Homilia predicada pel P. Josep Alegre
1Re 19,4-8; Sal 33; Ef 4,30-5,2; Jn 6,41-51
La vida espiritual no es pot fingir, requereix una disciplina. Cal aprendre-la i interioritzar-la. No és un conjunt d’exercicis quotidians sinó un estil de vida, una actitud mental, una orientació de l’ànima. I s’arriba rebent una instrucció que ve del mateix Déu com ens suggereix l’evangeli: «tots seran instruïts per Déu». Els qui reben l’ensenyament del Pare van a Crist.
Es tracta d’escoltar aquest ensenyament, escoltar aquesta veu de Déu en el nostre cor i deixar-nos portar per ell cap a Jesucrist. Deixar-nos ensenyar per aquest Pare Creador de Vida i Amic de l’ésser humà.
Ja ho va anunciar el profeta Jeremies: «Jo posaré la meva Llei dintre de vosaltres i l’escriuré en el vostre cor» (Jr 31,33).
I Crist alimenta la nostra vida amb el pa que dona la vida, el pa que ha baixat del cel perquè ningú mori sinó que tingui la vida eterna ...
Sant Benet creia que aquesta instrucció no era res d’aspre o feixuc, i tampoc un procés privat, sinó que cal fer-la en comunitat i ser viscuda amb paciència. Per això estableix una Escola del Servei diví. L’objectiu: escoltar l’ensenyament de Déu, despertar la vida espiritual, corregir vicis, conservar la caritat, eixamplar el cor i viure amb la inefable dolcesa de l’amor...
Aquesta és, com sabeu, la vida monàstica. Però la vida monàstica no té el monopoli de la vida espiritual: «Tots seran instruïts per Déu». I els qui reben l’ensenyament del Pare van a Crist.
Per això, l’univers, la creació, és també una Escola del Servei diví, ja que com escriu sant Pau als cristians de Roma: «D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu, la seva divinitat, que son invisibles, s’han fet visibles a través de les coses creades. Per això no tenen excusa ja que no l’han glorificat ni li han donat gràcies tal com es mereix. Al contrari s’han refiat de raonaments inútils. I el seu cor insensat s’ha omplert de foscor» (Rm 1,20).
La vida monàstica neix per fer uns bons deixebles en aquesta Escola del Servei diví i transmetre els ensenyaments de Déu; i ser testimoni de la vida en Crist.
Així que Déu, Amic dels homes, és qui primer estableix aquesta Escola. I per si de cas ens despistem aquesta primera Escola suscita la creació d’aquesta Escola filial que és la vida monàstica.
Ara bé, en aquesta Escola poden succeir diverses coses: que no hi anem i ens quedem jugant a fora anant a la nostra, que fem campana. O, si hi anem, podem estar distrets, no fer els deures ...
Deixar-se instruir per Déu. Com ho fas tu? Tota instrucció ens arriba per la Paraula. Quin espai té la Paraula de Déu en la teva vida?
L’ensenyament ens arriba a tots per la Paraula, però a l’Escola hi ha tot un grup nombrós d’alumnes i tots rebem el mateix ensenyament. El ressò d’aquesta Paraula en el cor de cada un de nosaltres és diferent, i positiva per a tothom.
Existeix el perill de manipular la Paraula, més que deixar que ella ens treballi i modeli segons la seva voluntat. O no permetre que aquest ensenyament de Déu, que la seva Paraula baixi al cor, i el mogui per col·laborar amb la saviesa d’aquesta Paraula que ens ensenya. Una Paraula que ens ensenya i ens alimenta donant-nos vida, vida nova.
«Jo sóc el pa que dona la vida». Aquest pa baixa del cel perquè no mori ningú, sinó que visqui per sempre. Aquest pa dona vida al món.
El pa transforma la nostra vida. Però cal assaborir-lo bé. Fer-lo baixar al cor perquè la seva energia ens renovi i recreï una vigorosa força de vida. El pa de Crist no produeix automàticament el canvi o el progrés de la nostra vida. Cal mastegar bé. En què consisteix aquesta masticació del pa que ens dona Crist? Sant Pau, a la segona lectura, ens suggereix els exercicis que cal fer:
«No entristiu l’Esperit» que heu rebut en començar a ser deixebles d’aquesta escola. L’entristim quan ens oblidem que som deixebles d’aquesta escola, cridats a corregir les nostres deficiències, i anar aprenent els camins de la vida de l’Esperit. «Lluny de vosaltres tot mal humor, mal geni, crits, injúries, qualsevol tipus de maldat». I qui pot dir que aquestes paraules estan absents de la seva vida? I continua: «sigueu bondadosos, compassius, perdoneu-vos» I qui no necessita posar una mica més de bondat, de compassió, de perdó en la seva vida? Ja veieu que aquestes paraules són invitacions, exercicis senzills per a la nostra vida
Que gran és Déu! Que, com a Amic bo, ens convida a aquesta Escola on la primera lliçó és del Pare, la segona del Fill, Jesucrist, i la tercera, de l’Esperit, ja ficat en el nostre cor, per ajudar-nos a realitzar aquests senzills exercicis.
