Francesc, Visita a Albània, setembre 2014).
Sant Bernat, tot i les seves limitacions humanes, va fer conèixer Déu per l’amor. El centre de la seva vida foren Crist i Maria, la Mare Verge. El Senyor l’estimà i el seu llegat ens el mostra com a fautor de la concòrdia mútua, de la unitat i de la pau; il·lustre per les seves obres i les seves paraules, treballador infatigable per la concòrdia de l’Església de Crist. Encomanem-nos a ell, perquè intercedeixi davant del Senyor i així la pau arribi al cor de tots els homes, sigui quina sigui la seva fe, i la violència sigui eradicada per sempre de la terra.
Confiats en la seva intercessió davant del Senyor, unim-nos espiritualment a l’Església de Tarragona que a hores d’ara, reunida al voltant del seu pastor, prega per la pau a la catedral de Tarragona.
15 d’agost del 2017
ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56
«Feliç tu que has cregut». Maria és el model de la fe; com a Mare de Déu establí una relació d’estreta unió amb el seu Fill, el nostre Salvador, conformant a Ell la seva vida. Ella el concebé, les seves entranyes el van dur, el donà a llum, el tingué en braços, els seus pits el van criar i compartí la seva vida amb Ell, del pessebre a la creu; fins que finida la seva estada terrena i ressuscitat d’entre els morts se’n pujà al cel.
La nova Eva, acabada també la seva vida terrenal, fou segons la nostra fe, preservada immune de la corrupció del sepulcre; significant així la seva plena participació de la victòria de Crist sobre la mort i el pecat, participant en cos i ànima de la glòria suprema.
«La Inmaculada Mare de Déu, la sempre Verge Maria, acomplert el curs de la seva vida terrenal, fou assumpta en cos i ànima a la glòria celestial.» Així ho proclamà el dia 1 de novembre de 1950 el Papa Pius XII declarant el dogma l’assumpció de la Mare de Déu. Aquesta era ja coneguda per la tradició, afirmada pels Pares de l’Església i pel culte tributat a la Verge Mare. Un dogma que apareix com un acte de lloança i d’exaltació i proclamat «per a honor del Fill, per a glorificació de la Mare i per a alegria de tota l’Església».
Maria ho anuncià ja profèticament: «Des d’ara totes la generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles» (Lc 1, 48). Una profecia per a tota l’Església que indica que la lloança a la Mare de Déu, íntimament unida a Crist el seu Fill, pertany a tota l’Església; de la mateixa manera que ella pertanyé a la comunitat apostòlica.
En la glorificació de Maria hi ha l’anunci del pla de Déu, que esdevé deure i compromís per a la comunitat cristiana, perquè «l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació» (Lc 1, 50). Avui l’Església ens convida a lloar Déu tot contemplant la grandesa de la seva Mare, perquè és en el rostre dels seus on coneixem qui és Déu; i seu és tot aquell qui fa la voluntat del Pare del cel, aquest és el seu germà, la seva germana, la seva mare (cf. Mt 12,50).
Maria, la mare, va viure amb fidelitat exemplar i va custodiar en el més íntim del seu cor les paraules de Déu al seu poble, les promeses fetes ja a Abraham, a Isaac i a Jacob; convertint-les en el nucli de la seva pregària, en allò que servava en el seu cor i meditava. En ella Déu «ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre» (Lc 1, 54-55).
La Paraula de Déu es va convertir en llum per al seu camí; la va escoltar i la va acollir, tot portant en el seu si el Verb de Déu fet carn. És la presència real i humana de Déu en la història. Maria, tot esperant el naixement del seu Fill, és l’Arca santa que porta en el seu si la presència de Déu, una presència que és font de consol i de plena alegria per a tota la humanitat. Per això l’encara no nat Joan Baptista dansa i salta ple d’entusiasme en el si d’Elisabet, com David dansà davant de l’Arca que entrava a Jerusalem. I mentre «la seva ànima magnifica el Senyor, el seu esperit celebra Déu que la salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa» (cf. Lc 1,46-47); Maria acull en el seu ventre aquell qui ressuscitant d’entre els morts esdevingué el primer dels qui han mort; l’home pel qual vingué la resurrecció dels morts; aquell qui ha de posar el Regne en mans del Pare; el qui ha de regnar fins que Déu haurà sotmès el darrer enemic, la mort; aquell qui ho té tot sota els seus peus.