12 d’agost del 2018
5 d’agost del 2018
DIUMENGE XVIII DURANT L’ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 16,2-4.12-15; Sl 77,3-4.23-24.25 i 54; Ef 4,17.20-24; Jo 6,24-35
La comunitat del poble d’Israel que sota el guiatge de Moisés i d’Aaron recorrent el desert camí de la terra promesa es fatiga, va perdent pistonada i enyora els àpats a Egipte, tot i ser sota l’esclavatge. Murmuren i Déu els posa de nou a prova. Veuen com el cel s’omple de guatlles i tot el desert queda cobert per una cosa granulada, fina com la capa de gebre que cobreix la terra; però lluny d’agrair l’aliment tant sols se’ls acut dir “Què és això?”.
Tampoc els qui segueixen a Jesús no han acabat d’entendre; certament els ha saciat amb uns pocs pans i peixos i n’han menjat tant com n’han volgut; però no han entès el més important; segueixen a Jesús tant sols per un menjar caduc, que es fa malbé. El que Déu vol és que creguem en el seu Fill, en aquell que Ell ha enviat no sols per donar-nos el mannà o el pa que al cap i a la fi es malmeten; sinó per rebre el blat celestial, el pa baixat del cel que dona vida al món. Aquest pa és el mateix Jesús, qui el veu amb els ulls de la fe ja no passarà mai més fam; qui creu en Ell ja no tindrà mai més set.
Jesús havia saciat la fam de la multitud i tant sols per això el seguien per fer-lo rei; però Jesús lluny de deixar-se ensarronar per les simples mires terrenals va més enllà, del pa que els ha donat els porta al pa celestial. El veritable do, l’autèntic regal de Déu no és el mannà, ni les guatlles, ni els pans, ni els peixos; és aquell qui dona la vida pel món; aquell qui dona la vida al món; la vida vertadera, plena i eterna oferta per la seva encarnació, mort i resurrecció.
El sermó del pa de vida, que avui comencem de la mà de l’evangelista sant Joan, ens ha de moure a treballar per allò que no passa mai. Per aconseguir-ho cal obrir-se a la fe, cal creure i alimentar-se de Crist mateix. Alimentats amb el pa veritable no podrem viure ja guiats per criteris que res no valen, hem de viure despullats de la naturalesa envellida i dels designis mundans i caducs que ens porten a la destrucció. El pa de vida afirma i renova el nostre esperit i tota la nostra manera de pensar. Ens revesteix d’una nova naturalesa que Déu ha creat a imatge seva, ens mou a una vida justa, bona i santa de veritat; en paraules de l’apòstol.
De res no val quedar tips de mannà, de guatlles, de peixos o de pa si això no significa renovar-nos, convertir-nos, mostrar i compartir la nostra fe amb els germans que ens envolten. Vivim en un món marcat pels interessos caducs, un món que cofois definim com a desenvolupat i qualifiquem com a primer, on sembla que tot s’hi val per guanyar més, per tenir més, per oprimir més i alhora oblidar-nos, cap cop més, dels qui tenen fam, dels qui tenen set, dels qui truquen a la porta de les nostres costes, per saciar-se, per obtenir allò que de justícia els pertoca i que cal que compartim; però també per que els donem el nostre amor, aquell que alimentat pel pa de vida hem de compartir.
Ens ho diu el salmista: El que hem sentir i après, el que els pares ens van contar, no podem amagar-ho als nostres fills, i que ells ho contin als qui vindran; perquè són les gestes glorioses del Senyor. El Senyor que ens convida a no oblidar que, essent necessari el pa material i procurar-lo a tothom, és encara més important fer créixer la relació amb Aquell qui és el pa de vida que pot saciar, sols Ell pot fer-ho, el nostre desig de veritat i d’amor.
Per cercar-lo ens cal primer que res perdre la por, Ell ens estima i ens coneix i sap trobar l’escletxa per entrar a la nostra vida. Per trobar-lo ens cal no tenir pressa, anar-hi amb calma, poc a poc, però amb constància, amb perseverança; perquè Ell és sempre al nostre costat. No el busquem pel pa que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna. Per reconèixer-lo cal que deixem d’amagar-li les nostres ferides i ens presentem davant seu tal com som, plantejant-nos si hi ha pau al nostre cor i mirant de trobar-la i si trobem el camí que hi porta estiguem segurs que aquest és el camí vers Crist.
Alimentem-nos amb el pa de vida, amb la Paraula de Déu i amb l’Eucaristia, fins a descobrir que vertaderament els qui van a Ell no passaran fam i els qui creuen en Ell no tindran mai més set.
Ex 16,2-4.12-15; Sl 77,3-4.23-24.25 i 54; Ef 4,17.20-24; Jo 6,24-35
La comunitat del poble d’Israel que sota el guiatge de Moisés i d’Aaron recorrent el desert camí de la terra promesa es fatiga, va perdent pistonada i enyora els àpats a Egipte, tot i ser sota l’esclavatge. Murmuren i Déu els posa de nou a prova. Veuen com el cel s’omple de guatlles i tot el desert queda cobert per una cosa granulada, fina com la capa de gebre que cobreix la terra; però lluny d’agrair l’aliment tant sols se’ls acut dir “Què és això?”.
Tampoc els qui segueixen a Jesús no han acabat d’entendre; certament els ha saciat amb uns pocs pans i peixos i n’han menjat tant com n’han volgut; però no han entès el més important; segueixen a Jesús tant sols per un menjar caduc, que es fa malbé. El que Déu vol és que creguem en el seu Fill, en aquell que Ell ha enviat no sols per donar-nos el mannà o el pa que al cap i a la fi es malmeten; sinó per rebre el blat celestial, el pa baixat del cel que dona vida al món. Aquest pa és el mateix Jesús, qui el veu amb els ulls de la fe ja no passarà mai més fam; qui creu en Ell ja no tindrà mai més set.
Jesús havia saciat la fam de la multitud i tant sols per això el seguien per fer-lo rei; però Jesús lluny de deixar-se ensarronar per les simples mires terrenals va més enllà, del pa que els ha donat els porta al pa celestial. El veritable do, l’autèntic regal de Déu no és el mannà, ni les guatlles, ni els pans, ni els peixos; és aquell qui dona la vida pel món; aquell qui dona la vida al món; la vida vertadera, plena i eterna oferta per la seva encarnació, mort i resurrecció.
El sermó del pa de vida, que avui comencem de la mà de l’evangelista sant Joan, ens ha de moure a treballar per allò que no passa mai. Per aconseguir-ho cal obrir-se a la fe, cal creure i alimentar-se de Crist mateix. Alimentats amb el pa veritable no podrem viure ja guiats per criteris que res no valen, hem de viure despullats de la naturalesa envellida i dels designis mundans i caducs que ens porten a la destrucció. El pa de vida afirma i renova el nostre esperit i tota la nostra manera de pensar. Ens revesteix d’una nova naturalesa que Déu ha creat a imatge seva, ens mou a una vida justa, bona i santa de veritat; en paraules de l’apòstol.
De res no val quedar tips de mannà, de guatlles, de peixos o de pa si això no significa renovar-nos, convertir-nos, mostrar i compartir la nostra fe amb els germans que ens envolten. Vivim en un món marcat pels interessos caducs, un món que cofois definim com a desenvolupat i qualifiquem com a primer, on sembla que tot s’hi val per guanyar més, per tenir més, per oprimir més i alhora oblidar-nos, cap cop més, dels qui tenen fam, dels qui tenen set, dels qui truquen a la porta de les nostres costes, per saciar-se, per obtenir allò que de justícia els pertoca i que cal que compartim; però també per que els donem el nostre amor, aquell que alimentat pel pa de vida hem de compartir.
Ens ho diu el salmista: El que hem sentir i après, el que els pares ens van contar, no podem amagar-ho als nostres fills, i que ells ho contin als qui vindran; perquè són les gestes glorioses del Senyor. El Senyor que ens convida a no oblidar que, essent necessari el pa material i procurar-lo a tothom, és encara més important fer créixer la relació amb Aquell qui és el pa de vida que pot saciar, sols Ell pot fer-ho, el nostre desig de veritat i d’amor.
Per cercar-lo ens cal primer que res perdre la por, Ell ens estima i ens coneix i sap trobar l’escletxa per entrar a la nostra vida. Per trobar-lo ens cal no tenir pressa, anar-hi amb calma, poc a poc, però amb constància, amb perseverança; perquè Ell és sempre al nostre costat. No el busquem pel pa que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna. Per reconèixer-lo cal que deixem d’amagar-li les nostres ferides i ens presentem davant seu tal com som, plantejant-nos si hi ha pau al nostre cor i mirant de trobar-la i si trobem el camí que hi porta estiguem segurs que aquest és el camí vers Crist.
Alimentem-nos amb el pa de vida, amb la Paraula de Déu i amb l’Eucaristia, fins a descobrir que vertaderament els qui van a Ell no passaran fam i els qui creuen en Ell no tindran mai més set.
25 de juliol del 2018
SANT JAUME, APÒSTOL
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Desig, indignació i seguiment, tres aspectes a treballar en la nostra vida cristiana de cada dia, per veure on posem l’accent.
1. DESIG
Vull els dos primers llocs per als meus fills, exigeix la mare.
Què demanes? Li diu Jesús.
La mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, vol que en el Regne, els seus fills seguin en els dos primers llocs, a la dreta i a l’esquerra de Jesús. La mare de Jaume i Joan vol el millor per als seus fills. Ella ha intuït que la predicació de Jesús, la predicació de la bona nova del Regne de Déu va adquirint consistència. La mare dels fills de Zebedeu, intueix que si els seus fills han deixat el negoci familiar del seu pare, han deixat la barca i les xarxes que els mantenien i l’han deixada a ella, ara com a seguidors de Jesús bé es mereixen els primers llocs, aquests llocs de preferència en aquest Regne anunciat i proclamat per Jesús.
Nosaltres exigim? O no pensem en el Regne? Passem olímpicament?
2. INDIGNACIÓ
Deu indignats apòstols fan mala cara. És la indignació humana que es guia per pensaments i premis terrenals. També Herodes indignat detingué alguns de l’Església per fer-los mal. Feu matar Jaume. Herodes mata per indignació. Vol i desitja que desaparegui el problema dels seguidors de Jesús. Però Herodes, què has fet? Et pensaves que matant Jaume solucionaries el problema dels cristians. La sang dels màrtirs és encara més llavor de cristians.
I la indignació continuarà en el dia d’avui sempre que ens posem en els paràmetres de càlcul humà.