L’Assumpció de la Mare de Déu dona ple sentit a la vida de l’home, perquè Maria, unint-se a Déu, unida a Ell, no s’allunya pas de la nostra humanitat; qui va a Déu, qui s’hi acosta, ens fa Déu més proper. Maria, unida a Déu, participant de la presència de Déu, ens fa Déu més proper. Si sant Gregori Magne escriu que el cor de sant Benet es va fer tan gran que tota la creació podia entrar en ell; quant més Maria unida totalment al seu Fill, té un cor tan gran que tota la creació pot entrar-hi. Maria fa realitat la proximitat de Déu, ens escolta, ens ajuda, intercedeix per nosaltres davant del Fill.
Perquè en Déu hi ha espai per a l’home, Déu està al nostre costat, i Maria, unida a Déu, estant tan a prop d’Ell, ens és model d’esperança certa i consol per al poble que camina. Si en Déu hi ha espai per a l’home, també en l’home hi ha d’haver espai per a Déu. N’hi havia en Maria, la dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota el seus peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. L’Arca santa que portà en el seu ventre Déu fet carn. També en nosaltres hi ha d’haver espai per a Déu i aquest s’hi pot fer present, s’hi pot realitzar, si diem com Maria: fiat, si consentim per la fe. Amb la fe obrim les portes del nostre ésser perquè Déu entri en nosaltres, perquè Déu pugui ser la força que ens doni la vertadera vida. Com Maria es va obrir a Déu, tot dient: «Heus aquí l’esclava del Senyor, faci’s en mi segons la teva Paraula». Obrint-se a Déu no perdé res, ans el contrari, la seva vida es feu rica, gran i plena. En Maria la fe, l’esperança i l’amor s’hi combinaren. Sols en presència de Déu hi ha esperança. Maria havent fet ja camí vers la glòria ens és model; model d’alegria, model d’esperança.
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56
«Feliç tu que has cregut». Maria és el model de la fe; com a Mare de Déu establí una relació d’estreta unió amb el seu Fill, el nostre Salvador, conformant a Ell la seva vida. Ella el concebé, les seves entranyes el van dur, el donà a llum, el tingué en braços, els seus pits el van criar i compartí la seva vida amb Ell, del pessebre a la creu; fins que finida la seva estada terrena i ressuscitat d’entre els morts se’n pujà al cel.
La nova Eva, acabada també la seva vida terrenal, fou segons la nostra fe, preservada immune de la corrupció del sepulcre; significant així la seva plena participació de la victòria de Crist sobre la mort i el pecat, participant en cos i ànima de la glòria suprema.
«La Inmaculada Mare de Déu, la sempre Verge Maria, acomplert el curs de la seva vida terrenal, fou assumpta en cos i ànima a la glòria celestial.» Així ho proclamà el dia 1 de novembre de 1950 el Papa Pius XII declarant el dogma l’assumpció de la Mare de Déu. Aquesta era ja coneguda per la tradició, afirmada pels Pares de l’Església i pel culte tributat a la Verge Mare. Un dogma que apareix com un acte de lloança i d’exaltació i proclamat «per a honor del Fill, per a glorificació de la Mare i per a alegria de tota l’Església».
Maria ho anuncià ja profèticament: «Des d’ara totes la generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles» (Lc 1, 48). Una profecia per a tota l’Església que indica que la lloança a la Mare de Déu, íntimament unida a Crist el seu Fill, pertany a tota l’Església; de la mateixa manera que ella pertanyé a la comunitat apostòlica.