Però, la indignació és cristiana? Ens indignem del bo i millor del nostre germà? O és enveja dels progressos què els altres fan, de cara a Déu, o bé de cara al món?
3. SEGUIMENT
Conclou Jesús el camí de sant Jaume, quin ha de ser: Podeu beure el calze que jo he de beure? Podeu donar la vida com jo la dono?
És la condició que posa Jesús per entrar al Regne de Déu. Jaume i Joan el beuran, donaran la vida. Però, els dos primers llocs són per aquells a qui el Pare ho ha reservat.
Tal vegada està reservat per a tu, que encara no creus, que encara et queda molt de camí per recórrer. Però pensa que per desitjar els primers llocs, Jesús ens ensenya el camí. És el camí llarg de la fe. Camí, què malgrat les contrarietats sentim la plenitud de la fe en la vida de Jesús. Jesús, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la vida com a preu de rescat per tots. Jesús ens ha donat la vida perquè també donem la vida pels altres.
Ha mort i ressuscitat per nosaltres, perquè també nosaltres morirem, però sabem que també el mateix que ressuscità Jesús ens ressuscitarà a nosaltres.
Vols seguir Jesús? Què demanes? Vols ser el primer? Comença a beure el calze de Jesucrist. Comença a morir un poc i un molt a tu mateix, perquè Crist visqui en tu. Comença a ser el primer en la disponibilitat, en el servei als altres. Comença a ser esclau del altres. Comença a donar la vida en favor i en bé dels altres. Viu desfent-te pels altres, és a dir, viu entenent el missatge de la bona nova, com ho van entendre sant Jaume i tots els màrtirs. Només així, si Déu vol, et concedirà el lloc reservat per a tu en el seu Regne.
Desig, indignació i seguiment, tres aspectes a treballar en la nostra vida cristiana de cada dia, per veure on posem l’accent.
1. DESIG
Vull els dos primers llocs per als meus fills, exigeix la mare.
Què demanes? Li diu Jesús.
La mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, vol que en el Regne, els seus fills seguin en els dos primers llocs, a la dreta i a l’esquerra de Jesús. La mare de Jaume i Joan vol el millor per als seus fills. Ella ha intuït que la predicació de Jesús, la predicació de la bona nova del Regne de Déu va adquirint consistència. La mare dels fills de Zebedeu, intueix que si els seus fills han deixat el negoci familiar del seu pare, han deixat la barca i les xarxes que els mantenien i l’han deixada a ella, ara com a seguidors de Jesús bé es mereixen els primers llocs, aquests llocs de preferència en aquest Regne anunciat i proclamat per Jesús.
Nosaltres exigim? O no pensem en el Regne? Passem olímpicament?
2. INDIGNACIÓ
Deu indignats apòstols fan mala cara. És la indignació humana que es guia per pensaments i premis terrenals. També Herodes indignat detingué alguns de l’Església per fer-los mal. Feu matar Jaume. Herodes mata per indignació. Vol i desitja que desaparegui el problema dels seguidors de Jesús. Però Herodes, què has fet? Et pensaves que matant Jaume solucionaries el problema dels cristians. La sang dels màrtirs és encara més llavor de cristians.
I la indignació continuarà en el dia d’avui sempre que ens posem en els paràmetres de càlcul humà.
Però, la indignació és cristiana? Ens indignem del bo i millor del nostre germà? O és enveja dels progressos què els altres fan, de cara a Déu, o bé de cara al món?
3. SEGUIMENT
Conclou Jesús el camí de sant Jaume, quin ha de ser: Podeu beure el calze que jo he de beure? Podeu donar la vida com jo la dono?
És la condició que posa Jesús per entrar al Regne de Déu. Jaume i Joan el beuran, donaran la vida. Però, els dos primers llocs són per aquells a qui el Pare ho ha reservat.
Tal vegada està reservat per a tu, que encara no creus, que encara et queda molt de camí per recórrer. Però pensa que per desitjar els primers llocs, Jesús ens ensenya el camí. És el camí llarg de la fe. Camí, què malgrat les contrarietats sentim la plenitud de la fe en la vida de Jesús. Jesús, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la vida com a preu de rescat per tots. Jesús ens ha donat la vida perquè també donem la vida pels altres.
Ha mort i ressuscitat per nosaltres, perquè també nosaltres morirem, però sabem que també el mateix que ressuscità Jesús ens ressuscitarà a nosaltres.
Vols seguir Jesús? Què demanes? Vols ser el primer? Comença a beure el calze de Jesucrist. Comença a morir un poc i un molt a tu mateix, perquè Crist visqui en tu. Comença a ser el primer en la disponibilitat, en el servei als altres. Comença a ser esclau del altres. Comença a donar la vida en favor i en bé dels altres. Viu desfent-te pels altres, és a dir, viu entenent el missatge de la bona nova, com ho van entendre sant Jaume i tots els màrtirs. Només així, si Déu vol, et concedirà el lloc reservat per a tu en el seu Regne.
15 de juliol del 2018
DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Am 7,12-15 / Salm 84 / Ef 1,3-14 / Mc 6,7-13
Estimats germans i germane,
Segons la Carta als Efesis, «la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres». Jesús ens invita a escoltar i meditar la seva Paraula, a fer-la vida en nosaltres. Vida convertida, transformada, compartida. És conseqüència de l’amistat amb el Senyor; fruit de la seva Paraula, meditada i estimada, que dona «saviesa».
Aquest tresor no pot quedar-se ocult, s’ha de compartir. Jesús dona als seus una primera responsabilitat: els envia a predicar la Bona Nova. Això exigeix per una part interiorització: aprofundint aquesta vivència de Déu que dona un sentit a la pròpia vida. Per altra part exigeix comunicació: ser testimonis de tot allò que han viscut, que han vist i sentit al costat de Jesús. Com compaginar la nostra feblesa amb la grandesa de la missió que tenim? Un Pare de l’Església, S. Gregori de Nazianz, va dir en un sermó: «Un gran misteri m’envolta. Jo soc petit i, alhora, gran; insignificant i sublim; mortal i immortal; terrenal i celestial».
Aquesta missió que Jesús ens encomana cal fer-la donant gràcies a Déu i beneint-lo. Segons Sant Pau, hem estat beneïts per Déu, escollits, afillats, redimits, perdonats i enriquits amb la seva gràcia. Aleshores hem de descobrir quina resposta cal donar a la pregunta de què hem de fer de la nostra pròpia vida. El text ens fa una invitació: «ser sants, irreprensibles als ulls de Déu». Podem recordar al Beat Pere Tarrés, metge i prevere, que va escriure als seus Diaris íntims: «Estimar, estimar Jesús, heus aquí l’únic lema de la meva vida».
Malgrat el pessimisme sobre el futur de la humanitat, ens pertoca ser missatgers d’esperança, amb paraules i fets, intentant que l’amor sigui efectiu; estimant tal com som estimats per Déu. Hem de fer possible el que, de forma idíl·lica, diu el salm: «la fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau». D’aquesta manera, «la nostra terra (la nostra vida) donarà el seu fruit». És molt bo el saber-ho, però encara és millor lluitar per aconseguir-ho. El profeta Amós es va trobar en dificultats, que de vegades semblen insuperables. Nosaltres passem per semblants obstacles. Quan hem de viure situacions difícils, tenim l’oportunitat de descobrir que l’única actitud valida és la dels sants, perquè tenen el cor net, perquè no es cansen de perdonar i d’estimar, perquè no anteposen res a l’amor del Crist. Podríem citar altra vegada al nostre beat perquè ens doni matèria de reflexió: «Tot el meu cor, sense reservar-me ni el més petit replec, és per a Ell. Jesús vol les coses íntegrament i senceres, i donades amb alegria».
La responsabilitat en la missió exigeix renúncies de si mateix per posar-se en mans de Déu i comptar amb la seva força. Fa falta fe, humilitat i coratge. Jesús envia els seus deixebles sense cap seguretat humana; però els dona poder per alliberar del mal que esclavitza, per alleujar el sofriment dels marginats i oblidats, per fer la vida més humana. Oscar Wilde, en el seu llibre De profundis, té una expressió sorprenent: «Els sacerdots i molta gent parlen del sofriment com si fos un misteri. En realitat el sofriment és una revelació. Un entén el que mai abans no havia entés, i contempla la Història sencera des d’una posició diferent». Estic convençut que quan el sofriment es transforma en revelació —o dit metafòricament: quan som capaços de contemplar i acariciar una rosa malgrat les punxades— és quan ens rendim, quan som capaços de dir a Déu que es faci la seva voluntat. La creu és la revelació de l’Amor de Déu. La creu no és l’objectiu, ho és la Resurrecció i la Pentecosta. Hem après, en el llibre de la vida, que en Jesús tenim aquest camí de plenitud. «La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres».
Martin Luter King, pastor protestant i defensor de la dignitat dels negres, va escriure: «Sense Déu, tots els nostres esforços es tornen cendra i les nostres albades són negres nits. Amb Déu, podem alçar la mirada per damunt de la mediocritat de la vida quotidiana per poder contemplar radiants estrelles d’esperança» (La força d’estimar).
Am 7,12-15 / Salm 84 / Ef 1,3-14 / Mc 6,7-13
Estimats germans i germane,
Segons la Carta als Efesis, «la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres». Jesús ens invita a escoltar i meditar la seva Paraula, a fer-la vida en nosaltres. Vida convertida, transformada, compartida. És conseqüència de l’amistat amb el Senyor; fruit de la seva Paraula, meditada i estimada, que dona «saviesa».
Aquest tresor no pot quedar-se ocult, s’ha de compartir. Jesús dona als seus una primera responsabilitat: els envia a predicar la Bona Nova. Això exigeix per una part interiorització: aprofundint aquesta vivència de Déu que dona un sentit a la pròpia vida. Per altra part exigeix comunicació: ser testimonis de tot allò que han viscut, que han vist i sentit al costat de Jesús. Com compaginar la nostra feblesa amb la grandesa de la missió que tenim? Un Pare de l’Església, S. Gregori de Nazianz, va dir en un sermó: «Un gran misteri m’envolta. Jo soc petit i, alhora, gran; insignificant i sublim; mortal i immortal; terrenal i celestial».