En la glorificació de Maria hi ha l’anunci del pla de Déu, que esdevé deure i compromís per a la comunitat cristiana, perquè «l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació» (Lc 1, 50). Avui l’Església ens convida a lloar Déu tot contemplant la grandesa de la seva Mare, perquè és en el rostre dels seus on coneixem qui és Déu; i seu és tot aquell qui fa la voluntat del Pare del cel, aquest és el seu germà, la seva germana, la seva mare (cf. Mt 12,50).
Maria, la mare, va viure amb fidelitat exemplar i va custodiar en el més íntim del seu cor les paraules de Déu al seu poble, les promeses fetes ja a Abraham, a Isaac i a Jacob; convertint-les en el nucli de la seva pregària, en allò que servava en el seu cor i meditava. En ella Déu «ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre» (Lc 1, 54-55).
La Paraula de Déu es va convertir en llum per al seu camí; la va escoltar i la va acollir, tot portant en el seu si el Verb de Déu fet carn. És la presència real i humana de Déu en la història. Maria, tot esperant el naixement del seu Fill, és l’Arca santa que porta en el seu si la presència de Déu, una presència que és font de consol i de plena alegria per a tota la humanitat. Per això l’encara no nat Joan Baptista dansa i salta ple d’entusiasme en el si d’Elisabet, com David dansà davant de l’Arca que entrava a Jerusalem. I mentre «la seva ànima magnifica el Senyor, el seu esperit celebra Déu que la salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa» (cf. Lc 1,46-47); Maria acull en el seu ventre aquell qui ressuscitant d’entre els morts esdevingué el primer dels qui han mort; l’home pel qual vingué la resurrecció dels morts; aquell qui ha de posar el Regne en mans del Pare; el qui ha de regnar fins que Déu haurà sotmès el darrer enemic, la mort; aquell qui ho té tot sota els seus peus.
L’Assumpció de la Mare de Déu dona ple sentit a la vida de l’home, perquè Maria, unint-se a Déu, unida a Ell, no s’allunya pas de la nostra humanitat; qui va a Déu, qui s’hi acosta, ens fa Déu més proper. Maria, unida a Déu, participant de la presència de Déu, ens fa Déu més proper. Si sant Gregori Magne escriu que el cor de sant Benet es va fer tan gran que tota la creació podia entrar en ell; quant més Maria unida totalment al seu Fill, té un cor tan gran que tota la creació pot entrar-hi. Maria fa realitat la proximitat de Déu, ens escolta, ens ajuda, intercedeix per nosaltres davant del Fill.
Perquè en Déu hi ha espai per a l’home, Déu està al nostre costat, i Maria, unida a Déu, estant tan a prop d’Ell, ens és model d’esperança certa i consol per al poble que camina. Si en Déu hi ha espai per a l’home, també en l’home hi ha d’haver espai per a Déu. N’hi havia en Maria, la dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota el seus peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. L’Arca santa que portà en el seu ventre Déu fet carn. També en nosaltres hi ha d’haver espai per a Déu i aquest s’hi pot fer present, s’hi pot realitzar, si diem com Maria: fiat, si consentim per la fe. Amb la fe obrim les portes del nostre ésser perquè Déu entri en nosaltres, perquè Déu pugui ser la força que ens doni la vertadera vida. Com Maria es va obrir a Déu, tot dient: «Heus aquí l’esclava del Senyor, faci’s en mi segons la teva Paraula». Obrint-se a Déu no perdé res, ans el contrari, la seva vida es feu rica, gran i plena. En Maria la fe, l’esperança i l’amor s’hi combinaren. Sols en presència de Déu hi ha esperança. Maria havent fet ja camí vers la glòria ens és model; model d’alegria, model d’esperança.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