Aquesta missió que Jesús ens encomana cal fer-la donant gràcies a Déu i beneint-lo. Segons Sant Pau, hem estat beneïts per Déu, escollits, afillats, redimits, perdonats i enriquits amb la seva gràcia. Aleshores hem de descobrir quina resposta cal donar a la pregunta de què hem de fer de la nostra pròpia vida. El text ens fa una invitació: «ser sants, irreprensibles als ulls de Déu». Podem recordar al Beat Pere Tarrés, metge i prevere, que va escriure als seus Diaris íntims: «Estimar, estimar Jesús, heus aquí l’únic lema de la meva vida».
Malgrat el pessimisme sobre el futur de la humanitat, ens pertoca ser missatgers d’esperança, amb paraules i fets, intentant que l’amor sigui efectiu; estimant tal com som estimats per Déu. Hem de fer possible el que, de forma idíl·lica, diu el salm: «la fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau». D’aquesta manera, «la nostra terra (la nostra vida) donarà el seu fruit». És molt bo el saber-ho, però encara és millor lluitar per aconseguir-ho. El profeta Amós es va trobar en dificultats, que de vegades semblen insuperables. Nosaltres passem per semblants obstacles. Quan hem de viure situacions difícils, tenim l’oportunitat de descobrir que l’única actitud valida és la dels sants, perquè tenen el cor net, perquè no es cansen de perdonar i d’estimar, perquè no anteposen res a l’amor del Crist. Podríem citar altra vegada al nostre beat perquè ens doni matèria de reflexió: «Tot el meu cor, sense reservar-me ni el més petit replec, és per a Ell. Jesús vol les coses íntegrament i senceres, i donades amb alegria».
La responsabilitat en la missió exigeix renúncies de si mateix per posar-se en mans de Déu i comptar amb la seva força. Fa falta fe, humilitat i coratge. Jesús envia els seus deixebles sense cap seguretat humana; però els dona poder per alliberar del mal que esclavitza, per alleujar el sofriment dels marginats i oblidats, per fer la vida més humana. Oscar Wilde, en el seu llibre De profundis, té una expressió sorprenent: «Els sacerdots i molta gent parlen del sofriment com si fos un misteri. En realitat el sofriment és una revelació. Un entén el que mai abans no havia entés, i contempla la Història sencera des d’una posició diferent». Estic convençut que quan el sofriment es transforma en revelació —o dit metafòricament: quan som capaços de contemplar i acariciar una rosa malgrat les punxades— és quan ens rendim, quan som capaços de dir a Déu que es faci la seva voluntat. La creu és la revelació de l’Amor de Déu. La creu no és l’objectiu, ho és la Resurrecció i la Pentecosta. Hem après, en el llibre de la vida, que en Jesús tenim aquest camí de plenitud. «La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres».
Martin Luter King, pastor protestant i defensor de la dignitat dels negres, va escriure: «Sense Déu, tots els nostres esforços es tornen cendra i les nostres albades són negres nits. Amb Déu, podem alçar la mirada per damunt de la mediocritat de la vida quotidiana per poder contemplar radiants estrelles d’esperança» (La força d’estimar).
11 de juliol del 2018
SANT BENET, EL NOSTRE PARE, PATRÓ D’EUROPA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 1; Col 3,12-17; Lc 22,24-27
Sant Benet «fou molt il·lustre per la seva doctrina; ja que va escriure una Regla la més excel·lent per la seva prudència, i preclara doctrina. De tal manera ho és que si algú volgués saber més detalladament la vida i els costums del sant, en aquesta Regla podrà llegir-hi tots els actes del seu magisteri, ja que el sant baró no pogué pas viure diferent del que ensenyava», escriu san Gregori en la seva vida de sant Benet (Cap. XXXVI). Sant Benet fou coherent amb el que escriví, en ell pensament i acte foren una sola cosa, perquè rebé la saviesa del Senyor i així dels seus llavis sortí el coneixement i la intel·ligència; perquè fou el Senyor el qui li donà el seu ajut, perquè era un home recte, amb una vida honrada i seguia una norma de conducta assenyada. Benet pouà llur doctrina, la que ens deixà en la Regla, en la seva mateixa vida, renunciant aviat al seu propi voler per militar pel Senyor, Crist el rei veritable, amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. La pouà en l’Escriptura per recórrer segur el camí de la llei del Senyor, la repassava meditant-la nit i dia per donar-nos un text que ens servis a nosaltres, pobres dominats per les nostres febleses tant físiques com morals, perquè escoltant la dolça veu del Senyor puguem respondre com sant Benet amb fets a la seva crida en l’escola del servei diví, que no és pas res d’aspre o de feixuc, tot i que el camí sigui forçosament estret. El més important per a recorre’l, per començar-lo és que la Paraula de Déu faci estada entre nosaltres amb tota la seva riquesa, perquè aleshores agraïts a Déu puguem cantar-li amb salms, himnes i càntics de l’Esperit, no anteposant res a l’ofici diví; amonestant-nos els uns al altres, amb els sentiments que escauen a escollits de Déu, amb compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència. L’única cosa que ens distingeix davant de Crist és que Ell ens trobi millors en les bones obres i en la humilitat, en la pregària i en el treball. Ni esclau, ni lliure, ni infant, ni vell, ni prevere, ni llec; tots som en el Crist una sola cosa i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que Déu no fa accepció de persones.
També els apòstols disputaven sobre qui havia de ser considerat el més important d’entre ells; però Jesús els respongué amb claredat que no hem de ser com els reis de les nacions que disposen dels seus súbdits com a amos; aquell qui al monestir es cregui més que un altre germà, és que ben poca cosa, per anys i anys que hi porti; ha avançat ben poc en el seu camí, perquè qui no s’avança a honorar al germà i malda cercant allò que sols és útil per a ell, és que no tem Déu amb amor i s’anteposa ell al mateix Crist. Hem de caminar comportant-nos com a servidors, de Déu i dels germans en el clos del monestir; en la comunitat que és l’instrument que Déu ens posa a l’abast per sortir de la infelicitat, de la murmuració, de les afeccions desordenades que ens esclavitzen. Superant el descontent i la insatisfacció que són la conseqüència de no deixar-nos estimar pel Senyor, de no estimar a aquell a qui hem vingut a cercar i a servir, que és Crist. Qui no acull a Crist, qui no s’acull a sí mateix com a imatge de Déu, imatge imperfecte, insegura i insatisfeta, exigeix, més que demana, de ser consolat, gomboldat, bressolat. L’amor que es cerca així dista molt de ser sincer i humil. Qui no s’acull a si mateix amb els seus valors i els seus defectes, projecta en els altres i fins i tot en Déu les seves frustracions; culpabilitzant, Déu no ho vulgui, al Senyor i als germans dels seus propis límits i misèries. Sols la misericòrdia de Déu ens pot acollir, sols confiar-nos a Ell és el camí; tal com feu sant Benet, veritablement home de Déu, sempre ben conscient dels seus límits i de les seves imperfeccions.
Sant Benet escriví la Regla fa molts segles, es dirigia als homes del seu temps, certament, per tal d’orientar-los en la recerca de Déu i d’estructurar un estil de vida comuna que els ajudés a caminar enmig de la imperfecció. Sant Benet sabia molt bé que és la humanitat, que vol dir caminar a les palpentes, quan la incertesa i el dubte, enfosqueixen el nostre camí fins a fer-nos ensopegar un cop i un altre amb la pedra que ens trobem de sobte al davant, que no és altre que el nostre orgull que fa que no ens reconeguem imperfectes, dèbils, afeixugats, pecadors, com som en realitat. Els temps han canvia molt del segle VIè ençà, certament, però els homes no hem canviat. Seguim ensopegant un rere l’altre en els esculls que no sabem ni evitar ni preveure, tot i ser tant repetitius i previsibles; i continuem necessitats de ser guiats per l’Esperit. És precisament l’Esperit qui ens ha donat en sant Benet un exemple de solidaritat fraterna; és l’Esperit que no passa mai, que manté sempre la seva frescor, que té vida i ens dona la vida.
Humilitat, obediència i servei, elements fonamentals en l’Evangeli, en la Regla i presents tothora en la vida de sant Benet. Tot i que pugui semblar paradoxal, són els elements que asseguren de manera més ferma la personalitat del monjo i la seva llibertat; són la garantia d’estar en el bon camí, de respondre amb veritat i justícia a la crida de Déu; de saber actuar lliurament per damunt de tot egoisme i de tota passió. Sols reconeixent-nos pecadors podrem escoltar atentament, amb un cor amatent, amb honestedat el camí dels manaments, el que la Regla ens mostra, per arribar a entendre la bondat i la justícia i encertar sempre el viarany correcte per tal que la pau a la que hem estat cridats coroni els nostres cors. Guardant-nos la llengua de mal, no parlant amb engany; decanta’t-nos del mal i fent el bé, cercant la pau i seguint-la. Aquella pau que Jesús augura com el seu do suprem en aquest món, aquella pau que ens permet superar totes les nostres febleses, infidelitats i debilitats, aquella pau que sant Benet vol que assolim centrant la nostra vida en Crist, bo i seguint el guiatge de l’Evangeli; aquella pau que és fruit d’aquell amor que tot ho lliga i perfecciona. Demanem a sant Benet que ens ajudi a mantenir fermament a Crist al centre de la nostra vida. Que sols Crist ocupi sempre el primer lloc en els nostres pensaments i en les nostres obres. (Cf. Benet XVI 27 d’abril de 2005).
Pr 2,1-9; Sl 1; Col 3,12-17; Lc 22,24-27
Sant Benet «fou molt il·lustre per la seva doctrina; ja que va escriure una Regla la més excel·lent per la seva prudència, i preclara doctrina. De tal manera ho és que si algú volgués saber més detalladament la vida i els costums del sant, en aquesta Regla podrà llegir-hi tots els actes del seu magisteri, ja que el sant baró no pogué pas viure diferent del que ensenyava», escriu san Gregori en la seva vida de sant Benet (Cap. XXXVI). Sant Benet fou coherent amb el que escriví, en ell pensament i acte foren una sola cosa, perquè rebé la saviesa del Senyor i així dels seus llavis sortí el coneixement i la intel·ligència; perquè fou el Senyor el qui li donà el seu ajut, perquè era un home recte, amb una vida honrada i seguia una norma de conducta assenyada. Benet pouà llur doctrina, la que ens deixà en la Regla, en la seva mateixa vida, renunciant aviat al seu propi voler per militar pel Senyor, Crist el rei veritable, amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. La pouà en l’Escriptura per recórrer segur el camí de la llei del Senyor, la repassava meditant-la nit i dia per donar-nos un text que ens servis a nosaltres, pobres dominats per les nostres febleses tant físiques com morals, perquè escoltant la dolça veu del Senyor puguem respondre com sant Benet amb fets a la seva crida en l’escola del servei diví, que no és pas res d’aspre o de feixuc, tot i que el camí sigui forçosament estret. El més important per a recorre’l, per començar-lo és que la Paraula de Déu faci estada entre nosaltres amb tota la seva riquesa, perquè aleshores agraïts a Déu puguem cantar-li amb salms, himnes i càntics de l’Esperit, no anteposant res a l’ofici diví; amonestant-nos els uns al altres, amb els sentiments que escauen a escollits de Déu, amb compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència. L’única cosa que ens distingeix davant de Crist és que Ell ens trobi millors en les bones obres i en la humilitat, en la pregària i en el treball. Ni esclau, ni lliure, ni infant, ni vell, ni prevere, ni llec; tots som en el Crist una sola cosa i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que Déu no fa accepció de persones.
També els apòstols disputaven sobre qui havia de ser considerat el més important d’entre ells; però Jesús els respongué amb claredat que no hem de ser com els reis de les nacions que disposen dels seus súbdits com a amos; aquell qui al monestir es cregui més que un altre germà, és que ben poca cosa, per anys i anys que hi porti; ha avançat ben poc en el seu camí, perquè qui no s’avança a honorar al germà i malda cercant allò que sols és útil per a ell, és que no tem Déu amb amor i s’anteposa ell al mateix Crist. Hem de caminar comportant-nos com a servidors, de Déu i dels germans en el clos del monestir; en la comunitat que és l’instrument que Déu ens posa a l’abast per sortir de la infelicitat, de la murmuració, de les afeccions desordenades que ens esclavitzen. Superant el descontent i la insatisfacció que són la conseqüència de no deixar-nos estimar pel Senyor, de no estimar a aquell a qui hem vingut a cercar i a servir, que és Crist. Qui no acull a Crist, qui no s’acull a sí mateix com a imatge de Déu, imatge imperfecte, insegura i insatisfeta, exigeix, més que demana, de ser consolat, gomboldat, bressolat. L’amor que es cerca així dista molt de ser sincer i humil. Qui no s’acull a si mateix amb els seus valors i els seus defectes, projecta en els altres i fins i tot en Déu les seves frustracions; culpabilitzant, Déu no ho vulgui, al Senyor i als germans dels seus propis límits i misèries. Sols la misericòrdia de Déu ens pot acollir, sols confiar-nos a Ell és el camí; tal com feu sant Benet, veritablement home de Déu, sempre ben conscient dels seus límits i de les seves imperfeccions.
Sant Benet escriví la Regla fa molts segles, es dirigia als homes del seu temps, certament, per tal d’orientar-los en la recerca de Déu i d’estructurar un estil de vida comuna que els ajudés a caminar enmig de la imperfecció. Sant Benet sabia molt bé que és la humanitat, que vol dir caminar a les palpentes, quan la incertesa i el dubte, enfosqueixen el nostre camí fins a fer-nos ensopegar un cop i un altre amb la pedra que ens trobem de sobte al davant, que no és altre que el nostre orgull que fa que no ens reconeguem imperfectes, dèbils, afeixugats, pecadors, com som en realitat. Els temps han canvia molt del segle VIè ençà, certament, però els homes no hem canviat. Seguim ensopegant un rere l’altre en els esculls que no sabem ni evitar ni preveure, tot i ser tant repetitius i previsibles; i continuem necessitats de ser guiats per l’Esperit. És precisament l’Esperit qui ens ha donat en sant Benet un exemple de solidaritat fraterna; és l’Esperit que no passa mai, que manté sempre la seva frescor, que té vida i ens dona la vida.
Humilitat, obediència i servei, elements fonamentals en l’Evangeli, en la Regla i presents tothora en la vida de sant Benet. Tot i que pugui semblar paradoxal, són els elements que asseguren de manera més ferma la personalitat del monjo i la seva llibertat; són la garantia d’estar en el bon camí, de respondre amb veritat i justícia a la crida de Déu; de saber actuar lliurament per damunt de tot egoisme i de tota passió. Sols reconeixent-nos pecadors podrem escoltar atentament, amb un cor amatent, amb honestedat el camí dels manaments, el que la Regla ens mostra, per arribar a entendre la bondat i la justícia i encertar sempre el viarany correcte per tal que la pau a la que hem estat cridats coroni els nostres cors. Guardant-nos la llengua de mal, no parlant amb engany; decanta’t-nos del mal i fent el bé, cercant la pau i seguint-la. Aquella pau que Jesús augura com el seu do suprem en aquest món, aquella pau que ens permet superar totes les nostres febleses, infidelitats i debilitats, aquella pau que sant Benet vol que assolim centrant la nostra vida en Crist, bo i seguint el guiatge de l’Evangeli; aquella pau que és fruit d’aquell amor que tot ho lliga i perfecciona. Demanem a sant Benet que ens ajudi a mantenir fermament a Crist al centre de la nostra vida. Que sols Crist ocupi sempre el primer lloc en els nostres pensaments i en les nostres obres. (Cf. Benet XVI 27 d’abril de 2005).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
